a no ens desprenem de la mascareta ni per escriure un article sobre futbol. No obstant això, mantenim la ficció que l'obsessió pandèmica és compatible amb la devoció esportiva, quan només es tracta d'una mala jugada del neocórtex. Ens fingim devastats per l'exili de Messi en algun Emirat, després de patir la Champions de futbito salvada per les retransmissions radiofòniques, perquè era preferible no visionar aquella paramera. Per no parlar del vigent toreig de l'NBA a Disneyland, esmaixades envasades al buit. Els campions porten un any sense competir de debò, i a sobre pretenen avorrir amb les seves gestes antediluvianes. S'han vist reduïts a la caricatura d'un videojoc.
No es discuteix si Messi és Déu, sinó si és vell. I abans de res, hauria de decretar-se que no és ningú sense el seu públic, aquestes formigues gregàries que el gran negoci va subestimar i sense les quals no sobreviurà. Per no centrar-se en el millor futbolista de tots els temps passats, la mateixa circumstància arrasa amb Mbappé, Benzema o Pérez. Ara que l'existència es disputa a vida o mort, preferim tenir al costat a un epidemiòleg, per citar a un altre professional del regne de la fabulació. Messi i el seu estirp semblen avui massa grans per presentar-se en pantalons curts, nens ancians que no s'han assabentat que la cosa va de debò. La fenomenal evocació en què ens veiem embolicats exerceix de retrospectiva. No ens emocionen els anys viscuts al costat d'un campió només igualat per Michael Jordan, Michael Phelps o Serguei Bubka, ens atrapen els temps en què no hi havia coronavirus. El desbaratador assenyala llavors els milions en joc, però l'agitació mercantil també és una patxanga. Les xifres remenades no són irreals per descomunals, sinó perquè baixaran a zero amb la gran inflació. El món es quedarà a les fosques, sense estrelles, Messi no haurà ni d'apagar la seva llum.
