Pere Puig (Castelló d'Empúries, 1968) viu amb passió la feina de coordinar el primer equip de l'Uni Girona, malgrat que és una tasca que genera moltes hores de feina. I encara més, com és el seu cas, si es fa de manera altruista i generosa, ja que ell és empresari. Fa anys que viu a Celrà, però té Castelló i l'Alt Empordà molt presents.

Pere Puig analitza la situació actual del primer equip i del club. Els seus anys a la base de l'entitat li permeten tenir una visió molt àmplia del club i és conscient que és un atractiu molt cridaner per a moltes jugadores de la província.

En quin estat de salut es troba el primer equip de l'Uni?

Està molt bé. Socialment hem crescut moltíssim, hi ha molta gent al pavelló, tenim força patrocinadors, les institucions ens ajuden, etc. Potser és el millor moment del club; en l'àmbit esportiu sempre depèn de si la pilota entra o no, però bé, l'objectiu és competir i donar un bon espectacle a la gent perquè vegin l'esport femení com un esdeveniment més a tenir molt en compte.

El club, però, és GEiEG-Uni Girona, no?

Exacte, tots els equips són GEiEG-Uni Girona. I de fet és un dels aspectes dels quals estem més orgullosos, la bona estesa entre totes les parts i la capacitat de decidir conjuntament. I és que Uni Girona ja és una vinculació entre el Vedruna i el CESET, que fa molts anys van entendre que era millor anar plegats que no tenir una enemistat molt forta, en una ciutat com Girona. També té les seves dificultats, perquè el GEiEG té un caràcter més social l'Uni és competitiu, però tirem endavant.

De quin club formava part?

Jo formava part del CESET, i quan vam fer la vinculació, vaig entrar de coordinador de tot el club, fins que vam unir esforços amb el GEiEG, moment en què vaig passar a ocupar-me només del primer equip.

L'Uni és un referent de bàsquet femení tant a la província com a Catalunya

Correcte. Et diré més: penso que som un referent de l'esport femení d'equip en general a Catalunya, malgrat que el futbol també tira molt. Sí que és veritat que sembla que tot allò que queda fora de Barcelona perd una mica de valor, però jo penso al contrari, crec que encara té més mèrit crear un referent des de les comarques lluny dels mitjans de la capital.

Ha coincidit amb l'auge de l'esport femení, segurament.

Sí, però també és veritat que ens en sentim una mica protagonistes; no ha vingut perquè sí. Ara bé, cal anar amb compte perquè pot haver-hi interessos o pot ser una façana: en els nous pressupostos de la Diputació, un equip de quarta divisió masculina rep el mateix que un de segona femenina...

Hi ha alguna clau de l'èxit?

Clau? Treballar i batallar molt, i no deixar-se trepitjar. Al principi les diferències amb l'esport masculí eren molt grans, subvencions, pistes, premsa, i t'has de fer valer.

Mirant una mica més la base, tot i que ja no la viu tant de prop, com veu que l'Uni s'endugui les jugadores dels equips i els deixi despoblats

Entenc el que poden pensar els clubs, però almenys quan jo hi era intentàvem agafar jugadores que realment tenien una projecció i podien jugar a Preferent -ja que som l'únic equip de la província que ho fa- i que poguessin arribar al primer equip. Partíem d'una premissa, no anàvem a buscar a ningú per omplir equips per un possible cadet B o C. Amb els clubs de l'Alt Empordà tenim molta relació, Escolàpies, Llançà o Vilafant, i a vegades són els mateixos clubs que ens truquen oferint jugadores. Pot saber greu al club? Sí, però la majoria no posen cap mena de trava perquè vinguin. I molts cops tornen anys després, amb moltes coses apreses.

Ja que ha citat els clubs, com veu el bàsquet a la comarca?

Crec que han de fer el pas que vam fer nosaltres, entendre's i unir esforços. Potser d'aquesta manera les jugadores no haurien de venir a l'Uni, ja que la comarca oferiria una alternativa real de bàsquet. No vull donar consells, però veig el bàsquet de la comarca -en general- certament barallat, on el color de la samarreta preval molt. Tampoc no ajuda que no hi hagi un club o equip referent, com potser ho havia estat l'Adepaf fa uns anys. Tot i això, tenen molt de mèrit perquè el futbol tira molt.

En aquest sentit, coneix el projecte UCAP?

Sí, i el veig molt positiu. A nosaltres ens encartaria que a cada comarca hi hagués equips d'alt nivell: si han d'arribar al primer equip de l'Uni, ja tindran temps!

Una que va venir del Roses ja ha debutat amb el primer equip, la Laia Moya. Com la veu?

La Laia va arribar a preinfantil provinent del Roses, sí. És una jugadora que es basa en l'esforç, no és súper talentosa, però amb molt de treball -silenciós- i amb tossuderia, penso que té un futur immens. Amb paciència podrà arribar on vulgui.

Canviant de tema, la inundació de Fontajau va encendre les alarmes, com està la situació?

Encara ho estem quantificant, perquè hem perdut totes les instal·lacions que teníem al pavelló. De mica en mica ho anem recuperant, però el que ens feia més por era no tornar a Fontajau, ja que cada partit disputat al Palau Sacosta ens suposava perdre molts ingressos de publicitat, taquilla i bar.

I a títol personal, com se sent?

Cansat. Sempre dic que serà l'últim any, i algun dia ho serà. És una feina molt exigent on has de batallar molt, sobretot abans que el club es professionalitzés tant. Vaig any a any, però sí que m'agradaria gaudir del bàsquet com a espectador o, per què no, tornar a les banquetes com a entrenador.

Fa uns dies Castelló va reconèixer la seva trajectòria.

Estic molt content que encara es recordin de mi, només tinc paraules d'agraïment. M'agrada que l'esport a Castelló tiri endavant.

De Castelló, i premiada, és la Yasmina Alcaraz, com la veu?

La conec i sé que en el seu moment va fer una gran aposta per arribar lluny, i ho ha aconseguit. M'alegra que també hi hagi un referent de la província, i femení, en l'arbitratge.