La màgia de Pere Puig cada estiu és capaç de convertir els limitats recursos econòmics de l'Uni en plantilles il·lusionants. Aquest any, marcat pel virus i els efectes del temporal Gloria que va arrasar Fontajau al gener, ho ha tornat a fer. Si la pandèmia ho permet, l'afició gironina gaudirà una temporada més amb Laia Palau, Sonja Vasic, Araújo, Oma i Elonu, podrà engrescar-se amb els retorns de Reisingerova i Chelsea Gray, i determinarà si l'ull clínic del director esportiu continua fi amb les arribades d'Eldebrink i Labuckiene. Fa anys que a Fontajau hi brillen estrelles, però tampoc oblida l'Spar Girona el paper de la base. Aquesta temporada l'orgull gironí al primer equip té dos noms propis. Dues vides paral·leles, perquè s'han format a casa, que intentaran aprofitar l'oportunitat que els han brindat, a través de camins diferents, per fer-se forat en un vestidor que impacta.
Júlia Soler (Banyoles, 18 anys) ha sigut presentada pel club com l'aposta de futur. Ve del GEiEG Uni, on el curs passat va tastar la Lliga Femenina 2, i fa el salt a les ordres d'Èric Surís, amb qui ja havia debutat la temporada anterior a la Lliga Femenina i a l'Eurolliga. L'altra protagonista és la pivot Iho López (Blanes, 23 anys), que torna a casa per viure una segona oportunitat. D'entrada, tot i que s'entrenarà amb el primer equip, competirà amb el GEiEG Uni. Fa dos anys que no competeix després que un greu accident de trànsit als EUA li tallés la progressió en el bàsquet que estava experimentant a l'NCAA (Florida State). Una beca li va permetre el 2015 completar el batxillerat als EUA (després de debutar amb Anna Caula a Fontajau el curs 2013/14 i formar part, en el següent, de la plantilla que va guanyar la primera lliga a les ordres de Roberto Íñiguez). Va preparar el seu accés a la universitat a la IMG Academy i a Florida State s'hi va graduar en Enginyeria Informàtica. Havia arribat als EUA sola i sense parlar anglès. L'accident (una fractura de fèmur i d'altres lesions) li va tallar la progressió en el bàsquet, però no en els estudis. Li hauria agradat ser pilot d'avió «però jugant és molt difícil aconseguir-ho». Ara compaginarà l'Uni amb dos màsters a distància, un sobre Dinàmica de fluids computacionals («està encarat en l'enginyeria química i el que fa és veure com els fluids afecten diferents estructures»), i un altre d'Enginyeria Aeroespacial, que és al que voldria dedicar-se en un futur. El seu somni és ser pilot d'avió «però són molts diners i ara tampoc tinc temps per fer les pràctiques». De moment, canalitza la seva passió per l'aviació i la velocitat en els estudis «per poder ser enginyera aeroespacial i treballar en els avions, dissenyant-los i adaptant-los als canvis que van sortint». Soler tampoc oblida la formació i cursa un doble grau d'Economia i ADE a la UdG.
Aprendre, gaudir
S'han conegut aquest estiu. La diferència de cinc anys d'edat i que Iho López marxés el 2015 cap als EUA ho explica. Admeten que jugar «amb l'equip de casa» dona sempre un «plus» i no rebutgen l'etiqueta de representar-hi l'orgull gironí que aquests últims anys ha fet fortuna. Per l'alera de Banyoles «és una gran sort poder arribar al màxim nivell a casa, és una bona oportunitat. És còmode i tens el suport de la família i els amics. Fa molts anys que seguim el primer equip i poder-hi arribar és tocar el sostre on ens emmirallàvem». Iho, per la seva banda, agraeix «l'oportunitat de poder tornar al club on vaig jugar tants anys, és un honor, i vull treballar per tenir minuts». No es plantegen gaire res més que no sigui «aprendre i gaudir» durant aquesta temporada. Saben que la competència és màxima i per això Soler diu que «vull agafar experiència i seguir formant-me com a jugadora». Com que el camí per arribar al primer equip és diferent d'una per altra, Iho López no amaga que té per davant una segona oportunitat «per agafar to, sentir-me bé a la pista i posar-hi la màxima il·lusió». Haurà de convèncer els tècnics començant a Lliga 2 amb el GEiEG Uni, on compartirà equip amb d'altres jugadores que, fruit de la vinculació, també estaran molt controlades per Èric Surís.
