10 de setembre de 2020
10.09.2020
L'Empordà
la influència de la mare mvp de la lliga catalana el seu rol dins l'equip csd i lligues no professionals jugar a porta tancada la temporada passada i la nova temporada els estudis de nutrició

María Araújo: «Si no defenses i si no agafes rebots, tampoc tindràs tirs en atac per fer punts»

L'aler pivot de l'Spar Girona i millor jugadora de la final de Lliga Catalana no entén «quins criteris fa servir el CSD per dir que la nostra lliga no és professional, vivim de la feina que fem»

12.09.2020 | 06:30
María Araújo, ahir al pavelló de Fontajau.

«Jo volia ser com la mama», havia dit en més d'una oportunitat María Araújo quan, des de molt jove, l'actual aler pivot de l'Spar Girona acumulava medalles i distincions de millor jugadora amb les diferents categories de la selecció espanyola o irrompia a Lliga Femenina-1 fent números d'autèntica estrella amb el Ferrol poc després d'haver complert la majoria d'edat. María havia seguit les passes d'Ángeles Araújo, la seva mare va jugar al Celta i la Selecció Espanyola, gràcies al talent i a una autoexigència que, des de la temporada passada, posa al servei de l'Uni ja no fer els vint punts que anotava a Ferrol sinó per ajudar en tot el que pugui, i faci falta, al costat d'estrelles com Laia Palau o Sonja Vasic. Diumenge, María Araújo només va fer tres punts, de tir lliure, contra el Cadí, però va ser la millor jugadora del partit. «Al final si no agafes rebots, si no defenses, si no lluites... no podràs tenir pilotes en atac. Només has de veure com defensen Laia o Sonja, en aquest nivell, jugant Eurolliga, si no defenses no pot estar en pista», explica aquesta gallega de 23 anys que, entrenant matí i tarda sense renunciar a acabar-se traient a distància els estudis universitaris de nutrició, no entén «quins criteris fa servir el CSD per dir que no som una lliga professional».


«Sempre s'ha respirat bàsquet a casa. Al final, si la teva mare ha estat jugadora sempre veus un trofeu, una samarreta, un premi..., però de petita, ella hagi jugat a bàsquet o no, sempre tens a la teva mare com a una grana referència. Després, quan vaig començar a a jugar més seriosament, em parlaven molt d'ella i m'hi comparaven amb allò de "tan de bo arribis a ser tan bona com ella". Soc molt competitiva i exigent amb mi mateixa; a la pista quan faig una cosa malament m'ho recrimino molt. Des dels 12 anys estic en dinàmica de la selecció, amb molt de bàsquet als estius, deixant d'anar de colònies per entrenar... Quan vas creixent, vas guanyant medalles amb seleccions, et donen l'oportunitat de jugar amb l'absoluta i arriba un moment que ja veus que el camí es dedicar-te això».


«Estava parlant amb Frida (Eldebrink), assegudes la banqueta, quan vaig sentir el meu nom. Sempre l'MVP se sol donar a jugadores que han tingut una bona anotació i jo tampoc compto quan rebots agafo. Estava contenta i no necessito cap premi per saber que he fet bé la meva feina. No m'ho esperava, però crec que pot ser important com a exemple per a gent jove que està en equips grans on només es tracta d'anar a fer punts, perquè ja hi ha altres jugadores de molt talent que sempre en faran; i fent altres coses tu ajudaràs l'equip i seràs igual d'important. Al final si no agafes rebots, si no defenses, si no lluites... no podràs tenir pilotes en atac. Només has de veure com defensen Laia o Sonja, en aquest nivell, jugant Eurolliga, si no defenses no pot anar en pista. Els partits es guanyen al darrere, elles són un referent al darrere i al davant; i les més joves ens hem de fer fortes a la part de darrere perquè en atac ja aniràs progressant. Si vaig fer punts a Ferrol, també els puc acabar fent aquí. Jugadores com Palau, Vasic, Eldebrink o Gray, pel que estic veient a la WNBA, deixen anar molt la pilota i si estàs ben col·locada rebràs pilotes per tenir bons tirs i anotar».


«M'estic adaptant al que l'equip necessita. És una situació molt diferent de la de Ferrol on agafava rebots, pujava la pilota, feia punts, jugava molts minuts... Soc jove i tinc molta menys experiència que Palau, Vasic, Elonu o Eldebrink, tant l'edat com pel molt que ha jugat elles a alt nivell europeu. M'adapto i intento ajudar l'equip en el que puc, rebots, defensa o el que sigui; i també cada cop vaig trobant més els meus tirs. Crec que és la manera d'arribar lluny en un equip tan gran com aquest».


«No sé exactament de què depèn ser professional o no. Nosaltres vivim d'això i és el nostre treball. Juguem dos partits cada setmana entre Lliga i competició europea, el nostre dia a dia és dedicació màxima i no sé quins són els criteris exactes perquè no ens considerin professionals. Però, més enllà d'això, el que volem és que ens donin les directrius de com s'ha de disputar la competició. Sembla que el CSD diu unes coses, la Federació diu que jugarem amb un protocol propi. Nosaltres donem per fet que es jugarà i la nostra manera de treballar és entrenar matí i tarda per donar-ho tot quan toqui jugar, sigui amb públic o sense».


«Com a jugadores volem jugar. És la nostra feina i la volem fer. Òbviament, si no podem comptar amb un Fontajau ple perquè els partits són a porta tancada serà estrany. Si els partits els donen per Esport3 o per FEBTV i intentar que la gent s'enganxi a veure'ns per televisió perquè els nostres partits són de qualitat. I així, si algun dia Fontajau es pot tornar a omplir, la gent encara tingui més ganes de venir».


«La temporada passada vam tenir alts i baixos perquè vam tenir lesions, canvis, incorporacions noves, la inundació de pavelló... Molts factors externs que, per A o per B, condicionaven l'equip. Després de l'equip, i d'aquella final que millor oblidar, ja hi érem finalment totes i crec que anàvem pel bon camí. Hi havia molt talent a l'equip i crec que hauríem acabat realment bé. Lluitant pels títols. Però va arribar el confinament».


«És molt bo que mantinguem la dinàmica de ser una mica més les mateixes, perquè ja ens coneixem entre nosaltres i amb l'Eric (Surís). Les incorporacions tenen un talent molt gran i encara ens falti que arribi Chelsea Gray que, pel que estic veient, és una passada de jugadora i ens anirà molt bé per ajudar la Laia (Palau) en la posició de base. Amb elles dues s'haurà d'estar molt atentes per no acabar amb la pilota a la cara en alguna de les seves assistències. L'equip fa molt bona pinta i ara només necessitem que la covid-19 ens permeti jugar perquè això és ja. Vam guanyar un títol en el primer partit, ara tenim la Supercopa, l'inici de lliga i l'eliminatòria europea. Ho tenim tot aquí mateix».


«Vaig començar una carrera (Química per la UNED) però la temporada que vaig jugar a Cracòvia vaig haver de canviar, perquè allà no tenia manera de fer els exàmens. Ara estic fent Nutrició a la UCAM que ens dona facilitats als esportistes per tots els exàmens a final de temporada i es tracta de, a poc a poc, anar superant assignatures tant per tenir el cap treballant com per a la llarga tenir una carrera que et serveixi per tenir més encarrilat el futur laboral un cop s'acabi el bàsquet».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook