El 3 febrer del 2016, el llavors campió d'Europa, el Praga de la Sonja Petrovic (ara Vasic), Laia Palau i Marta Xargay va perdre a Fontajau un partit de la fase de grups d'Eurolliga contra l'Spar Citylif Girona. Aquell dia, però, l'ara jugadora de l'Uni no es va moure de la banqueta per una lesió a l'espatlla.

Sap una cosa? Aquell matí ens vam creuar a la plaça Independència i, en veure-la amb el braç penjant, vaig pensar que m'havia perdut una oportunitat única de veure jugar Sonja Petrovic. Cap dels dos ens hauríem imaginat aquell dia que acabaria fitxant per l'Uni...

No, la veritat és que llavors no em podia imaginar que acabaria jugant aquí. Recordo, però, que aquells dos dies vaig veure que Girona era una ciutat molt maca i que, encara que l'equip no era tan potent com ara, al pavelló la gent vivia molt els partits. Hi ha molts equips que tenen grans jugadores però que van als partits com al teatre. Aquí es viuen els partits i la gent juga el partit amb nosaltres. Això no ho tens en moltes pistes en el bàsquet femení.

Gairebé tres anys més tard, aquest novembre, en la seva presentació va dir que venia a Girona per poder «tornar a jugar el bàsquet que m'agrada». Ho està aconseguint?

Crec que sí, o almenys m'hi estic acostant. És veritat que en les últimes setmanes he estat una mica lesionada (contusió al maluc), però a poc a poc vaig arribant a aquest punt. El primer mes em va costar després de la lesió, el gener va ser difícil amb els canvis a l'equip... Però crec que ara ja estem connectant com a equip molt bé. I això és el que a mi m'agrada. Cada cop estic gaudint més a la pista, venint a entrenar i la majoria del temps estic jugant amb un somriure.

Somriure és molt important.

Sí. Moltes vegades, massa, quan comences a parlar que el bàsquet és la teva feina t'oblides de fer-ho. I això no és bo.

Les jugadores sempre expliqueu que voleu gaudir jugant, però també voleu guanyar partits. Com es combina una cosa amb l'altra?

Està clar que quan no es guanyen partits no disfrutes gaire. Però si tu estàs bé a la pista, els resultats arribaran. I més aquí, on tenim jugadores que pensen en l'equip. Laia (Palau), Marta (Xargay), Núria (Martínez), Abby (Bishop), Elonu... realment totes ho fan. Cap pensa a fer 20 punts a cada partit i tenim bona dinàmica de grup. Crec que hem trobat el nostre moment. Tenim jugadores amb molta experiència que saben que, si estàs amb mala cara o amb una actitud negativa, això es transmet a tot l'equip. Ningú vol això i aquí la raó que insistim que és molt important gaudir.

Un cop superada la lesió podria haver fitxat per qui volgués. Per què per l'Spar Citylift Girona i no, per exemple, per l'Ekaterinburg?

Els meus dos anys a Kursk van ser una mica durs com a equip. Amb molts moments on em vacostar trobar les sensacions de gaudir de l'equip, de les companyes, de les victòries... A Rússia jugues en un gran equip, amb moltes estrelles, i tothom espera que guanyis sempre. Així, per exemple, ens classifiquem per a la Final Four de l'Eurolliga i jo miro a la banqueta preparada per anar a abraçar la meva gent i em trobo amb cares que deien «això és el normal»; després guanyem la semifinal i el mateix, l'única persona que em ve a abraçar és la Marta. Per a mi això fa que et preguntis «per què jugues a bàsquet».

I va pensar «a Girona m'entendran més»?

Sí. Com quan estic amb la meva selecció. En aquests últims anys, quan jo estava tocada del genoll, sabia que quan estava amb la selecció de Sèrbia hi havia gent allà que em donava suport. Sobre el fet d'escollir Girona, potser no està gaire bé que ho digui, però jo sé que tenia el poder d'escollir a quin equip volia jugar. Tenia clar que volia escollir jugar amb un equip on no tornés de la feina sempre enfadada a casa. Volia anar a algun lloc on acabés els entrenaments contenta. I aquí a Girona, amb les companyes, amb els entrenadors, amb la gent del club, que és molt amable i et fan sentir com a casa... Això no té preu.

Veig que té clar que no es va equivocar fitxant per l'Uni.

L'any passat seguia molt l'equip amb la Marta des de Kursk, sabia com era l'Èric (Surís) i tenia clar que la presència de la Laia (Palau) m'ajudaria molt perquè és una veterana que mai deixarà que una estrella estigui per sobre de l'equip. I sí, és clar que hi ha el tema dels diners. A Rússia es posen tants diners en els equips que treuen del bàsquet la part de gaudir-ne i sempre és treball, diners i victòries per sobre de les coses maques del bàsquet. Amb 25 o 28 anys, quan estic en la part més alta de la meva carrera, jo aguanto això, però arriba un moment de la meva vida que tot el que volia fer ja ho he fet i els meus somnis ja els he complert.

Així, venint a Girona deixa clar que ara volia altres coses?

Sí. Volia tenir vida amb el bàsquet, tenir amigues en el bàsquet i que la meva família em pogués venir a visitar més sovint.

