Amb la mort de George Floyd a Minneapolis, la societat ha reaccionat. És d'aquells fets que, de tant en tant, encenen la metxa per acabar esclatant. Els clams contra el racisme s'han multiplicat. Els de la gent que veritablement així ho sent se sumen als qui creuen que amb una fotografia a les xarxes socials n'hi ha prou. El discurs contrari també s'ha accentuat. Ja passa en situacions així. El racisme és un fet palpable. Fa segles, dècades i avui, amb el segle XXI en dansa. S'escampa per tot el planeta, amb menor o major incidència tenint en compte el país. Però sol estar present a tots els àmbits. També a l'esport. Qui no recorda a Iñaki Williams, davanter de l'Athletic, encarant-se amb una zona d'aficionats de l'RCDE Stadium el passat mes de gener per crits i insults contra el seu color de pell? Res puntual, perquè un mes després era Moussa Marega qui n'estava tip del mateix en un Vitoria Guimaraes-Porto i decidia marxar del camp. No és el pa de cada dia. O potser sí. A categories professiols i també al món amateur, situacions així es repeteixen encara que passin els anys.

En pot parlar en primera persona Sile Camara. Amb 33 anys, juga al Porqueres, de Segona Catalana. Un dels molts equips que omplen el seu currículum. Ja hi havia estat al seu futbol base, com també al del Serinyà i el Banyoles, on arribaria al primer equip. La cosa no s'acaba aquí. Llagostera, L'Escala, Los Barrios, Figueres... N'hi ha per triar i remenar. Li agrada el futbol. És part de la seva vida. El que no li agrada tant és el que algun cop ha hagut de viure al terreny de joc. La primera experiència ve de lluny. Curiosament, un dia després que Samuel Eto'o, llavors al Barcelona, rebés insults racistes al camp del Saragossa i amenacés amb marxar del camp. Sile fa memòria: «Jugava amb el Banyoles a Tortosa. Tot anava bé, però cada cop que agafava la pilota em deien de tot des de la graderia. Negre! Mono! Un escàndol. Feia poques hores que havia vist l'Eto'o a la Romareda i a mi em passava el mateix. No vaig marxar, però li vaig dir al meu capità que no ho aguantava més. L'àrbitre va parlar amb el delegat i els crits van disminuir, però no van cessar. Era un xaval i em va costar pair-ho».

Anys més tard, ja al Porqueres, va ser la seva dona qui va haver de viure una situació delicada al camp de l'Amer. «Va haver de marxar, no aguantava més». El motiu, els insults i desconsideracions d'una espectadora, amb els seus fills petits al davant. «M'ho va explicar a fora, jo ni me'n vaig adonar. A la nit no va poder més i ho va penjar a les xarxes socials. El rebombori va ser enorme». L'escrit va fer reaccionar a la gent. «Tothom em va trucar, em va animar. I a la segona volta, al camp de l'Amer, el seu president em va demanar mil disculpes. Ja ha quedat oblidat».

Sile diu que no s'ha sentit mai «molt discriminat», però sí que reconeix que s'ha normalitzat el fet de dir-li negre per cridar-li l'atenció. «A vegades, quan fas emprenyar un rival, t'ho diuen. Negre dels collons, o coses així. El problema greu és quan ho fan despectivament. S'ha normalitzat i no hauria de ser així. Hi ha coses que deixem passar quan no ho hauríem de fer». De racisme, «n'hi ha, segur» a l'esport. I arreu. «Visc a Banyoles, on tots ens coneixem. Fa molts anys que hi sóc. Hi ha gent que em diu que ja no em considera com un negre, que em veu com un blanc. I què vol dir això? Jo a tots els veig com a persones. Estic orgullós de ser negre», etziba. I continua. «Vivim en una societat que jutja a tothom pel color de pell, entre d'altres coses. I a mi em toca una mica els nassos. No hauria de ser així». També és del parer que això no canviarà en un tres i no res. Que cal treballar i molt perquè això sigui possible. «És important incidir en la cultura de cadascú. Rebre l'ajuda dels polítics. I també a l'esport, una eina que arriba a moltíssima gent. Si ensenyem que és igual com siguis i d'on vinguis per practicar-lo, que l'esport és universal, això pot donar un cop de mà». Ara bé, és conscient que costarà. I ho exemplifica amb tot el que està passant ara. «Molta gent posa una foto o un missatge a les xarxes socials i avall. Per quedar bé. Falten més fets que no pas paraules». Queda dit.