18 de abril de 2020
18.04.2020
L'Empordà

«Mai m'hauria pensat que em trucaria l'entrenador del Girona»

?Manel Gutiérrez, de 87 anys i abonat número 45, detalla «l'emoció i alegria immensa» que li va fer rebre la trucada de Pep Lluís Martí interessant-se per la seva situació durant aquests dies de confinament per la pandèmia de COVID-19

18.04.2020 | 06:30
Manel Gutiérrez, amb una samarreta i una bufanda del Girona.

En aquestes setmanes tan difícils, el soci número 45 del Girona FC, Manel Gutiérrez (Barcelona, 1932), va rebre una trucada que mai oblidarà i que li va tornar el somriure per uns moments. La de Josep Lluís Martí, el tècnic del primer equip, que aquests dies s'ha posat en contacte amb els seus socis de més avançada edat per fer-los saber que estan al seu costat i per enviar-los molts ànims.

«Va ser una cosa inesperada. I tan inesperada com preciosa. Va ser una alegria immensa. La més gran d'aquests últims dies. Estava parlant amb ell i no m'ho creia. Mai vaig pensar que l'entrenador del Girona, que és l'equip de la meva vida, em trucaria a casa interessant-se per mi, i per la meva situació. Va ser un moment preciós», explica Gutiérrez amb la veu trencada per l'emoció.

Aquest il·lustre soci de l'equip va néixer a Barcelona l'1 de setembre de l'any 1932, però aviat, als 12 o 13 anys, es va traslladar, amb els seus pares i el seu germà, a la petita població de Quart, a tan sols cinc quilòmetres de la ciutat de Girona i on continua residint en l'actualitat.

Futboler des que va aterrar ael món - «sempre amb els ulls darrere d'una pilota», subratlla-, Gutiérrez va abraçar l'amor pel Girona quan encara era un adolescent. «Amb 14 anys, en una època tan difícil, tan gris, com la postguerra, vaig anar a treballar amb un senyor gran que em va fer de segon pare. Ell em va fer soci del Girona. En aquells anys l'equip encara jugava a l'estadi de Vistalegre. Després vaig haver d'anar a fer la mili, però quan vaig tornar, al 54 o el 55, m'hi vaig apuntar de nou. I fins ara. Sóc un dels socis més antics. Fa dos anys tenia el número 50, i ara tinc el 45 perquè els més grans es van morint», afirma orgullós.

Ja fa gairebé tres anys, Manel Gutiérrez va poder veure com es materialitzava un dels seus grans somnis amb el tan esperat ascens del Girona a la màxima categoria del futbol espanyol. «Pensava que marxaria d'aquest món sense haver vist el meu equip a Primera Divisió. I he tingut la sort de poder veure'l aquí durant dos anys. És una satisfacció enorme, gegantina, que m'emportaré a la tomba amb tots els meus bons records», proclama.

I, en pau amb el futbol, Gutiérrez afegeix: «Ara volem tornar a Primera. Però si jo ja no puc veure-ho, almenys tindré el bon record d'aquests dos anys i la felicitat enorme d'haver vist el Girona, el club del meu cor, a Primera».

Als seus 87 anys, intenta no perdre's «ni un partit» i reconeix que ho troba»moltíssim a faltar», però ho assumeix amb resignació: «Ara toca quedar-se a casa. Déu vulgui que tot això acabi aviat». Gutiérrez diu que està animat, «malgrat tot», encara que reconeix que l'emergència sanitària és molt difícil de suportar. «Gràcies a Déu, no he agafat el virus. Procuraré no agafar-lo i seguir cap endavant. Perquè, a la meva edat, si l'agafo, malament. Però s'està fent llarg. I dur. La veritat és que estic molt saturat», afirma.

Quan s'aixequi l'estat d'alarma i s'acabi el confinament per la pandèmia, Gutiérrez espera tornar com més aviat millor al seient número 55 de la segona fila de la tribuna baixa de l'Estadi Municipal de Montilivi. Mentrestant, es distreu veient, a GOL, partits de futbol de Primera Divisió i de Mundials passats. «Fa uns dies van recuperar el de les semifinals de la Copa del Món de Sud-àfrica, contra Alemanya, i em va agradar molt perquè va ser un partit preciós. Aquella selecció, que després va guanyar Holanda a la final, jugava com els àngels», rememora.

Fent gala de la seva memòria, Gutiérrez es posa, a continuació, a repassar tots els jugadors i exjugadors del seu Girona dels quals guarda un feliç record: «Kiko Olivas, Sandaza, Portu, Pere Pons, Acuña, Stuani, Aday, Juanpe, Alcaraz, Xumetra, Migue, Matamala, Maffeo, Mojica, Kiko Ratón, Felipe Sanchón, Granell, Jandro, Despotovic i Borja. Potser me n'he oblidat d'algun, però de tots aquests me'n recordo moltíssim».

És un altre dels seus passatemps per mitigar la solitud del confinament. «M'entristeix no poder sortir de casa i estar amb la família, encara que em porten menjar i m'ajuden amb tot el que poden. M'entristeix molt no poder gaudir de tot el que gaudia. D'anar a veure'ls. D'estar amb ells. De parlar amb ells», afegeix amb la veu trencada. I és que en Manel viu sol des que va morir la seva dona, fa ja 30 anys.

Però l'optimisme aviat guanya el pessimisme. Tan aviat com comença a parlar dels seus dos fills i dels seus dos néts. Tan aviat com recorda que, quan aquest temporal amaini, té una cita amb Josep Lluís Martí, l'entrenador del seu equip.

«Cap al final de la conversa, li vaig dir que m'agradaria molt conèixer-lo personalment perquè parlar amb ell havia estat una alegria gegantina. I ell, que, a més de ser un gran entrenador, és una persona molt amable, i molt atenta, em va dir: 'No es preocupi. Quan hagi passat el coronavirus i tot es normalitzi, l'avisarem perquè vingui a un entrenament. I si no pot venir, el vindrem a buscar perquè pugui estar amb nosaltres i puguem conèixer-nos en persona'».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook