06 de setembre de 2020
06.09.2020
L'Empordà

Un gol «i alguna llagrimeta» per oblidar un any i mig sense futbol

Mar Vergés té «més que la reaparició somiada» amb el Girona femení després que una gravíssima lesió l'hagués tingut inactiva des del març de 2019 i la remata fent el 0-4 definitiu contra el Figueres

07.09.2020 | 06:30
Mar Vergés celebrant el gol que tancava la victòria del Girona a Figueres dissabte.

No es van poder reprimir les abraçades. Van ser curtes, però intenses. Faltaven un parell de minuts perquè a Vilatenim s'acabés un amistós Figueres-Girona, i l'equip visitant, a través de les botes de Mar Vergés, acabava de fer el 0-4 definitiu. No era, no obstant això, un gol qualsevol. Era el premi a la tenacitat de la migcampista empordanesa del Girona, que tot just un quart d'hora abans havia tornat a trepitjar la gespa després d'un any i mig lesionada, i amb l'extra d'un confinament pel mig. Aquell malson que havia començat el 30 de març de 2019 al camp del Pontenc s'enterrava dissabte al pou de la història a Vilatenim, i d'una manera encara millor a la somiada. «Plora, plora, emociona't», li va dir alguna companya quan se li va acostar a felicitar-la per la diana. Vergés no amaga que «alguna llagrimeta» sí que se li va escapar, per l'emoció de tornar-se a sentir futbolista i acabar amb la sensació de marcar, amb amics i familiars de testimonis (amb mascareta i distància) a la tribuna. Però si s'ha de quedar amb alguna sensació, era la de «felicitat».

Contra el Pontenc, fa un any i mig, va patir una de les lesions més temudes en el món del futbol: trencament del lligament encreuat anterior i del menisc extern del genoll dret. Va ser «un cop fort», no se n'amaga, però de seguida «vaig fer el canvi de xip, em vaig posar les piles, i vaig tenir clar que si no em posava a treballar, no tornaria mai més a jugar». I allò, de cap manera ho volia. Va passar pel quiròfan el maig de 2019, la recuperació va ser lenta, amb passos enrere inesperats, però des del 20 de febrer d'aquest any tenia l'alta mèdica. La reaparició semblava molt a prop. Tant que a primers de març s'havia plantejat provar-se en un derbi contra el Cabanes, cosa que es va acabar descartant per donar-se una mica més de temps. L'estat d'alarma i el confinament per combatre el coronavirus van fer la resta. Sis mesos més es retardava el retorn.

En aquest cas, però, Vergés ho va donar per bo. La part més dura estava superada. I durant el confinament, com que cada jugadora del Girona va rebre una pauta de treball personalitzada, va poder acabar d'afinar la posada a punt, consolidada des de fa tres setmanes amb el retorn als entrenaments i durant les vacances amb la feina al gimnàs. «És veritat que al març em plantejava tornar a jugar però la veritat és que tampoc no n'estava del tot segura, al final el temps de confinament em va anar bé per acabar-me de recuperar. Em faltava alguna cosa, aquesta és la veritat. Durant el tancament vaig poder treballar superbé a casa i la veritat és que ara em noto molt millor», explicava ahir la migcampista de Palafrugell.


Entrar i marcar

I va arribar el 5 de setembre. «El dia més esperat», com escrivia a Twitter hores abans del retorn. El Girona, que aquest any multiplica l'ambició competint a Primera Nacional, convertit en el referent del futbol femení de la província, disputava el primer amistós davant del Figueres. A un quart d'hora del final, li va arribar el moment, aquell instant que durant 18 mesos no es podia treure del cap. «Mar, surts». Venia d'una setmana «estranya», treballant amb els fisioterapeutes perquè després de tant de temps sense competir la musculatura ho podria notar. També patia per com li respondria el quàdriceps. Allà era ella, a la banda, a punt d'entrar. Ho va fer substituint Blanca Cros, rebent d'una companya el braçalet de capitana, i mirant de reüll els somriures de la grada, plena d'amics, familiars i moltes de les jugadores que entrena al futbol base del Girona. «Va ser tot molt millor de com ho havia imaginat», relata. Només de sortir a la gespa es va servir un córner. El seu equip el va aprofitar per fer el 0-3. Encara faltava la cirereta: a falta d'un parell de minuts per al final «m'arriba la pilota a la frontal de l'àrea, miro porteria i mig entrebancant-me decideixo xutar i que passi el que Déu vulgui i marco». La millor manera d'oblidar el malson era marcant-li un gol. Totes les companyes van córrer a felicitar-la. Se li va escapar alguna llàgrima «però poques», i al vestidor van seguir les emocions d'una tarda que mai més oblidarà.

El pas ja està fet. Mar Vergés torna a ser futbolista i afronta amb més ganes que mai els reptes del Girona a Primera Nacional. Aquest és un altre premi per a una jugadora que ha vist evolucionar el projecte des de ben avall. Venen mesos d'emocions fortes. El futbol n'hi donarà. La feina, és mestra d'Educació Física al Vedruna, li requerirà redoblar els esforços. Però ha tornat més forta que mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook