L'arribada de Pep Lluís Martí a la banqueta del Girona a principis de novembre va suposar el revulsiu esperat per a un equip que durant les 12 jornades anteriors amb Juan Carlos Unzué s'havia mostrat planer i massa tou. Feia falta solidesa, verticalitat i, sobretot, més practicitat. O cosa que és el mateix, resultats. Martí es va estrenar amb una victòria a Almendralejo (1-3) que va donar peu a una ratxa de 4 victòries i dos empats (14 de 18 punts possibles). El Girona semblava que despertava i mirava amunt. Els resultats van tenir certa continuïtat, malgrat algun sotrac com les tres derrotes seguides a principis d'any i, fruit d'això, l'equip es va colar i consolidar en les posicions de play-off amb l'esperança que fos només quelcom temporal abans de fer el salt als llocs d'ascens directe. Aquest pa,s però, mai ha arribat i, a aquest ritme, no sembla pas que hagi d'arribar.
El Girona ha fallat sempre que ha tingut l'oportunitat d'acostar la segona plaça a una distància assequible i mai ha trepitjat les posicions de privilegi. El confinament va arribar després d'un empat amb l'Albacete que va deixar molts dubtes. Ara amb la fluixíssima represa de la Lliga (2 punts de 9 possibles i cap gol en tres partits), l'equip es desinfla perillosament i, en comptes de mirar el Saragossa, el 99% de l'afició mira més el Mirandés, Sporting i Rayo, els perseguidors i aspirants a entrar a les places de promoció. Tot plegat arriba després que Pep Lluís Martí hagi complert una volta sencera al capdavant del Girona. Vint-i-un partits en què els números no són dolents però sí insuficients per aspirar a pujar directament. La via del play-off és tan vàlida i lícita com la directa però el risc és que si no es talla la impotència exhibida d'ençà de la represa, aquesta possibilitat fins i tot podria esfumar-se.
Agressivitat i intensitat van ser les paraules més repetides a les cròniques dels primers partits amb Martí a la banqueta. El mallorquí va aconseguir treure el nervi als jugadors i l'equip va ensenyar que, a part de tenir molta qualitat, també sap mossegar. Les victòries a Fuenlabrada (0-1) i contra l'Osca (1-0) i l'empat a Riazor van ser algunes mostres del caràcter que insinuava tenir el Girona. Tanmateix, el joc mai ha estat brillant. Ni abans, en què el factor Stuani solia desequilibrar la balança, ni ara, quan el davanter uruguaià no veu porteria i l'equip està més espès que mai amb la pilota.
Sigui com sigui, els números de Martí són els que són i no són del tot dolents. En els 21 partits de Lliga en què ha dirigit l'equip, el balear ha aconseguit 8 victòries, 8 empats i 5 derrotes. En total, han estat 32 punts de 63 possibles que fan una mitjana del 50'79% de punts.
El registre de Martí seria més que notable per al Girona de fa uns anys. Aquell Girona que tenia com a objectiu prioritari la salvació i que, un cop assolits els 50 punts, mirava amb ambició cap amunt. Així, els 32 punts assolits per Martí en la seva primera volta al capdavant de l'equip superen els que van obtenir uns quants entrenadors durant els darrers anys. Sense anar més lluny, el de la segona volta de la temporada de l'ascens a Primera, amb Pablo Machín (2016-17), que en va sumar 31 punts. Els 32 de Martí també són superiors als 25 que va aconseguir Machín la primera volta del curs 15-16 en què l'equip va acabar reaccionant a la segona i perdent l'ascens al play-off contra l'Osasuna.
El rècord de Machín
Més humils encara eren els objectius del Girona de l'època Raül Agné. Amb el de Mequinensa a la banqueta, el club era un acabat d'aterrar al futbol professional i era més que agosarat mirar amunt. Tampoc hi havia els recursos per a intentar-ho. Tot i això, l'Agné va signar algunes voltes més que notables amb un dels pressupostos més baixos de la categoria. Així, la primera volta de l'any del retorn (2008-09), l'equip va sumar 31 punts. Després es va desinflar sí, però la xifra és més que meritòria i va resultar decisiva per a la salvació final. Agné va tornar el curs 2010-11 i durant la primera volta va assolir uns 31 punts que van fer engrescar l'afició amb un possible play-off. A la segona volta però, la xifra va baixar fins a 26. El curs següent (11-12) amb una forta inversió econòmica, Agné va quedar-se a un partit de completar una volta perquè va ser destituït a la vintena jornada després d'aconseguir sumar tan sols 16 punts.
Els 32 punts en una primera volta de Martí són lluny dels millors Girones dels últims cursos. L'any del Lugo, el Girona va sumar 44 punts en una segona volta espectacular que, sumats als 38 de la primera, increïblement va acabar sent insuficients per pujar directament. L'any després la segona volta també va ser de matrícula amb 41 punts i molt semblant va ser-ho la de la temporada de l'ascens amb 39. La temporada de Rubi amb els Luso, Tébar, Acuña, Jandro, Benja i companyia l'equip va signar números excel·lents amb 38 punts a la primera volta i 33 a la segona que li van ser insuficients per ascendir directament. Jugar el play-off, llavors, ja va ser un èxit desmesurat per a un equip fet de retalls i que, d'entrada, no contemplava res més que no fos la permanència. Fins i tot Narcís Julià va fer més punts (33) que Martí en els seus primers 21 partits a la banqueta.
La resta d'entrenadors que ha tingut el Girona a Segona A d'ençà que va tornar al futbol professional (Javi Salamero, Miquel Olmo, Cristóbal Parralo, Josu Uribe, Ricardo Rodríguez, Javi López i enguany Juan Carlos Unzué), no van completar una volta sencera (21 partits).
