«El futbol ajuda i entreté, però no és quelcom imprescindible per viure»

Està paint bé el confinament?

Tenint en compte les dificultats que això suposa no només per a mi, sinó per a tot el món, puc dir que les sensacions tant personals com familiars són molt bones. Trobem maneres d'entretenir-nos cada dia. A casa som persones molt actives. Ho estem encarant bé, pensant en tot moment què podem i hem de fer. Soc una persona d'una mentalitat molt pràctica, no perdo el temps pensant massa què puc i què no puc fer.

Com és la vida sense futbol?

Es fa estrany. Al mateix temps, també li dic que al principi de tot això vaig estar una mica més allunyat del futbol per voluntat pròpia. Situació que ha canviat aquestes últimes tres setmanes. M'he entretingut molt preparant una conferència dirigida a uns entrenadors noruecs, i ahir mateix vaig fer una xerrada a través del Barça sobre diversos aspectes del joc. Així estic entretingut.

Encara no se sap com acabarà, si és que finalment s'acaba, aquesta temporada. Quina solució seria ideal per a vostè?

A mi, i crec que a tothom li passa el mateix, m'agradaria que la Lliga es pogués acabar. Que es pugui mantenir allò que vam començar en el seu dia perquè tots els equips tinguin la possibilitat de complir els seus respectius objectius. Que sigui real i no pas que les lligues quedin, per dir-ho d'alguna manera, capades. Al mateix temps tinc molt clar que ara s'ha de prioritzar la salut de tothom, sobretot la dels protagonistes. Hi ha molts interessos i aquest esport mou molts diners. La gent vol veure futbol. Sempre i quan es pugui dur a terme ens circumstàncies que no ens faci creure que estem per sobre de tot el que està passant. El futbol ajuda i entreté, però no és imprescindible per viure. El que espero és que es prengui la decisió correcta.

El futbol que ve, com a mínim a curt termini, serà sense públic als estadis. També serà futbol?

Sí, però serà diferent. Primer per als mateixos protagonistes, els futbolistes. Semblarà com si estiguessin en un entrenament. Al cap i a la fi, tots juguen per mostrar-se i apareix el narcisisme de cadascú. Allò de dir «vaig a mostrar de què soc capaç». I si amb aquest rendiment la gent s'ho passa bé i se n'alegra, els jugadors se senten partícips, fent-los sentir uns privilegiats. Com ha dit, si el futbol es reprèn fa pinta que serà sense gent i sí, serà estrany. Sabem al mateix temps que serà una situació temporal i que es fa pel bé de la salut. La gent ho acceptarà. A veure si entre tots trobem un equilibri idoni.

Són temps difícil per a aquest esport?

Com he dit, el futbol genera molt de soroll. L'envolta moltíssima gent i mou un munt de diners. Es preveu complicat que es pugui mantenir a tothom com s'estava fent fins ara. Des de les televisions fins els jugadors, passant també pels propis aficionats, els consumidors. No serà gens senzilla la tornada. Ara bé, el futbol no deixa de ser un entreteniment. Hi ha coses vitals, com ho és que les empreses es puguin recuperar, que hi hagi treball. La gent ha de tornar-se a sentir útil a la societat, poder tenir feina i una responsabilitat per guanyar diners. Si això es produeix, aquests diners es gastaran. Entre d'altres coses, en consumir futbol. Veurem com va tot plegat.

Han passat mesos de la seva destitució. Què creu que va fallar perquè el Girona l'acabés fent fora a l'octubre?

Van aparèixer les presses dels dirigents, que són els qui prenen les decisions. Entenc que les experiències anteriors a tots ens acaben condicionant. Així va passar. Sabíem d'on venia el Girona i que aquest any seria ben difícil. L'únic que em fa pena, la petita espina que tinc clavada i això és una opinió molt personal, és que la part més difícil de la temporada ja l'havíem superat. I no estàvem lluny, sinó a prop de l'objectiu. Veníem de fer 15 o 16 canvis a la plantilla! La pretemporada va ser molt atípica perquè no se sabia si molts jugadors es quedarien o no. Aquesta incertesa t'impedeix estar al cent per cent. Tothom s'havia dadaptar a la nova situació, aterrar a la categoria. Però bé, tot això són coses del futbol. Tinc molt clar que es va pensar que la meva destitució era el millor pel club. Li desitjo el millor al Girona i no li tinc cap rencor. Al revés. Aquesta curta experiència m'ha ajudat a tenir una visió molt propera i sentida del que és el Girona. El club i la ciutat. Ha sigut una experiència fantàstica com a entrenador i com a persona, en la qual he fet amics. Em quedo amb això. L'ideal és atrapar les expectatives, obtenir l'èxit. Per això treballem. Però a vegades això no és el que ha acabat passant.

Detalli'm per què la considera com la part més difícil de la temporada?

És una mica per tot plegat. Per la quantitat de canvis que hi va haver a l'estiu, com li he dit. Això sobretot. No estem parlant de peces d'escacs que es posen al damunt d'un tauler i tot funciona. Estem parlant de persones que tenen sentiments. La pretemporada va ser atípica per alguns jugadors importants de l'equip. Ja estàvem competint i encara no sabien el seu futur. Això, vulguis o no, et condiciona. Se li ha de sumar el temps d'adaptació a un nou escenari després de baixar.

Aquesta adaptació va ser més difícil perquè el discurs, des del primer dia, va ser massa agosarat? Només arribar vostè va parlar de dur el Girona a Primera...

No hi estic d'acord. És que s'ha de generar una il·lusió real! Quan vaig aterrar a Girona, el primer dia, ja sabia que es faria un equip que tindria opcions de pujar. Tenint en compte totes les dificultats que ens trobaríem. N'érem conscients també d'això. És just el que va passar. Tot plegat requereix una mica de temps. Si tornés a tenir l'oportunitat, apostaria pel mateix missatge perquè és així com ho sentia. Se'm feia veure que seria d'aquesta manera i el club va complir amb aquesta part. No tinc cap queixa. Cap dels futbolistes que es va signar no era un jugador que no vingués a sumar. Van venir més pels coneixements de la secretaria tècnica que no pas pel que jo podia conèixer. També he de dir, que sempre jo acabava corroborant que es tractava de futbolistes vàlids per a nosaltres.

Abans comentava que durant aquesta breu etapa a Girona havia fet uns quants amics. Suposo que Chicho Pèlach n'és un. Van treballar plegats durant uns mesos i acabaria marxant per la porta del darrere poc després de la seva destitució. El club va ser injust amb ell?

Sí. No es mereixia sortir d'aquesta manera. En un primer moment se'm va transmetre una confiança enorme cap a la seva persona i no vaig tenir cap dubte d'això quan el vaig conèixer. Vam treballar plegats i ho vaig corroborar. Després va passar el que va passar i d'una part em sorprèn aquest canvi de visió. Però conec el món del futbol i entenc, si es pot dir així, aquesta decisió. Un cop no funciona la primera aposta, s'opta per la destitució. Comprenc que es pugui passar d'un extrem a l'altre perquè això passa en circumstàncies així. Es va del blanc al negre. El que em va sorprendre va ser el que es va viure el dia de l'Alcorcón. Que no se li donés el rol de primer entrenador aquella setmana.

Ha tingut temps per parlar amb Eusebio Sacristán del seu pas per Girona?

És clar que hem parlat. Som bons amics i parlem sovint. D'això i de moltes altres coses. Eusebio, i així ho ha fet públic des del primer dia que va sortir, va viure una experiència fantàstica a Girona. En té un record fenomenal. Durant una bona part de la temporada, el percentatge de punts va ser boníssim. El problema és que un mal final va deixar un regust de boca ben dolent. Ell és una persona que es responsabilitza excessivament de les coses. Es sentia del tot responsable del que havia pasat. Però repeteixo: manté un record fantàstic del club i de la ciutat. No crec que cap dels dos, ni ell ni jo, en guardem cap rencor.

Potser no és senzill valorar el seu substitut al càrrec però el va rellevar Pep Lluís Martí. Què li sembla l'aposta del club pel tècnic balear?

És un entrenador que va en sintonia de la línia marcada pel Girona. Tinc molt clar que es va firmar una persona que coneix els secrets de la situació que viu i ha de viure aquest equip. Ha entrenat equips que han lluitat per pujar. Això no garanteix res, però si a mi em van fitxar en el seu dia, per alguna altra circumstància també ho van fer amb ell. Em va semblar una bona decisió. És un entrenador amb unes característiques i experiències interessants. Reconeixerà totes aquelles situacions que es poden produir des d'ara fins al final de temporada.

Un dia, en una roda de premsa posterior a un partit, va explicar que el de Samu Sáiz era un cas especial. Que se l'havia de cuidar i que dedicava molt de temps a preparar-lo perquè sortís la seva millor versió. Per què era tan especial?

A en Samu el vaig intentar convèncer que havia de fer un pas mes. Seré franc. Em va sorprendre que el Girona hagués pogut signar un jugador com ell. Li vaig demanar en tot moment que estigués amb nosaltres. Li deia: «Un futbolista amb el teu talent no ha de tenir cap opció de fitxar per un Girona que acaba de baixar a Segona. A Primera sí, però després d'un descens, no». Vaig ser molt clar amb ell. Havia de fer un pas més si es volia guanyar poder jugar cada dia. I això només ho aconseguiria creixent. Tenia l'edat, la capacitat i les condicions per ser millor. A Girona o fins i tot mirant més enllà d'aquesta temporada. Vam compartir unes xerrades molt sinceres. Aquesta és una de les raons per les quals soc entrenador de futbol. Perquè m'agrada marxar dels llocs sabent que he intentat ajudar els jugadors a créixer. No sé si ho aconseguiré o no, però és la meva intenció. Fa anys, quan jo jugava, els entrenadors que a mi em cridaven l'atenció eren els que em feien sentir que creixia. I en Samu havia de millorar molts aspectes. A tots ens agrada la immediatesa. A ell també. Volia obtenir resultats en només dos dies i així no es poden canviar els hàbits. Sentia que jugava menys del que volia. Un dia li vaig comentar que ens havia demostrat que, sortint com a revulsiu, ens donava el que volíem. I que m'estava plantejant fins i tot mantenir-lo així. Però que no volia, que no em venia de gust. «Vull que siguis ambiciós i que vulguis millorar. Vull posar-te des del primer minut», li deia. Em va quedar la tranquil·litat que ell va fer tot el possible per fer-me cas. No tinc cap queixa. La seva actitud va ser sempre la correcta.

L'equip s'ha mostrat molt irregular aquesta temporada, sobretot al principi. Considera que hi havia jugadors que no estaven a l'altura?

Però a l'altura de què? De qui?

D'un equip que aspira a pujar a Primera Divisió.

D'acord, les expectatives eren grans. I per condicions, sense cap dubte les generàvem. Però és que després hi ha coses que van més enllà de les capacitats de cadascú, de la seva tècnica com a futbolistes. Tots som persones. A vegades oblidem això. Es barregen sentiments, estats d'ànim que canvien cada dos per tres. Aquesta plantilla venia d'un cop enorme. De la mateixa manera que el vestidor se sentia fort després de l'ascens i de mantenir-se a Primera, l'estat mental va ser tot just el contrari amb el descens. Per més que es volgués donar el màxim, no es podia viure en plenitud de condicions per oferir el millor nivell. Aquest era el moment difícil de la temporada del qual parlava al principi de l'entrevista. Podria estar decebut si l'actitud del dia a dia no anava en consonància amb el nivell de la plantilla. Mai vaig tenir aquesta sensació. A més, vam viure una pretemporada en la qual els nois més joves ens van ajudar moltíssim. La seva competitivitat em va ajudar molt. Perquè va ser una sorpresa agradable i perquè va generar molta competència. És una de les coses més positives que vaig viure.

Considera que l'equip va trobar a faltar el famós migcentre defensiu?

