14 de abril de 2020
14.04.2020
L'Empordà

Quan el Girona va tocar fons

?Una derrota al camp del Banyoles per 3-1, ara fa 23 anys, va certificar el descens de l'equip blanc-i-vermell a Primera Catalana ?Benet Masferrer, Pau Garcia Castany i Joan Riera van passar per la banqueta en un curs 1996-97 per oblidar

14.04.2020 | 06:30

Juan Carlos Unzué va deixar ben clar quin era l'objectiu del Girona aquesta temporada durant la seva presentació a l'estiu. «Accepto el repte de tornar el Girona a Primera». El missatge era nítid i, a més a més, duia implícit una càrrega de pressió i responsabilitat màximes. Al cap de 12 jornades, el club destituïa el tècnic navarrès perquè l'equip no rutllava i no era on s'esperava. L'arribada de Pep Lluís Martí al novembre va fer reaccionar un Girona que, de mica en mica, va anar escalant posicions fins a consolidar-se en els llocs de play-off d'ascens abans de l'aturada de la Lliga per culpa de la crisi de la COVID-19. L'ascens directe però, sempre s'ha vist amb llargavistes i quan s'ha tingut a l'abast, l'equip ha acusat la pressió i l'ha espifiada. El grau d'exigència actual és elevadíssim i fa que, fins i tot, s'hagin sentit xiulets a Montilivi estant l'equip en llocs de promoció a Primera.

La realitat del Girona ha canviat i de quina manera els darrers temps. Dues temporades a Primera Divisió han fet que enguany, l'equip sigui un dels màxims favorits a l'ascens. A més a més, el fet que l'equip militi des del 2008 al futbol professional i encadeni 12 cursos entre Segona A i Primera han convertit el Girona en un clàssic del futbol estatal i han esvaït unes penúries econòmiques i esportives no tan pretèrites. La darrera dècada és un escenari ben diferent a la que vivia el club d'ençà de va perdre la Segona Divisió a finals dels cinquanta. Des d'aquell 1959, els gironins s'havien mogut sempre entre Segona B, Tercera i també, algun cop, la Preferent territorial. En aquest sentit, aquest mes de juny farà 25 anys que el Girona va baixar a Tercera Divisió (1994-95). Només dues temporades després, concretament ahir en feia 23 anys, l'equip va tocar fons amb el descens a Primera Catalana el 1997. Una desfeta, clara, al llavors Camp Nou de Banyoles, per 3-1 va certificar matemàticament l'adéu del Girona a Tercera i el descens a Primera Catalana per primer cop a la seva història.

El 3-1 a Banyoles va ser només l'última escena d'un guió que tenia un desenllaç escrit pràcticament des de l'estiu. El deute arrossegat des l'anterior temporada, en què s'havia evitar el descens gràcies a un miracle en l'últim minut de l'últim partit contra l'Igualada a Montilivi (3-2), era força gruixut per a un equip de Tercera de l'època (més de 20 milions de pessetes). A la plantilla se li devien forces mensualitats i el president Toni Madeo no trobava la fórmula d'encarar-les. No obstant això i malgrat diverses amenaces de no entrenar-se durant la pretemporada l'equip acaba sortint a competir amb un equip de mínims. Sota la batuta de Benet Masferrer, p rimer, i de Pau Garcia Castany, després, de seguida queda clar que hi ha mala peça al teler. Les derrotes s'acumulen i l'equip s'enfonsa en zona de descens. A finals de gener, el club fa la tercera aposta a la banqueta i escull l'extècnic del Vilobí, Joan Riera. Amb ell arriben també cinc reforços semidesconeguts Moncho, Ors, Fernando i Ramon Pérez. A més a més, Madeo dimiteix i Pere Saguer entra a la directiva com a president provisional.

Saguer volia salvar el club del descens com fos. Amb totes les bones intencions del món, Saguer i Riera volien salvar el club del descens. «Recordo que un bon amic que coneixia bé la casa, em va dir si el Girona no el salves tu, no el salvarà ningú», destaca Joan Riera. Malgrat ja una bona colla d'anys, Riera recorda bé aquells mesos. «La il·lusió quan vaig arribar era màxima, pel que representava ser al Girona i per intentar esperonar la plantilla. Tot i això, els problemes econòmics ho van anar minant tot», destaca Riera. El tècnic millora insuficientment els resultats d'un Girona que va a la deriva. «La situació s'anava descontrolant setmana rere setmana. La plantilla només es volia entrenar una dia a la setmana perquè no cobrava. Vam haver de lluitar contra la situació esporiva i també l'estat anímic dels jugadors provocat per la pressió de no cobrar», subratlla.

Riera recorda que es van fitxar quatre jugadors «d'avui per demà perquè es tancava el mercat» i que gairebé no sabien qui eren. Tot i això, el tècnic de Premià de Dalt valora molt l'esforç i bones intencions de la plantilla. «L'Albert Agustí era un central impressionant que em va fer molt de costat. En Sarabia era molt professional i ja es veia que aniria cap amunt». De totes maneres, la situació econòmica era insostenible. El tècnic recorda que en un desplaçament a Tortosa, ell i el delegat van haver d'ajudar econòmicament perquè els jugadors poguessin dinar i berenar. «Fèiem el que calia perquè volíem salvar l'equip. Tot i això, sense cash no es va enlloc», sentencia.

El dia del judici final va ser a Banyoles, un 13 d'abril. El Girona hi arribava en quadre i amb prou feines va poder completar la convocatòria. Després d'una primera part sense gols, el conjunt local, de Quim Barti, va situar-se 3-0 gràcies als gols d'Oliveras i Jose Ramírez (2). Carles Montes va retallar distàncies (m.74), però la missió era impossible i el Girona va certificar la seva caiguda a l'infern de Primera Catalana. «Haurem d'encarar el final de Lliga donant la cara com hem fet fins ara. Lluitarem amb qui sigui, si cal amb juvenils com Javi prado i Gerard Costal», deia Riera aquell dia al final del partit. Al cap de poques setmanes, la directiva va emparaular un prometedor Pere Gratacós per a dirigir l'equip la temporada següent.


Riera, amb ganes d'entrenar

Joan Riera actualment té 67 anys i viu a Sant Cugat del Vallès on espera ofertes per continuar entrenant després de dirigir els últims mesos el Matadepera i una experiència fallida al Tona. A part del Girona i el Vilobí, Riera també ha entrenat el Vic, El Catllar, Tàrrega, Vilafranca o Llinars, entre altres. «Tinc 67 anys però és com si en tingués 40. Estic bé, amb personalitat i ganes de treballar. Sóc veterà, com Quique Setién. Nosaltres tenim saviesa i experiència, que són dues grans virtuts», destaca. s

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook