S'ha fet molt dur?

S'ha fet llarg. Però sí... també s'ha fet molt dur. Més que res perquè són cinc mesos de cada dia fisioteràpia, cada dia preparació física, cada dia moltes coses... I al final tot això ho fas sola, sense estar dins de la dinàmica de l'equip. I això molts cops es fa costa amunt.

Té l'alta. Però això què vol dir, que ja està per jugar?

Tinc l'alta, però no estic al cent per cent, la meva reincorporació s'haurà d'anar fent a poc a poc. Haurem d'anar veient les meves sensacions, entrenant amb el grup, a veure si es pot anar més de pressa, i si s'ha de parar... Les sensacions marcaran els temps.

I, per tant, diumenge contra el Perfumerías Avenida?

Diumenge és una incògnita. Que se'm podria utilitzar en algun moment del partit? Sí, però ja veurem si estic en condicions.

Aviat farà trenta-sis anys, en algun moment d'aquests mesos ha patit per la recuperació?

No. Des d'un primer temps he tingut clar que em recuperaria. Hem treballat molt bé amb el meu preparador físic i amb la gent que ens envolta aquí al club seguit una línia molt coherent amb el que era la lesió i amb l'experiència d'altra gent que l'havia tingut. Confiava molt en la meva recuperació.

El bàsquet de Núria Martínez - físic, intens en defensa...- fa necessari que la recuperació sigui especialment bona.

Ho sé. Sovint encara hi penso: «A veure com estic?». Al final jo he superat la lesió, però he de veure com estic. El meu joc és molt explosiu, de molts impactes, de defensa... Jo no sé com respondre. El procés de recuperació ha estat bo, això està clar, però ara falta com es trasllada a la pista.

Té molta experiència, però mai havia patit una lesió important. Mentalment com ho ha gestionat tot plegat?

Mai. Al principi, vaig sentir una mica d'impotència i frustració en saber que era una lesió d'aquesta importància, jo em pensava que era una ruptura fibril·lar als isquiotibials i la realitat és que em vaig haver d'operar. Va ser un cop dur, però un cop l'operació va anar bé i per davant em quedava la recuperació suposo que la frustració per no jugar l'acabes canalitzant en treball per recuperar-te bé.

Núria Martínez és de les que no paren mai. Als estius, si no hi havia 3x3, era fàcil veure-la corrent per algun lloc o altre. Creu que la lesió va venir per posar el seu cos massa al límit?

M'ho han preguntat molts cops i hi he donat voltes. Penso que la lesió va venir per molts factors. Primer de tot porto un llarg recorregut a l'elit, i això està clar que crema. Jo soc de treballar molt els estius, perquè si no tinc 3x3, treballo amb el meu preparador físic. No paro. Però poden ser moltes coses. Fa anys, ja vaig tenir una petita ruptura a l'isquio i sempre m'ha tibat una mica allà, la setmana anterior a la lesió havia estat amb gastroenteritis, que sempre et deixa el cos més deshidratat... Hi ha tants factors que no podria dir per què em vaig lesionar.

L'objectiu era recuperar-se per tornar a jugar aquesta temporada. No ha pensat en més enllà d'aquest curs?

No. És exactament així. Recuperar-me per poder acabar aquesta temporada en bones condicions. I després ja ho veurem. Ara mateix no em plantejo res més enllà, perquè no és el que toca.

Costa seguir els partits des de la banqueta?

És difícil. A la banqueta es passa molt més malament que a la pista. Tens ganes de fer, ajudar i aportar. I no pots. Des de fora aportes, però fins a un límit.

Com ha vist l'equip?

L'equip ha tingut fases. I ara estem en un moment que està cansat. Són dues competicions, poques jugadores per dividir minuts i al final mentalment i físicament l'equip està patint. L'exigència de jugar a l'Eurolliga és molt gran i els viatges són diferents, anar a Rússia no és el mateix que anar a França. Hem passat una mala ratxa pel tema físic i esperem que ara, després de l'aturada, la gent vingui fresca.

Parlant de cansament, la Laia Palau diu que l'ha trobat molt a faltar.

És clar (riures). Pobra... Evidentment que em troba a faltar, perquè els minuts de qualitat es redueixen. Quan estàs cansada no penses igual i el cos no reacciona de la mateixa manera. Tal com jugàvem l'any passant dividint-nos els minuts, podies donar el màxim en un temps determinat que estaves en pista. I ara hem estat sobreexplotant el cos de la Laia, pobra...

Molts canvis. Sortides de jugadores, fitxatges que van arribant... Darrerament, tot i estar lesionada, ja viatjava amb l'equip; tot plegat és difícil de gestionar?

Ja havia viscut situacions així amb equips que es desfan i es tornen a fer en qüestió d'un mes. Però aquí a l'Uni som com una família i formem l'equip des del primer dia. Amb tantes entrades i sortides l'equip se'ns desestructura. Al final, però, el resultat és bo i ens ha quedat un equip molt bonic. Ara només s'ha de treballar per trobar l'equilibri.

Per noms, ara l'equip és molt i molt potent.

Una cosa són les peces i l'altra saber moure-les i que s'entenguin entre elles. Al final això són entrenaments i més entrenaments. Necesitem temps per treballar. Ens hem de conèixer com a equip. És normal que hi hagi hagut irregularitat i una certa rebaixa de nivell, però si hem d'abaixar el nivell per després tornar-lo a pujar fins a dalt jo hi firmo.

I fins a on firma arribar? A Europa el tema no està fàcil, la Copa arriba molt aviat...

El primer objectiu és l'Avenida, aquest diumenge contra Salamanca, i després el de Schio. Partit a partit (riures)... Ja sé que sembla tòpic però és que és la realitat. No ens podem tornar bojos ara dient que hem de guanyar la Lliga.