Com passa amb tot a la vida, tot depèn de les prioritats de cadascú. Jo, com a entrenador, li dono més importància a l'atac. Em criden més l'atenció els futbolistes amb vocació ofensiva. Crec que un Gumbau o un Granell són jugadors amb equilibri. No seran els millors ni atacant ni defensant, però tenen característiques, com també Diamanka, que els permeten fer de pivots i ocupar d'altres posicions al mig. Pot ser que un perfil d'un migcampista més defensiu permeti a l'equip ser més consistent, al mateix temps que el debilita un xic en atac. I això ens podria haver ajudat. Sí, no dic que no. Al final, el que es fitxa va relacionat amb l'exigència i l'objectiu que tens. També amb les possibilitats del club. He de dir que, en totes les vivències com a primer entrenador, a Girona és on més temps vaig dedicar a treballar els aspectes defensius!

És tan bo Stuani com diuen els seus números?

Els números mai enganyen. Però en el seu cas, més enllà d'aquests números el que és destacable és que el que està fent aquest any té un valor immens. La gent pot pensar: «D'acord, si ha fet tants gols a Primera, en farà molts més a Segona». Doncs no, no ho és tant de fàcil. I després hi ha la part emocional. El dia de la meva presentació vaig dir que volia mantenir els millors jugadors a la plantilla. Que ho faria si ells es volien quedar, és clar. Els números d'en Cristhian no només confirmen la seva qualitat com a davanter, sinó també la seva qualitat mental i la seva presa de decisions. No és gens fàcil apostar per quedar-se, fer-ho i estar a l'alçada. Stuani genera por als rivals i és un rematador. El que posa la cirereta al pastís. Es pot jugar molt bé, però el més important és que les oportunitats de gol acabin dins la porteria. Ell això ho multiplica per mil.

Fins a quin punt va arribar a témer la seva marxa a l'estiu?

Crec que ni el mateix Stuani va tenir gaire clar què acabaria fent. El que vaig intentar és que, mentre entrenava amb nosaltres, comprengués que jo l'entenia en tot moment. També he sigut futbolista i recordo el meu últim any al Sevilla, just després de baixar a Segona, quan jo feia la pretemporada i sentia per aquí i per allà que d'altres clubs em volien. Vaig viure una situació així. Per això vaig intentar que els jugadors que es trobessin en una situació així estiguessin tranquils. Fer-los entendre que els dubtes que tenien eren del tot normals. Els deia que fossin egoïstes. «Penseu en vosaltres». I això per què? Perquè si no es quedaven i marxaven, fer una bona pretemporada els permetria arribar en plenitud de capacitats al seu nou destí. I perquè si finalment triaven continuar al Girona, ens beneficiaríem tots. Amb Stuani i la resta vaig centrar-me en el que podia controlar, ja sabia que hi hauria incertesa.

Quins són els seus plans a curt termini? Vol entrenar de nou?

Tenia algunes coses al damunt de la taula. Però vaig considerar que, després de sortir de Girona, era el moment ideal per cuidar un tema de salut que m'estava fent la guitza. Aquests mesos m'han anat molt bé. No em tanco a res, però també li dic que visc molt el present, el dia a dia. Penso què puc fer avui, no pas demà. Em sento un privilegiat per tot el que he pogut fer fins ara. Podria repetir coses, però ja no em queden reptes personals per aconseguir. He tocat tots els rols, fent tot el que em venia de gust a la vida. Ara, primer de tot, espero que superem aquest virus i els morts que hagin de venir siguin els menys possibles. A partir d'aquí, la vida dirà. Ens hem d'adonar que som més vulnerables del que creiem, que no tenim tant de poder.

Va tenir l'oportunitat d'unir-se a Luis Enrique a la selecció espanyola? I si és així, per què no ho va acceptar?

Si amb Eusebio parlem, amb Luis Enrique encara més. Som íntims amics. Passem moltes hores junts amb quelcom que ens apassiona: la bicicleta. Parlem sovint, ens trobem. Ell coneixia perfectament quines eren les meves intencions quan vaig sortir de Girona. Si algú el coneix, sabrà que al seu voltant necessita gent que estigui al 120 per cent. És molt exigent amb ell mateix i amb el seu equip de treball. Jo, en aquest moment, no em sentia capaç d'oferir-li aquest rendiment. Qui sí que va anar amb ell va ser el meu fill, l'Aitor. S'assegura una persona amb coneixements i capacitats, que pot rendir al màxim i ajudar-lo.