03 de maig de 2020
03.05.2020
L'Empordà

Les dues passions de Ricky Fargas

?L'exjugador del Girona (2002-03) és ara cantant del grup Ricky Fargas y el 11 ideal amb el qual feia 4 concerts per setmana abans de l'aparició de la COVID-19 ?«En futbol la clau és evadir-se del públic; a la música és el contrari, no pots desconnectar-ne mai»

03.05.2020 | 06:30
Les dues passions de Ricky Fargas

Música i futbol és un binomi que sovint va de la mà. Dos mons, dues arts, gairebé imprescindibles per a molta gent i que, d'ençà de fa unes setmanes, han desaparegut del mapa. D'una revolada, la pandèmia del coronavirus ha deixat el món sense les que, per a alguns, són dues de les grans salses de la vida. Entre els apassionats del futbol i la música hi ha un vell conegut de l'afició del Girona. Un home que ahir hauria hagut d'actuar a La Taverna de Barcelona i no ho va fer, com tampoc ho farà dijous, ni serà al HardRock Cafè ni a la Sala Barts, com tenia previst aquest mes. «No és un problema d'ajornar-ho o canviar les dates; és que ha desaparegut», diu Ricky Fargas. El maresmenc, músic, cantant i compositor, va jugar al Girona la temporada 2002-03 i va ser un dels protagonistes de l'ascens a Segona B al camp de l'Águilas. Ara, amb 46 anys encarava un projecte personal de música pròpia amb el grup Ricky Fargas y el 11 ideal que ha vist escapçat de cop. Això sí, va tenir temps de presentar el segon disc a la Sala Razzmatazz. El cop ha estat dur per a Ricky, però no letal perquè, des que es va retirar amb 32 anys, ha compaginat els concerts amb la seva altra feina de comercial de la indústria farmacèutica.

La música ha estat una passió que ha acompanyat sempre Ricky. Ara i també mentre era futbolista. Era un secret que duia en silenci i que estava molt ben guardat pels pocs companys de vestidor que ho sabien. «El món de la música ha està vinculat al de la nit i anar a tocar era com saltar el règim intern», confessa Ricky que matisa que, per a ell, la música era més «una qüestió artística que no pas lúdica». Amb formació musical des de petit, va dur d'amagat el seu do. Lluny de fer concerts en petit comitè al vestidor o de ser el focus d'atenció en les celebracions de l'ascens, Ricky era més discret. De fet, quan va deixar el Leganés per fitxar pel Gramenet el 1997 va començar a fer els primers concerts. Recorda que «no hi havia xarxes socials i ningú se n'assabentava». La sorpresa però va ser veure Pep Moratalla, Pere Gratacós i d'altres excompanys seus com Sergi Raset, entre el públic, a la presentació del seu primer disc el 2012 a la Sala Bikini. «Es preguntaven com aquell noi que corria rere una pilota ara, del no-res, presenta un disc», diu Ricky que admet que la dualitat música/futbol «era i és un contrast». En aquest sentit, el de Premià explica que un cop va anar a tocar a Castelló, on havia jugat, i la gent se'n va «sobtar» en reconèixer-lo. «És un impacte», diu. Potser per això, als inicis de la seva carrera musical s'estimava més que no se l'identifiqués com «l'exfutbolista». «Feia la sensació que me'n volia aprofitar per tenir més ressò i jo era antiaixò. Després vaig veure-ho diferent i ara el meu segon disc l'he fet amb el grup que es diu Ricky y el 11 ideal».

Fins a l'arribada del coronavirus, la vida musical de Ricky, que també va jugar al Guíxols, Palafrugell i al Palamós, entre altres, consistia a fer tres o quatre concerts per setmana als quals n'hi afegia d'altres de puntuals que anessin sortint o festes majors. Durant la seva època a Montilivi també en va fer algun «de manera clandestina» sense que Moratalla ni Julià ho sabessin. Amb experiència a Castelló, Vila-real i Leganés, Ricky va arribar a Montilivi el 2002 procedent de l'Hospitalet en un paquet on també hi eren Javi García, Matamala i Melero. Ricky recorda bé el dia de l'ascens a Águilas. «Em van expulsar», diu rient. «No era titular i vaig entrar a la segona part però en una topada amb el porter l'àrbitre em va ensenyar una vermella una mica rigorosa», explica. Ricky recorda que l'equip va tornar amb autobús el mateix dia i l'endemà va celebrar l'ascens amb una rua i uns parlaments al balcó de l'ajuntament. «Teníem un gran equip amb jugadors com Javi, Vinuesa, Agné, Garagarza, Melero, Matamala...».

Després de Girona, Ricky va jugar encara al Palamós, Granollers i Vilassar abans de retirar-se. Mai li va passar pel cap fer d'entrenador. «El futbol continua sent una passió però em tira més la meva altra passió, la música». En aquest sentit, Ricky revela les diferències entre jugar un partit de futbol en un estadi i fer un concert en una sala per a espectacles. «A la meva època a Segona A hi havia l'Espanyol i el Betis, entre altres, amb camps molt plens. Quan se surt a un estadi de 8.000, 10.000 o 15.000 persones, el jugador s'ha d'aconseguir evadir de la graderia. És la millor manera de fer bé la feina. Per contra, davant 800 espectadors a la Sala Bikini, és al revés. La clau és connectar amb la gent. En el futbol, l'atenció està més repartida, però en la música, et sents més sol perquè ets el focus d'atenció i no pots desconnectar-te del públic». És la reflexió d'un Ricky que «sempre» tindrà l'espina clavada de no haver acceptat una bona oferta del Mallorca el 1996, que li hauria permès pujar i tastar la Primera Divisió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook