ichael Robinson va ser el futbolista més honrat que he conegut. Tenia contracte amb l'Osasuna i es va lesionar en un genoll. No hi havia manera que es recuperés físicament. Era un davanter fort i rematador i va prendre la decisió més sorprenent de la història del futbol espanyol: va demanar la baixa, va renunciar a la resta del contracte que tenia signat perquè no podia continuar al terreny de joc. Michael ha estat l'anglès amb més fervors per l'espanyol. En to de broma deia que no parlava més bé perquè això li podia causar la pèrdua d'ocupació. Soc testimoni dels esforços que va fer durant molts anys per millorar el nostre idioma. Mai va deixar de ser un Erasmus a la recerca de la perfecció idiomàtica. I gairebé ho va aconseguir.
El meu germà Jordi, llavors director general de Televisió Espanyola, el va contractar per als comentaris de partits. Va començar amb la lliga anglesa i després va anar expandint els seus coneixements i, gràcies a això, posteriorment, va passar a CanalPlus. Els seus desitjos de millorar l'idioma els vaig viure durant la meva etapa de director del diari AS. Li vaig contractar una pàgina setmanal en la qual exposava les seves teories futbolístiques i les seves anàlisis sobre els esdeveniments de la jornada. En aquesta etapa, cada vegada que venia a la redacció, amb gran humilitat, demanava que se li corregissin algunes de les seves expressions. Qui havia estat campió d'Europa amb el Liverpool i internacional per Irlanda, nacionalitat d'una de les seves àvies, i s'havia guanyat l'afecte de Pamplona, no es presentava com un ídol, sinó com el nen que desitja que el corregeixin. Admetia totes les recomanacions i insistia pel seu afany de millora. A Robinson era impossible retreure-li res perquè, en realitat, portava els originals amb major correcció que alguns redactors de l'època.
Cada setmana em demanava que li ensenyés una paraula més o menys culta per pronunciar-la durant la transmissió del partit televisat. En una de les seves peticions el vocable el volia per a San Mamés, on anava aquell diumenge. Li vaig dir que cridaria l'atenció si comentava que si sempre havia menjat bé a Bilbao hogaño havia estat millor que mai. Va trigar molt poc davant del micròfon a deixar anar la paraula. Al seu costat hi va haver qui va repreguntar si el que havia dit era basc.
Robinson va acceptar la sentència mèdica que patia un melanoma de manera exemplar. No va fer d'això pretext perquè se li tingués cap consideració. No per això va abandonar el bon humor, la manera de veure la vida i, sobretot, l'esport. Va fer a la televisió i la ràdio programes en què va donar lliçons de sapiència esportiva i, sobretot, de respecte per aquells qui practiquen alguna disciplina per silenciosa que popularment que sigui. És més, ens va descobrir facetes i personatges en els quals mai havíem caigut.
L'últim cop que li vaig trucar li vaig deixar al contestador el missatge que altre cop em solidaritzava amb ell i que, com jo havia fet, l'animava a seguir lluitant. En aquests casos sempre recorro al poeta llatí Auli Persi Flac: Qui resistit vincit. Ho ha fet fins que ha pogut. I amb el somriure com a imatge permanent.Historial
Guardadas
Comunidad