El seu pare va ser jugador, àrbitre i entrenador a Sèrbia. Havia de seguir les seves passes?

No. De petites, el meu pare no volia que la meva germana i jo ens dediquéssim al bàsquet. Crec que molta gent que ve de l'esport sap que no tot és de color rosa i que hi ha parts de l'esport professional dolentes. Jo i la meva germana gran vam començar juntes, i això em va anar bé perquè ella sempre em protegia, però fins que ja tenia quinze anys en el meu primer Europeu amb la selecció no vaig veure que volia dedicar la meva vida al bàsquet. Ho feia perquè m'agradava i perquè gaudia amb les amigues, són uns anys que quan mires enrere recordes com els millors. Després el bàsquet ja es torna més com una feina, guanyar partits, relació amb companyes i entrenadors, diners... i tot el que fa el bàsquet una mica lleig.

Ara voldria tornar a viure i gaudir una mica del bàsquet com quan era jove?

Quan recordo quan era jove, penso que jo ara vull això per mi. Així és com vull recordar el bàsquet. Està molt bé que a casa pugui tenir medalles i títols, però quan un dia parli amb els meus fills de bàsquet ho vull fer amb un somriure i parlant de coses maques i no pas de com n'estava d'enfadada en els meus últims anys. Estic a Girona per això i, d'acord, si guanyem, millor.

Estem en any olímpic. Això també va pesar en la seva decisió de venir a Girona?

Sí. A Sèrbia els Jocs Olímpics són molt importants i jo venia d'una lesió i parlava amb molta gent sobre com podia arribar-hi bé. Pensava que aniria a un lloc més relaxat per preparar el meu cap per als Jocs, però m'he trobat que aquí la Lliga s'ha tornat molt dura amb València i Gernika, que han millorat molt aquesta temporada en una competició molt física on es deixa picar bastant.

Els Jocs són molt importants a Sèrbia, però el bàsquet també.

Al meu país som molt competitius en tots els esports. És un país petit que no es pot posar en el mapa del món de gaires més maneres. El bàsquet és un esport que ha fet molt feliç Sèrbia; els nois sempre estan guanyant medalles i nosaltres, encara que no estem en el mateix moment de fa quatre anys a Rio, tenim una entrenadora (Marina Maljkovic, filla de Bozidar Maljkovic) que és molt exigent i ambiciosa. Segur que serem competitives en els Jocs tot i que algunes ja som veteranes i, encara que no hi vulgui pensar, sé que dues setmanes després d'acabar la temporada aquí ja estaré amb la selecció, corrent sense parar durant el primer mes, i no sé si el meu genoll ho podrà aguantar...

Exigència, córrer molt, entrenar més... Això recorda l'any que hi ha Pesic. Tots són iguals?

(Riu) Són serbis. Marina és molt dura i necessites molta energia per fer el que et demana. Però, dona resultats. A Sèrbia ja tenim dues medalles en Eurobàsquet i una amb els Jocs Olímpics que jo mai hauria somiat; quan tenia quinze anys si algú m'hagués dit que Sèrbia podria jugar uns Jocs en bàsquet femení hauria rigut.

Jugarà els Jocs Olímpics i el seu marit (el remer serbi Milos Vasic) també hi participarà després de preparar-los a Banyoles. Quan passi la cita de Tòquio tocarà pensar què fan?

Crec que després dels Jocs pensaré més tranquil·lament sobre moltes coses. És cert que el meu marit també estarà als Jocs, per ells ja són els tercers i crec que ell encara farà un altre cicle olímpic, però per mi és diferent. Estic en un moment en què el meu cos va mes a mes i no pas any a any.

Si ell vol anar a uns altres Jocs, es podria quedar a Banyoles i l'Uni tindria quatre temporades més Sonja Vasic.

(Riu). Ara estarà aquí amb el seu company d'equip i l'entrenador, a tots els agrada molt entrenar a Banyoles, perquè més enllà del camp de regates hi ha moltes coser per fer, per veure, pots viure a Girona i anar entrenar a Banyoles... És molt còmode. No ho sé. Per ell, els anys olímpics són molt planificats amb un calendari estricte, però els anys posteriors són més relaxats. Tindrem temps per parlar-ne.

Estem acabant l'entrevista i no hem parlat de la Copa. L'Spar Citylift Girona la guanyarà?

Doncs el nostre objectiu és molt clar: anirem a la Copa a intentar guanyar-la. És complicat jugar divendres, dissabte i diumenge. Però crec que últimament Èric ha estat repartint els minuts entre totes i ningú arriba cansada. Crec que podem guanyar els quarts de final contra el Cadí, agafar confiança i aprofitar que estem en un bon moment.

I per últim, per primer cop en molts anys es jugarà una Final Four de l'Eurolliga sense Sonja Petrovic o Sonja Vasic. Vol dir que la sabran jugar?

Crec que la jugaran igual... Serà la primera vegada que no jugo la Final Four de l'Eurolliga, però ja estava preparada per això. Intentarem aprofitar aquesta oportunitat per guanyar l'Eurocup. Una porta es tanca, però se n'obre una altra.