o varen ser els carrers, els bombers i els tractors i ara, i per sempre més, també ho seran els sanitaris. Sense colors, partits, ni tendències, ho són per que s'ho han guanyat dia a dia i amb molt esforç i patiment. Ahir, després de noranta-vuit dies el futbol va tornar pel Girona FC i pels seus seguidors, i en aquests espai llarg i molt ferragós de temps, són els sanitaris els que han tingut el protagonisme d'estrelles. Protagonisme no volgut, ni desitjat, però que al cap i a la fi els ha convertit en aquests herois de carrer, a qui tots plegats hem admirat, aplaudit i reconegut a diari i que ara han tornat a deixar pas al futbol, entre moltes altres coses. I el futbol agafa la seva part de relleu amb els objectius de cada equip intactes i en el cas del Girona, també. Mirant l'ascens directe i per tant una de les dues primeres posicions, que s'havien d'atrapar en onze jornades. No sembla que l'empat a Canàries ajudi molt en aquest objectiu, però ara queden deu partits i, temps, n'hi ha.

Semblaria que una plantilla llarga i equilibrada com la del Girona FC pot tenir els seus avantatges en tan curt espai de temps, però qualsevol relliscada pot donar aire als rivals directes. I això va semblar que és el que passava ahir, després d'encadenar el tercer empat seguit, i el quart de les últimes cinc jornades. Massa poc bagatge per voler mirar massa amunt. Però temps n'hi ha. És clar que en aquest temps caldria veure les bandes desbordar, la segona línia mostrar-se incisiva i, sobretot, que Stuani tingués pilotes per rematar. Si no, el color de l'equip serà el que ja li coneixíem abans de l'aturada.

I ara, res de baixar el cap. Al contrari. Poques hores perquè arribi el Racing i poquetes més per anar cap a Elx. I aquí no val lamentar-se, si no volem deixar l'objectiu en una simple preparació del que podria ser una promoció d'ascens. Però el més important de la tornada és que definitivament els sanitaris seran sempre nostres. I el futbol també.