21 de maig de 2020
21.05.2020
L'Empordà

«El que faig és gaudir i jugar, no pas pensar en quants anys tinc»

22.05.2020 | 06:30
Jaume Llaverola, en un partit d'aquesta temporada.

Per ser esportista de primer nivell no és imprescindible viure en una mena de món paral·lel, inaccessible per a la resta d'ésser humans. Ni tampoc cal ser el protagonista d'una sèrie a Netflix. N'hi ha que, per més títols que col·leccionin, per més anys que sumin a l'elit, són tan propers com qualsevol amic de la infantesa. Quatre Copes d'Europa, un parell de Lligues espanyoles o tres Supercopes europees, entre d'altres fites, no impedeixen que Jaume Llaverola (Igualada, 1975) t'agafi el telèfon quan se'n va a comprar, poques hores després d'haver treballat. Als 44 anys (en farà 45 al juliol) acaba de renovar una temporada més pel Garatge Plana Girona CH. Ni l'edat, ni el físic ni res l'aturen. Manté la «il·lusió» per seguir jugant i prefereix gaudir del present, per més que els títols s'amunteguin a les seves vitrines.

Per ser esportista de primer nivell no és imprescindible viure en una mena de món paral·lel, inaccessible per a la resta d'ésser humans. Ni tampoc cal ser el protagonista d'una sèrie a Netflix. N'hi ha que, per més títols que col·leccionin, per més anys que sumin a l'elit, són tan propers com qualsevol amic de la infantesa. Quatre Copes d'Europa, un parell de Lligues espanyoles o tres Supercopes europees, entre d'altres fites, no impedeixen que Jaume Llaverola (Igualada, 1975) t'agafi el telèfon quan se'n va a comprar, poques hores després d'haver treballat. Als 44 anys (en farà 45 al juliol) acaba de renovar una temporada més pel Garatge Plana Girona CH. Ni l'edat, ni el físic ni res l'aturen. Manté la «il·lusió» per seguir jugant i prefereix gaudir del present, per més que els títols s'amunteguin a les seves vitrines.


És aquesta la temporada més estranya i atípica que ha viscut mai des que és professional?

Sí, per descomptat. Però és el més atípic que li ha passat a tothom. Això no ho havia viscut mai ningú. Ens ha tocat a tots, no només als esportistes. Ha trastocat la vida en general.

A l'espera de com evoluciona la pandèmia, podríem dir que la temporada ha tingut un curs feliç. Un meritori cinquè lloc i la renovació a la butxaca.

Hem fet un any molt bo. Sempre hem estat a dalt. La llàstima és que quan tot va parar estàvem en un moment excel·lent. Sempre ens quedarà el dubte de saber fins on hauríem pogut arribar. La renovació? Ja fa un temps que em van dir si em venia de gust continuar. Com li dic a tothom, m'agrada anar any a any. Em trobo amb ganes i bé.

Diu que es troba bé. Nota gaire l'edat, ha de fer un esforç extra o ho porta amb normalitat?

Es nota, és evident. Aviat faré 45 anys, no és el mateix que quan en tenia vint-i-pico. Et toca cuidar-te més i s'ha de vigilar. A part de tenir un puntet de sort amb les lesions. S'ha d'anar fent, poc a poc i entrenant amb cura. A la meva carrera he de dir que m'he lesionat molt poc i mai de gravetat. Espero deixar-ho perquè jo vull i no pas perquè m'obliga a fer-ho una lesió greu.

L'aturada dels entrenaments i la competició li ha jugat una mala passada pel que fa l'aspecte físic?

Ens ha perjudicat a tots. Estàvem en un nivell boníssim i preparats per competir el play-off, la Copa i el que vingués. Ens hem aturat de cop i volta. A casa ens hem passat dos mesos sense fer res. És inviable estar així, sense poder anar a la pista i això és nota. Ves a saber quants mesos estarem així al cap i a la fi. Ens tocarà posar-nos en forma quan hi tornem. Això sí, en Ramon Benito ens va fer unes pautes per cadascú de nosaltres, amb exercicis i rutines per anar fent a casa però no és el mateix.

Debuta a l'OK Lliga amb disset anys, el 1992. Ho recorda?

