Esther Guerrero havia decidit que intentaria guanyar el campionat d'Espanya tant en 800 metres com en 1.500 abans de saber que només hi hauria 10 minuts de marge entre una final i l'altra. Deixar-ho estar? No, de caps a la piscina. I és que Esther Guerrero ha viscut un desconfinament espectacular començant pel rècord d'Espanya de 2.000 metres a les seves pistes d'Olot, a rebaixar les seves millors marques en 800 i 1.500 i a brillar a la Diamond League al costat de les millors del món fins a acabar amb el doble de títols de diumenge a l'estatal de Madrid. I tot sense perdre mai el somriure. «Em dedico a l'atletisme perquè m'agrada, perquè és el meu esport i la meva afició encara que ara sigui totalment professional perquè els meus resultats m'ha portat fins aquí», diu Esther Guerrero, que no veu els 4:03.13 amb què va córrer a Estocolm el passat 23 d'agost com el seu límit en els 1.500. La prova que, si tot va bé, hauria de córrer l'estiu vinent en els Jocs Olímpics de Tòquio.

en un gran moment

«Estic notant un canvi molt important en mi mateixa. Corro cada dia i, per tant, em conec millor que ningú i sé perfectament que ara corro més que anys enrere, mesos enrere i setmanes enrere, però no m'esperava el rendiment d'aquest estiu perquè mai havia tingut la sensació de córrer tan lleugera i fàcil com ho estic fent ara. Sí que és veritat que, des que el 2018 vam decidir canviar als 1.500 metres, l'entrenament ha variat moltíssim i cada vegada la part aeròbica de la prova, la de resistència que era la que a mi em costava més, l'estic millorant molt. Per exemple, no té res a veure el que puc arribar en un 5 quilòmetres que com el corria fa dos anys. Això és el que m'està donant aquest impuls per córrer com ho estic fent. I també, aquest any, s'hi suma que durant el confinament no vaig poder córrer ràpid i he estat dos mesos entrenant en una cinta fent un treball de resistència que m'ha permès sortir encara amb més força».

sense posar límits

«Tinc marge de millora, perquè el 1.500 em falta molta experiència. Quan vaig decidir canviar, jo veia que en el 800 hi havia una part que estava molt limitada, que és la velocitat punta, i encara que l'he millorat, el marge que tinc en el 800 per poder ser competitiva a escala internacional és molt curt. Em vull carregar d'experiència en el 1.500, perquè aquí sí que no estic en el meu màxim. De fet, quan vaig córrer en 4:03 no vaig tenir la sensació d'estar anant al límit. Crec que ho puc millorar si en tinc l'oportunitat i, sobretot, si les lesions em respecten. No em poso cap límit, en el 800 sí que crec que puc fer un 1:59, però mai faria un 1:57 mentre que en el 1.500 encara no he arribat a la sensació que he arribat a una marca que no sé què em passarà a partir d'aquí. Potser mai correré més de pressa de 4:03, però crec que tinc molt a descobrir encara en el 1.500 i no veig que sigui el meu límit».

els reptes

«Buscar reptes és fonamental. Per molt que ens agradi la nostra feina, i cuidar-nos, el que ens mou en el dia a dia són tenir reptes exteriors del dia a dia. Amb en Joan (Lleonart) i la gent que s'entrena amb mi parlem molt de les nostres il·lusions i del que ens agradaria fer. El repte de fer el rècord dels 2.000 metres sí que va sortir més d'en Joan perquè ell veia que jo m'estava entrenant molt bé per dalt i que ho podia aconseguir mentre que a mi els 2.000 em feien més por; mentre que això de fer el doble en 800 i 1.500 ha sortit més de dins meu perquè realment estic en un moment amb molta confiança. Vam decidir córrer les dues proves abans de saber els horaris, i que només hi hauria 10 minuts de diferència entre les dues finals; i en veure'ls vam dubtar uns dies però ens vam acabar tirant a la piscina».

un doblet històric

«La comparació amb Carme Valero? Em sap molt greu dir-ho, però jo sempre dic que jo tinc molt poc coneixement de la història de l'atletisme. M'ha sorprès molt la gran repercussió que ha tingut el doblet, igual com va passar amb el rècord dels 2.000 metres, perquè jo no ho feia per comparar-me amb qui sigui. Jo ho feia per mi, per superar-me com atleta i com a repte personal. A la Carme Valero l'estic coneixent ara, però, suposo que quan passi un temps valoraré més el que he fet aquest estiu».

la diamond league

«Anar a competicions d'alt nivell internacional mai havia estat un somni per a mi. Em dedico a l'atletisme perquè m'agrada, perquè és el meu esport i la meva afició encara que ara sigui totalment professional perquè els meus resultats m'han portat fins aquí. A mi el que realment m'importa és gaudir del dia a dia que tinc i, a sobre, si tinc la sort de trobar-me en un moment molt dolç fent el més m'agrada, no em puc queixar».

els jocs olímpics

«De moment no penso molt en els Jocs Olímpics, perquè no sabem el que passarà i no em vull fer il·lusions. Em queda una competició d'aquí a dues setmanes a Doha, després suposo que descansaré uns dies i després prepararé la pista coberta, que hi ha Europeus i Mundials, que són dues competicions que haurien de ser el darrer impuls cap als Jocs. Però primer em centraré en les altres competicions i després ja veurem com estic per pensar en Tòquio. Això sí, corrent els 1.500 metres. Ara ja no hi volta enrere».

el futur

«Tinc trenta anys. Com estic? No ho sé. Estic centrada en el que tinc al davant i no penso molt si correré quatre anys més o no. El dia que tingui una lesió o que no gaudeixi d'això, potser m'ho pensaré, però ara mateix estic molt animada i l'atletisme és la meva feina i mentre ho pugui seguir sent la continuaré fent».

banyoles i olot

«He tingut molta sort perquè hem aconseguit amb en Joan Lleonart una mena de grup d'alt rendiment a les pistes d'Olot, que és on faig tots els entrenaments de qualitat, i on ell està molt per mi. Tinc metge, un preparador físic que està per mi i, de mica en mica, hem anat reunint gent al nostre projecte que li feia il·lusió estar amb nosaltres. A Banyoles surto a córrer amb la gent del club d'atletisme del Club Natació, que s'adapten a les meves necessitats d'entrenament».