Segurament, d'aquí a una dècada, Dembo Batchilly recordarà amb tota mena de detalls què és el que va passar el 9 de febrer del 2020. És més, la data la tindrà enregistrada a la memòria, sense fissures. Jugar-s'hi alguna cosa seria una aposta segura. Els fets transcendents de la seva vida els sol emmagatzemar. Sap amb precisió quin dia va posar els dos peus a Salt, punt d'arribada d'un trajecte que el va dur des de la seva Gàmbia natal fins aquí. Llavors només tenia 15 anys (ara, 26). Era un adolescent quan va acceptar reunir-se amb el seu pare. Temps després, és un gironí més. Parla un català excel·lent i si alguna cosa l'apassiona, és el futbol. Aquest esport li ha permès viure experiències de tota mena. Llums i també ombres. La vivència de diumenge passat n'és una de les que més l'han marcat. Que mai oblidarà. Maltractat per les lesions, el tòpic diria que Dembo per fi torna a somriure. Que veu la llum al final del túnel. Ha decidit fer-ho de la millor manera possible. Ja no només jugant, sinó recuperant la seva especialitat: la capacitat per fer gols. El del darrer cap de setmana, el primer que marca amb la samarreta del Palamós, no és un gol qualsevol. Per la importància -li va donar els tres punts al seu equip-, pel moment -el va aconseguir al descompte- i pel com. Sobretot. Una vaselina des de gairebé el mig del camp, escorat a la banda i quan el partit ja moria.

«Li foto una hòstia i a veure què és el que passa. A veure si entra. Això és el que vaig pensar. I sí, va entrar». Parla sense embuts, com si ho fes amb un amic de tota la vida. Dembo és així. Senzill, humà, directe. Per trets com aquests es va guanyar l'estima de tothom, just el que va rebre quan es van amuntegar els missatges d'ànim i suport el mes d'agost del 2017. Llavors era jugador de l'Olot i es preparava per debutar a la Segona Divisió B quan va conèixer la cara més amarga del futbol. Es va trencar el lligament creuat anterior del genoll. Això i molt més. Afectat va quedar el menisc i els cartílags, tant el lateral extern com l'intern. «Em vaig operar, però després de dos mesos no millorava i em van haver d'intervenir de nou». En total ha viscut fins a cinc operacions. «Em seguia preguntant per què la cosa no millorava, què és el que em passava. He tingut la sort de tenir el suport de tothom. Això m'ha ajudat a mirar cap endavant». L'última intervenció, ara fa un any, va ser la definitiva. El punt d'inflexió. «Des de llavors que he millorat i he pogut entrenar». On altres hi veurien un punt i final, ell hi va veure un punt i a part. «Pel meu cap sí que m'ha passat la possibilitat de deixar-ho. Però ho he rumiat només uns segons, abans d'anar-me'n a dormir. Perquè després, quan m'aixecava l'endemà, tenia el desig de jugar al futbol». Dembo «mai» va baixar els braços i tot esforç té la seva recompensa. El va pescar el Peralada, que al novembre l'acabaria cedint al Palamós. És a la Costa Brava on, de mica en mica, ha recuperat sensacions.

«He anat tenint minuts a cada partit, guanyant ritme i fins i tot un dia vaig ser titular. Ara em trobo bé. El meu objectiu era entrenar i jugar el màxim nombre de minuts possible. Vull gaudir. Ho estic fent i no tinc ganes de pensar en cap altra cosa». Diumenge, contra el Júpiter i amb el marcador igualat (2-2), va saltar a la gespa a les acaballes. Just després que Albert Quintanas salvés el seu equip amb una gran mà en una clara oportunitat del conjunt barceloní, va arribar el seu moment. Va controlar la pilota al propi camp i va enfilar la banda esquer­ra. El que ningú s'esperava és com acabaria tot plegat. «Sabia que era l'última acció del partit, la darrera oportunitat. L'únic que volia era acabar bé la jugada. Vaig veure com en Toni Rossell es desmarcava tot esperant la meva centrada llarga. Però vaig aixecar el cap i vaig veure que el porter estava avançat». No s'ho va pensar gaire. Va etzibar una canonada que va sorprendre a tothom, inclòs el porter Iván Fuentes. Era el 3-2. Tothom estava eufòric, menys el mateix davanter. «Ho estava veient tot a càmera lenta, mirant només cap on anava la pilota. Em vaig quedar bloquejat quan vaig veure que entrava. No sabia què fer, ni com reaccionar. Va ser quan van venir els companys, que me'n vaig adonar que el que havia fet era una santíssima bogeria». Per festa, la que s'acabaria vivint al vestidor, on la jugada es va repetir una i altra vegada. És el gol de la confirmació, el que demostra que Dembo no és que hagi tornat, és que mai va marxar. I que li queda corda per a estona, per més obstacles que li posi la vida i el futbol. «Tot el que m'ha passat m'ha servit per seguir creient i no rendir-me mai. Ara confio més en mi. M'han ajudat els amics, familiars i companys. Tothom. Tot el que he viscut m'ha permès canviar el xip i adonar-me que encara puc fer el que em proposi». El gol ja s'ha convertit en viral gràcies a les xarxes socials.