Com ha trobat l'equip després de tants mesos d'inactivitat?

En línies generals estan bé, tal com ens esperàvem. Les jugadores són professionals i durant el període d'inactivitat han mantingut un estat de forma correcta. Però, és clar, tot i això, no és el mateix quan estàs fent canvis de direcció i de ritme al parquet, o quan estàs jugant amb contacte. Per això, tot i haver-les trobat bé, hem d'adaptar-nos físicament, volem ser prudents i no prendre mal, seguint una progressió lenta.

Comença el cinquè any a la banqueta. Aquest és el cop que més ha costat convèncer-lo per a la renovació?

No, jo no m'he fet pregar. Sempre vaig dir que la meva prioritat era continuar a l'Uni, es pot repassar l'hemeroteca. A partir d'aquí el club és també qui decideix els seus ritmes i timmings. I a més ha sigut un estiu peculiar, venint del confinament i amb la incertesa que implica tot plegat, començant pel coronavirus. Ens vam asseure i ens vam entendre, parlant de temes de contracte però també de condicions de treball, de projecte, de com veiem les coses...

Se sent i li agrada sentir-se un home de club?

No fujo d'aquesta etiqueta, a mi sí que m'agrada ser un home de club perquè això implica entendre i estar disposat a moure't amb més comprensió dins la idiosincràcia d'un entorn. M'he sentit molt a gust a l'Uni des del principi. No m'importa ser un home de club. Sempre ho he sigut i ells ho poden certificar, sempre he estat disposat a donar un cop de mà, entenent la realitat quan han sorgit dificultats. Si això és ser un home de club, no tinc cap problema en ser-ho.

Ha canviat gaire aquell Èric Surís que va arribar del Salt de la Lliga EBA, al d'ara?

Els entrenadors sempre hem de tenir l'autoexigència de ser millors, de formar-nos, aprendre i créixer. Tampoc és cap excepció del que hauria de ser cadascú en el seu àmbit, no és res d'especial això que li dic. Fa cinc temporades que soc aquí i entenc que soc igual. No m'agradaria haver canviat més enllà de l'ambició i de l'autoexigència de créixer.

El clima d'incertesa general que genera el virus fa que sigui més complicat entrenar i pensar a competir?

L'aspecte mental serà important aquesta temporada. Caldrà no buscar excuses i pensar en el que hi ha sense que hagi passat res. Tots tenim al cap que amb la situació actual pot passar alguna cosa, pot arribar un nou estat d'alarma, pot suspendre's la competició... i el que caldrà fer és l'esforç que hem de prescindir d'aquestes possibilitats fins que siguin reals. En aquest sentit els objectius estan posats en les primeres competicions oficials, la Lliga Catalana del 6 de setembre o la Supercopa l'altre cap de setmana. Hem de treballar al 100% pensant que això serà així.

Però el coronavirus i els seus efectes pesa en l'ambient?

Sí, l'ambient té un punt d'estrany des del moment en què has de seguir uns protocols molt estrictes per temes de seguretat. Tenim moltíssima cura amb tot. Fem molts anàlisi i testos PCR, i en els entrenaments cada cert temps ens rentem les mans, hi arribem amb mascareta... com que això existeix, et va recordant cada pocs minuts que estem enmig d'una pandèmia i que no es pot abaixar la guàrdia. Si li digués que això no pesa, seria mentir-li. Ens hem d'adaptar a la situació i no buscar excuses, pensant en les dues primeres competicions que hem de jugar. Dimarts la FIBA decidirà l'actualitat i bases de l'Eurolliga, estarem atents a veure què diu i si afecta la nostra prèvia de l'Eurolliga.

Li fa l'efecte que per un costat hi va la LFP i que després venen la resta d'esports i categories?

Sí. La concepció de professionalisme que tenen la Primera i la Segona de futbol són un món a part, i ara sembla que es busquen protocols per allò que el Consell Superior d'Esports em sembla que en diu «lligues absolutes no professionals de rellevància», on estarem la Lliga Femenina, la LEB, i d'altres esports. De moment nosaltres estem treballant amb molta rigorositat. Hem fet dos testos PCR a l'arribada de cada membre de la plantilla i fins que no hem tingut el doble negatiu, la jugadora no pot entrenar-se amb el grup. Evidentment el risc que algun dia surti un positiu hi és, i a partir d'aquí, si això passa, ho haurem d'afrontar.