Sé que jo era el suplent d'en Carlos Folguera. Ell es va lesionar i vaig jugar tres partits de l'OK Lliga amb l'Igualada. Em sona que el primer era a la pista del Tordera. Després es va recuperar el meu company i vaig tornar a la banqueta. L'any següent ja aniria al Barça.

Llavors s'imaginava que es passaria tant de temps a l'elit?

No, ni de bon tros! Fins els 45? Ni pensar-ho. Cap esportista s'imagina que es pot passar tants anys jugant. Ja no estem parlant només del físic. Són d'altres coses com la motivació, les ganes. Les circumstàncies de la vida en general. Abans era professional i ara sóc amateur. Fa poc que he sigut pare. Tot va canviant. Per això dic que fa temps que m'ho prenc any a any. Mai vaig planificar que m'estaria fins a una edat concreta jugant. Em trobo bé? Tinc ganes? Doncs intentaré aguantar a un cert nivell el temps que pugui. El que no vull és arrossegar-me per les pistes.

Si s'ho proposa podra arribar a les tres dècades com a professional...

Això! Ni penso en l'edat que tinc. L'únic que faig és jugar. Em sento com un més del vestidor. Ara bé, després te n'adones que hi ha companys que tenen la meitat d'anys. Em diuen que sóc el seu pare. O abuelete, fins i tot. Qualsevol parida d'aquestes. Sempre els dic el mateix: que em piquin deu faltes directes, a veure si són capaços de marcar-ne dues. Si ho fan, llavors parlarem.

Ha canviat gaire l'hoquei durant tot aquest temps?

Moltíssim. Abans era una esport molt més dur, guerrer i amb més lluita. Ara és molt més tècnic. No dic que sigui ni millor, ni pitjor. Era diferent. Per entrar a l'àrea, abans rebies per dalt i per baix. Ara, el que et fa un nano jove amb la pilota no t'ho feien fa uns anys. Els joves d'ara es cuiden moltíssim, tenen un físic impressionant i les idees molt clares. Tenen fam i il·lusió.

Es penedeix de no haver fet alguna cosa a la seva carrera?

Soc del parer que si prens una decisió no s'ha de mirar enrere. Això és com la vida. Si et passa qualsevol cosa que no t'agrada, no ho tornes a fer i avall. Les coses m'han anat bé a vegades i no tan bé en d'altres. Són experiències. Millor no penedir-se del que has fet, si no del que no has fet. Tinc la sort d'haver jugat on he volgut i arreu he sigut feliç.

Considera que la humilitat és una de les claus de l'èxit?

No ho sé si ser humil et condueix directament a l'èxit, però sí que soc del parer que s'ha de ser honrat. No només parlo per mi, sinó per d'altres grans esportistes que he conegut al llarg de la meva carrera. De què serveix presumir de títols? Són història, pols a les vitrines. El que val és el present. I ara estic a un club, el Girona, que ha sigut cinquè, que lluitaria en un play-off. Això és el millor títol que tinc ara mateix.

Algun cop li ha passat pel cap deixar l'hoquei?

A tots ens pot haver passat alguna vegada. Hi ha mals moments, temporades dures en què no et trobes bé i penses que ja en tens prou. Però solen ser etapes molt curtes. Després veus que t'ho passes bé, que tu i els teus companys lluiteu pel mateix. I dius: què collons, si m'ho estic passant molt bé. Per què retirar-me? També tinc la sort que el club on estic sempre m'ha volgut.

Són ja molts anys a Girona...

Sí. Hi ha clubs on hi vas, compleixes el contracte i te'n vas. Aquí vaig arribar una mica de rebot. Hi vaig anar a petar per entrenar. On menys m'ho pensava, és on més feliç m'he sentit. Esportiva i familiarment m'ha fet sentir molt bé. No em pensava que seria així. Hi ha clubs que descuiden els seus jugadors i aquí això no passa.

Aquesta temporada toca mirar cap amunt o seguir lluitant per no baixar?

Veurem com va tot, perquè hi ha companys que no renoven i d'altres que continuen. El que està clar és que la il·lusió és la mateixa o fins i tot n'hi ha més. Amb tot el que ens ha passat, segur que tothom tindrà ganes de tornar i fer-ho bé. Crec que a Girona ens hem de plantejar ser un equip que vol consolidar-se a la zona mitja i quedar el més amunt possible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook