El que hauria, i devia, ser un dia especial, es va convertir en una tarda per oblidar. En un abans i un després. Carles Coto se sentia com un juvenil que debuta amb els grans. El mes de setembre del 2019 ja encarava la recta final quan el Figueres visitava el camp del Terrassa. Coto feia ben pocs dies que havia signat amb els de Vilatenim, fent un parèntesi del seu constant periple, tastant el futbol d'aquí i d'allà. S'estrenava a l'Olímpic i tot anava bé fins que al cap d'un quart d'hora, la cosa es va enfosquir i de mala manera. Va patir una greu lesió al peronè i al turmell i tot just ara, dotze mesos després, veu la llum al final del túnel. En un primer moment, va pensar que tot s'havia acabat. Que era el moment de posar el punt i final a la seva carrera. Amb el temps, les ganes de seguir jugant i també de retornar-li la confiança al Figueres han fet que l'empordanès estigui a punt de rebre l'alta mèdica. Ja s'entrena i en els propers dies, si res es torça, participarà en algun dels amistosos del seu equip.
«Fa uns dies que hem començat la pretemporada i jo treballo al mateix ritme que el grup, però posant el fre de mà. Fa molt de temps que no competia amb els companys, m'he passat molt de temps pencant amb el fisioterapeuta i fent feines de força, amb treball preventiu i de propiocepció. Ara tinc una sensació diferent al tenir contacte amb els companys. Em sento bé, noto alguna molèstia però vaig agafant cada cop més confiança. El turmell s'està acostumant a la rutina de la canya que li donem cada dia», explica Coto, qui és plenament conscient que «haig d'anar amb molta cura i mirant de treballar per recuperar-me cada dia sense problemes». El seu objectiu és, primer, rebre l'alta «aquesta setmana» i després, posar-s'hi «a poc a poc».
Curiós el contrast d'un futbolista que encara el futur immediat amb il·lusió i que es veu jugant el temps que el cos el deixi, però que fa un any ho veia tot ben negre. «La lesió va ser una llàstima», rememora. Viatja llavors fins aquell dia, a Terrassa. «Recordo quan vaig pujar a la llitera, que el meu pare havia baixat al camp i em va agafar la mà. Li vaig dir Fins aquí hem arribat, m'ha tocat a mi». No ha estat així, fins al punt que els plans del futbolista han canviat, i de quina manera. «Havia signat amb el Figueres per ajudar-los fins al desembre i després tornar a marxar. No preveia ni de bon tros aquest desenllaç. Llavors no tenia clar com ara que em vull quedar. És el turmell el que acabarà decidint, però físicament em trobo bé». Renovat per un curs més, es quedarà sí o sí a Vilatenim. «No tinc ganes de tornar a sortir, sinó de quedar-me aquí i estar-m'hi el temps que sigui. El cap, el cor i el físic estan centrats al cent per cent en aquest club. Crec que puc aportar el que realment li falta a aquest equip, que és la maduresa i l'experiència que et permeten competir en una categoria com la Tercera Divisió, que no és gens fàcil».
Punt i final als viatges
Forjat a la base del Barça durant una part del seu creixement, la carrera de Carles Coto l'ha dut a viatjar per un grapat de països i a conèixer futbols i cultures ben diferents. Xipre, Grècia, Bèlgica o Bielorússia, entre d'altres, en són un exemple. Tot i que mesos enrere la possibilitat de marxar era ben real, aquest pensament ha canviat amb la lesió. «Ara mateix el meu objectiu prioritari és el d'ajudar el Figueres a intentar pujar a Segona B. Si no és en un futur immediat, aquest mateix any. Les categories estan canviant molt i tenim entès que pujaran 54 equips de Tercera cap aquesta categoria. És una bona oportunitat. Tenim molt bons jugadors, ara el que ens toca formar és un bon equip. Marxar? No ho crec. El món del futbol és molt complicat. Vaig guanyar dues lligues, vaig pujar amb el Rayo Majadahonda a Segona A i no em va sortir res interessant. No me n'he anat per marxar, sempre hi ha hagut algun motiu de pes. Sé que si em quedo aquí, en un any en tindré 33 i seré un jugador de Tercera, sense opcions de tornar a fer les maletes». Encara es justifica una mica més. «Al Figueres, li'n dec una. M'ha donat tant que jo els ho vull tornar».
Després «d'aprendre» molt veient el futbol «des de fora» al llarg d'aquests últims mesos, Coto té ganes de posar en pràctica tots els «coneixements» i «experiències» al servei de la Unió. De moment, ja toca pilota.
