Borja García prefereix parlar al camp. No és un home de grans titulars a la zona mixta. Ara bé, el seu discurs ha madurat i crescut a mesura que han anat passat els anys. Frases sense complicacions i veritats com a temples sol encadenar el 10. Li va tocar parlar el dilluns i entre d'altres coses va afirmar que «l'adaptació» a la nova realitat, tant la del Girona com la de la resta d'equips, serà clau si la competició s'acaba reprenent com està previst el proper mes de juny. Encara que l'esport serà el mateix, el de sempre, el futbol no serà futbol. O almenys no igual al que fins ara havíem conegut. Sense públic a les graderies, amb celebracions fredes tot evitant el contacte, a l'estiu i encadenant partits molt més ràpid del que es faria en una temporada normal. Es viurà, per tant, una mena de punt i a part on possiblement, el que s'havia vist i viscut fins ara poc s'hi assemblarà. Hi haurà sorpreses. Equips que lluitaven per no baixar pujaran com l'escuma i algun de capdavanter segur que es desinflarà. Passarà el mateix amb els jugadors. Dos mesos d'inactivitat i uns entrenaments «estranys» i «atípcs», com els definia també Borja García, serviran com a preparació pels futbolistes. Ells i la seva capacitat camaleònica per adaptar-se al medi, a la nova realitat, els permetrà brillar o enfonsar-se. És aquí on es presenta una segona oportunitat per tots aquells jugadors que, fins ara, no havien rendit com s'esperava. No se n'escapa Montilivi, que d'exemples en té més d'un. Que millorin els números presentats fins ara serà la millor notícia per a Pep Lluís Martí, qui espera tenir a tothom endollat per un ruix final de curs que es presenta elèctric, emocionant i decisiu.
Assegurar si un futbolista rendeix o no és bastant subjectiu. Tot depèn de l'ull que s'ho mira. També és evident que a Girona, malgrat el ruixat de fitxatges del passat estiu, a l'hora de la veritat la majoria dels qui més minuts han acumulat són els que ja estaven l'any passat. O fins i tot abans. Tret d'algunes excepcions, han jugat, pencat i brillat els de sempre. I això que, de cares noves i que feien llavors patxoca, en van arribar unes quantes uns mesos enrere. Molts d'ells, per una raó o per una altra, no han acabat jugant tant com s'esperava i quan ho han fet, els seus registres no han acabat de dir gran cosa. Un exemple ben clar és el d'Àlex Gallar. «Soc conscient que encara no he ofert el meu millor nivell i vull ser important», deia a principis d'aquest mes en una trobada amb aficionats a les xarxes socials. Tota la raó del món i ell és el primer que ho sap. Fitxat de l'Osca a cop de talonari, per una xifra que no arriba als dos milions d'euros, des de la seva arribada a mitjan març només ha jugat 1.471 minuts entre totes les competicions. Són 29 partits, que no són pas pocs però una dotzena d'ells sortint des de la banqueta. Malgrat jugar a l'atac, no ha fet ni un sol gol. Quan torni la lliga, les jornades que resten poden ser una bona prova de foc per redreçar el rumb i justificar per què el Girona es va rascar la butxaca fitxant-lo i oferint-li un contracte fins el 2023.
Passa tres quarts del mateix amb Samu Sáiz. Fins i tot, es podria arribar a dir sense equivocar-se que el seu aterratge, a l'estiu, va despertar encara més expectació. Lligat també per quatre temporades i amb un preu encara més elevat, a l'hora de la veritat ha sigut incapaç de guanyar-se la titularitat. Irregular de bon inici, no el va ajudar gens ni mica una lesió al mes de desembre, just quan treia el cap a l'onze. Són 22 partits els que acumula i només 9 d'ells jugant d'inici. Just supera el miler de minuts (1.004) i ha fet un gol. Això sí, ben important: al descompte, va servir per derrotar l'Osca a l'estadi (1-0).
Pape Diamanka venia de fer un gran any amb el Numància. Tant és així, que uns quants equips de Segona se'l rifaven. El Girona s'acabaria avançant-se a l'Oviedo, que ja el tenia gairebé lligat, i el va seduir per unir-se al seu projecte. Sobre el paper, una gran incorporació per les prestacions que havia ofert al mig del camp, sobretot la darrera temporada. Defensa, atac i també gol. Just tot allò que encara no ha aparegut per Montilivi. Granell i Gumbau li han guanyat la partida i entre totes les competicions, el senegalès ha jugat 18 partits, 11 d'ells com a titular. Són 963 minuts. I prou. Si fa no fa, com li passa a Jozabed Sánchez. Cedit pel Celta i amb experiència a Primera, fins ara se l'ha vist ben poc. Una lesió a la tardor el va apartar durant més setmanes de les previstes. En total, acumula 15 aparicions, amb 8 titularitats i 741 minuts.
D'altres casos
Ganes de fer una mena de punt i a part també la tenen d'altres membres de la plantilla, que viuen possiblement una situació similar a les anteriorment descrites, però sense el cartell o les expectatives generades. S'entén al cent per cent si s'agafa com a exemple a Jonatan Soriano. Malgrat comptar amb un currículum farcit de gols, als seus 34 anys sabia que arribava a Montilivi per estar un esglaó per sota de Cristhian Stuani. L'excelsa temporada de l'uruguaià i les lesions l'han deixat en un segon o tercer pla. 12 partits, amb només dues aparicions sortint d'inici, i tres gols són la targeta de presentació del bagenc. Sense Marc Gual, que va fer les maletes a l'hivern, ni el lesionat Brandon Thomas, el seu paper en atac guanya protagonisme, pel que en aquest tram final del curs segur que se li presenta l'oportunitat d'engreixar les seves xifres.
A Jordi Calavera tampoc se l'ha vist pas gaire. Cedit per l'Eibar i després d'una temporada en blanc per culpa d'una greu lesió, el lateral ha jugat ben poc: 7 partits i 455 minuts. Poc hi han comptat Juan Carlos Unzué, primer, i Pep Lluís Martí, després. Ara bé, encara té temps de redreçar el rumb i si la càrrega de partits és alta a partir del mes de juny com així s'espera, serà un bon recanvi per donar descans a Pablo Maffeo al lateral dret.
A qui s'ha de veure encara és a Christian Rivera. L'esperat migcentre defensiu, fitxat al tram final del mercat d'hivern però esperat des de feia mesos, només acumula 75 minuts des que va arribar. Tres partits i gràcies. Un mig del camp definit i l'aturada pel coronavirus l'han deixat sense participar, a l'espera que ho faci més quan es reprengui la competició. Serà llavors també el moment de veure en acció a Joaquín Zeballos. L'uruguaià, una aposta de futur, ho acabarà sent de present perquè Martí s'ha quedat amb pocs atacants a la plantilla per la lesió de Brandon. Inèdit fins ara, treurà el cap de ben segur des d'ara fins al final.
