No havia atrapat encara la majoria d'edat quan va començar a xalar amb el Barça de Pep Guardiola. Des de La Plata, la seva ciutat natal, al·lucinava amb el futbol que desprenien les botes de Xavi Hernández i Andrés Iniesta. A Santi Magallán li encantava jugar a pilota. Des de marrec que li donava puntades de peu. Fill d'Adalberto Magallán, qui va aconseguir fer el salt a la màxima categoria del seu país a la dècada dels setanta i vuitanta amb la samarreta del Gimnasia abans de retirar-se per ser advocat, somiava a creuar algun dia l'Atlàntic per fer-se famós a Europa. Ell i els seus germans. Ho va aconseguir després de canviar uns quants cops d'equip al seu país. Amb Gimnasia i Esgrima, San Lorenzo, Temperley, Defensa i Justícia i també Unión de Santa Fe no va comptar amb gaire protagonisme. Suficient, però, per cridar l'atenció de la Cultural Leonesa. Amb 25 anys se li presentava l'oportunitat de la seva vida. La Segona Divisió li obria les portes. Però tot se'n va anar en orris massa aviat. Una lesió el va deixar sense minuts, i el va obligar l'estiu següent a buscar-se la vida una categoria per sota. Un bon any al Badalona es convertia en el prel·ludi del seu aterratge a Llagostera, on s'ha convertit en una peça clau. Migcampista amb arribada, és el màxim golejador de l'equip amb cinc dianes. S'hi troba a gust, té ganes de seguir fent un bon any i es mostra ben tranquil tot i la mala ratxa de resultats.

L'equip encara no ha guanyat cap partit aquest 2020, però Magallán li treu ferro a tot plegat. «Els resultats no són els que esperàvem, però per rendiment hem merescut una mica més. A això se li han de sumar algunes decisions arbitrals més que dubtoses que ens han desafavorit. Estem jugant bé i això em fa estar tranquil». Recorda que «estem a gairebé la mateixa distància tant de dalt com de baix, per la qual cosa no ens hem de tornar pas bojos. Ja vam fer una bona primera volta i ho podem repetir». El que sí admet és que «hem de seguir treballant i no ens podem relaxar» perquè la inèrcia no sigui finalment negativa, com també que al conjunt blaugrana li falta gol. «En som conscients i ho estem intentant treballar. La part positiva és que n'encaixem pocs i moltes jornades hem mantingut la nostra porteria a zero. Això vol dir que estem fent una bona feina». És el quart conjunt de la Lliga que menys gols fa. Només 24. Cinc d'aquests són obra seva. Ell justifica els seus números. «Sempre intento acompanyar les jugades i estar prop de l'àrea. Trobo que el més important no és qui fa el gol, sinó fer-lo. És veritat que és una alegria extra, però m'interessa més guanyar». Rememora que el seu promig és de «sis o set gols per temporada» perquè és un futbolista «més ofensiu que defensiu» i això està quedant clar des que és a Llagostera.

Ja del tot «adaptat» a l'equip. destaca la «bona qualitat humana del club i la plantilla» i també la «humilitat» de la directiva. «Això fa que tot sigui més càlid, tothom està per tu, pel que necessites». Viu a Sant Feliu de Guíxols, on comparteix un pis amb Pasquina i Crespo, dos companys de vestidor, a l'espera que vingui el bon temps per aprofitar la platja i passejar una mica pel poble. Mentrestant, està «satisfet» d'haver acceptat la proposta del Llagostera. «Em van trucar amb molta convicció i una idea clara. Quan això passa, és difícil refusar qualsevol oferta».

Passat i futur

Ningú li ha regalat res a Santi Magallán, qui ha viscut la cara més amarga del futbol. El mes d'agost del 2017 es va «trencar» en un amistós amb el Guijuelo. Va patir una ruptura completa del lligament creuat anterior i parcial del lligament colateral intern del genoll esquerre. Suficient per ser intervingut i quedar-se molt de temps fora de combat. «Em vaig passar set mesos sense jugar i quan vaig tornar, l'equip s'estava jugant el descens i em vaig quedar sense oportunitats». Recorda aquella etapa com una experiència «molt dura», sobretot per la «il·lusió» de la seva arribada i pel que li passaria després. «Tenia molts somnis per complir i no ho vaig poder fer. Em vaig quedar sense jugar i a més vam baixar». Ara, tot no va ser negatiu. «Una vivència així em va fer més fort mentalment. El futbol va per etapes, ara m'ho prenc així. Tot és una qüestió mental». Si abans volia arribar el «més amunt possible», ara s'ho pren tot amb més calma. «Vull créixer al Llagostera i consolidar-me a la Segona B. La meva meta és guanyar el cap de setmana següent». Si bé té una «espina clavada» per no haver pogut debutar a la categoria d'argent, no es posa cap sostre. «El futur dirà fins a on arribo. Ara mateix estic tranquil. Només penso en l'Oriola. No hi ha rival fàcil, però venim fent les coses bé i ens prenem aquest duel com una final».

Ídols i la família

Santi, gran admirador de Juan Román Riquelme -«és dels millors que he vist mai, feia el que volia perquè ningú li podia treure la pilota dels peus», confessa-, no és l'únic Magallán que ha fet del futbol la seva professió. El seu germà Lisandro, de 26 anys, juga ara a l'Alabès després d'haver tastat el futbol de primer nivell a l'Argentina i també de guanyar títols amb l'Ajax. «Estic molt orgullós d'ell. Sé que està fent un gran esforç per consolidar-se a Primera. El tinc a prop i això ens permet veure'ns de tant en tant». Un altre germà és àrbitre al seu país. A la majoria els té lluny, però no hi perd el contacte. «Som molt units i parlem tots els dies malgrat les distàncies. Això és un gran suport per a mi».