Té sentit jugar sense públic?

Aquesta és la pregunta del milió. Està clar que jugues amb l'afició, més que per a l'afició. A Fontajau hi hem viscut grans tardes de glòria amb els nostres seguidors, especialment en partits europeus. Evidentment que perd sentit jugar sense públic, però també penso que hem de seguir endavant. El més important és assentar uns protocols clars. El millor per a tothom és que intentem seguir endavant amb el nostre món i jugar les competicions, subratllant que es faci amb totes les mesures i exigències sanitàries. Tampoc tindria sentit aturar-ho tot. Tant de bo es puguin seguir els protocols que el club ha pactat amb les administracions i que els abonats puguin venir a Fontajau amb total seguretat.

En quinze dies ja hauran disputat dos títols. Estan a punt?

Estarem preparades dins del que és aquesta situació. Diumenge la Lliga Catalana contra el Cadí serà el nostre primer partit, tot just. El nostre objectiu serà guanyar-lo, però estarem al 100% de les nostres possibilitats? Segurament no, ni hauríem d'estar-hi, perquè fem una pretemporada molt progressiva i cautelosa i, a més, per davant encara ens queda part d'aquesta progressió per treballar. De moment estem treballant molt bé, en la línia correcta. La lliga no arrenca fins al 20 i després vindrà la prèvia de l'Eurolliga. La Lliga Catalana és tot just la primera meta.

Com presentaria a l'afició dues cares noves possiblement desconegudes com Eldelbrink i Labuckiene?

La Frida Eldebrink és una jugadora molt completa, físicament és molt intesa i potent i a més ho demostra tant en atac com en defensa. És agressiva i té bon llançament, ja sigui sobre bot o aturada. La seva posició és de 2 i també pot assumir minuts de base. Labuckiene és també una jugadora molt intensa, que també defensivament resulta dura, atlètica i mòbil. Ens ajudarà a l'hora de rebotejar i córrer a la pista. És un perfil diferent al de Júlia Reisingerova tant en atac com en defensa. Resulta més mòbil i amb menys presència a la pintura, i ens dona l'equilibri que volem.

S'ha perdut força interior per potenciar l'aposta exterior?

El joc interior tampoc canviarà gaire, seguim amb María Araujo i Elonu, que ja eren amb nosaltres el curs passat a la posició de 4. És veritat que Reisingerova és una especialista de la pintura, una jugadora amb molt bons moviments d'esquenes a cistella, un 5 clàssic, i que Labuckiene resulta més mòbil i és capaç d'anar a situacions llargues de defensa.

Amb Gray afegirà una jugadora més a la llista d'estrelles que haurà pogut entrenar.

Entrenar la Chelsea sempre agrada i és un repte per a l'entrenador. Va deixar molt bon record, tot i que va estar pocs mesos a Girona en l'anterior etapa. Va demostrar que és una americana excepcional, ja no només per convertir-se en emblemàtica de seguida, sinó també per una qualitat que va deixar Fontajau bocabadat. No sabem quan arribarà perquè està jugant encara la WNBA, al setembre començarà el play-off que acaba a l'octubre. Caldrà veure fins on arriben Los Angeles Sparks.

Quota gironina: què n'espera de Júlia Soler i Iho López?

Totes dues han de seguir el seu tempo i la gent no ha de tenir pressa. Soler és molt jove, té 18 anys, i és una jugadora amb talent i projecció interessant. S'ha de marcar aquest com un any d'aprenentatge, de fer un màster accelerat dins d'un equip d'aquest nivell. A partir d'aquí haurà de tenir un punt de paciència i ser una esponja per fer d'aquest any un any invertit més enllà dels minuts. És conscient que a la seva posició de 2 s'ha fitxat Gray, Eldebrink i Ferrari, té tres jugadores de perfil alt, però això no li ha de treure l'ambició d'intentar rascar algun minut, sense oblidar que l'objectiu principal, ara, és aprendre. Iho ve d'una lesió molt greu, inactiva durant dos anys. Ha d'anar creixent físicament i preparar el cos pel contacte. Encara s'està recuperant, no s'entrena amb el grup, i l'objectiu ha de ser fer un bon any a Lliga 2 amb el GEiEG Uni.