Si en els estudis tenen en comú els seus èxits acadèmics, en el bàsquet el que les uneix és que totes dues han dut penjada l'etiqueta de joia de la base des de molt joves. Iho López és de la generació del 1997, una de les més prolífiques del bàsquet femení espanyol. Va aconseguir el triplet en categories de formació amb la selecció espanyola (or en U16, U18 i U20), i en el Mundial (U17) van donar guerra als EUA fins als darrers minuts. Compartia destí amb María Conde, Maite Cazorla, Paula Ginzo, l'ara companya seva a Girona María Araújo i Ángela Salvadores, entre d'altres. Soler també ha destacat en el bàsquet de formació i, per exemple, va començar la temporada passada havent guanyat l'or a l'europeu sub-18 de 3×3, juntament amb Laura Méndez i Laia Moya, amb qui va jugar al GEiEG Uni.
L'estat d'alarma i el confinament per lluitar contra l'expansió de la covid-19 va tallar la progressió de Soler just quan feia poc que havia debutat a l'Eurolliga (contra l'Schio a Fontajau) i Surís li donava alternativa a la Lliga (Al Qazeres). Estava en el millor moment, també amb el GEiEG Uni, que, tot i debutar a Lliga 2, havia encarrilat sense dificultats la permanència». M'estaven arribant les oportunitats, en bona dinàmica, i tot es va aturar de cop». Iho va viure els primers mesos de pandèmia als EUA. A Florida «mai va arribar un punt que estigués tothom confinat sense poder sortir de casa, sí que es van acabar les classes presencials». No va tenir problemes per tornar. Ho va fer el 3 d'agost, havent de passar únicament una prova per demostrar que no tenia el virus per poder volar de retorn a Catalunya.
El maleït accident d'Iho
Quatre anys als EUA han canviat Iho López, l'han enfortida. Ara domina àmpliament l'anglès i ha aconseguit brillar en els estudis. I tot s'ho ha fet sola, fins i tot recuperar-se d'un greu accident de trànsit que la va obligar a operar-se el 2018 i el 2019 i que l'ha mantinguda inactiva dos anys. Això sí, «mai em vaig plantejar deixar el bàsquet», tota una declaració d'intencions de la pivot de Blanes, que no renuncia a triomfar també a la pista. «Moltíssima gent m'ho deia, que plegués, que no tornaria a jugar mai més, i jo no ho vaig voler fer mai. Havia de sentir per mi mateixa que no podia, i mai ho he sentit. Sempre he anat endavant i he cregut en mi mateixa», assegura. Les lesions de l'accident de trànsit van ser considerables. Es va trencar les vèrtebres C2 i L1, una costella i el fèmur, «i en el mateix moment de l'accident o no sabem quan, també em vaig malmetre el labral del maluc».
Es va operar el 2018 del fèmur als EUA, mentre seguia la progressió universitària, «però no van veure que també tenia la lesió al maluc». Ella es queixava que alguna cosa no anava bé «i no em feien cas», fins que un any més tard li van donar la raó, el labral estava trencat, i va haver de passar de nou per la sala d'operacions. El resum, dos anys sense competir, acabant això sí la carrera d'Enginyeria informàtica en tres anys i començant un màster. «Ara em prenc el retorn a l'Uni com una oportunitat, amb la ment oberta, i ganes de treballar. Aquests primers dies d'entrenament m'he trobat bastant bé», assegura.
Com que volen aprendre, saben que compartir vestidor amb la constel·lació d'estrelles que ha aconseguit reunir novament l'Uni no té preu. Les tracten com unes més. «Sentir-te part del mateix equip que elles, formar part de la mateixa cosa és molt motivador», subratlla Júlia Soler.
Van a totes. Volen aprendre, progressar i guanyar-se minuts, sense que això els freni l'ambició d'esgarrapar minuts malgrat la competència que tenen davant. Soler ha trobat molt suport i consells en Mau Puig, exentrenador seu. «Tenim equip per competir per a tot i guanyar títols», afegeix la banyolina». Iho López també ho té clar: «Cada dia és una oportunitat per sortir a menjar-te el món». Queda dit.
