08 de febrer de 2020
08.02.2020

«Al carrer, quan la pilota començava a córrer, tots érem iguals»

Acaba de complir 50 anys, però l'olotí Lluís Graboleda, un apassionat del futbol de regional, del que es juga per amor, segueix gaudint de l'esport rei amb el CF Les Planes a 3a Catalana

08.02.2020 | 06:30

El pal de la porteria, rovellat per l'inalterable pas del temps. Els mitjons, enfangats de tant llançar-se al terra. El camp, de gespa natural, amb dos cotxes just al darrere, senzill; com els pantalons i les botes. La cama esquerra, amb els lligaments creuats trencats, i pendents d'operar des del 98, mig arquejada. La dreta, amb el peroné partit, també. No se li veu la cara, però el protagonista de la foto, Lluís Graboleda (Olot, 02.02.1970), somriu orgullós; feliç de seguir entregant-se amb cos i ànima a la que ha estat sempre una de les seves passions.

«M'agrada molt el futbol. M'encanta. I el segueixo vivint amb la mateixa il·lusió que sempre. Quan veig una pilota pel carrer els ulls em segueixen fugint darrere seu, com quan era petit. Això no crec que ho perdi mai», arrenca, convençut que s'haurà fet vell el dia que passi per una plaça on nens i nenes juguin a futbol i no s'emocioni quan la pilota vagi cap a ell i l'hagi de tornar, el veterà porter del modest CF Les Planes; unes hores després de bufar 50 espelmes, unes hores abans que el conjunt nyerro rebi el Santa Pau en un dels duels de la dinovena jornada de la Lliga del grup 17 de Tercera Catalana, el cap de setmana passat. «Tot és com el primer dia. He vingut amb la mateixa il·lusió que en el primer partit que vaig jugar de nen. Soc molt més madur, i tinc molta més experiència; però continuo sentint el mateix nus a l'estómac. I els mateixos nervis quan arriben els entrenos del dimarts i el dijous i el partit del cap de setmana», afirma Graboleda mentre beu un cafè americà a sols uns metres de la vella porta metàl·lica que separa el carrer del bell Camp Municipal Josep Guàrdia Rodà; un dels epicentres, juntament amb l'església, del petit municipi de les Planes d'Hostoles, de poc més de 1.500 habitants.

Durant gairebé una hora, el «23» blanc-i-vermell, conscient que el futbol, en realitat, no és més que el record d'una vida, que una eina per anar revivint tot allò viscut, com escrivia Francisco Cabezas a El Mundo, recorre, somrient, una vida futbolística, plena d'històries, d'anècdotes, que l'ha portat a vestir els colors de l'Abadessenc, el Santa Pau, el ja desaparegut Hostalets, el Sant Esteve d'en Bas, el Besalú, les Preses, el Joventut Sant Pere Màrtir i les Planes, en tres etapes; jugant en les quatre categories del futbol català. Tot va començar, però, al centre d'Olot. «Amb sis o set anys».

«Jugàvem al carrer. Gairebé hi vivíem, llavors. Just al costat de casa hi havia uns garatges i jugàvem allà; entre voreres, utilitzant les persianes dels garatges com a porteries. Els veïns sempre sortien a queixar-se perquè fèiem molta fressa, però només paràvem quan passava un cotxe», afegeix Graboleda; tornant a l'època dels genolls pelats, als temps en què el seu gran referent era «Toni» Schumacher. «Tot el jovent es reunia al voltant de la pilota. Baixaves a jugar al carrer i allà, quan la pilota començava a córrer, tots, fossis qui fossis, fossis el fill de tal o de tal altre, vinguessis d'on vinguessis, érem iguals. Tots érem iguals. La pilota era igual per tots. I això s'està perdent ara. Ara viuen enganxats al mòbil, a la 'Play'. Ara a les places hi ha cartells de Prohibit jugar a pilota», afirma Graboleda; a qui, després de més de quatre dècades, el futbol, «una representació a escala de la vida», li ha inculcat el valor de desconnectar, «de no pensar en res més, passant-ho bé, gaudint, sense veure res més que quatre línies, la pilota i la porteria»; de l'amistat, de la companyonia. I, sobretot, el valor del compromís.

«Als meus fills, de 12 i 15 anys, que van començar fent de porter i que ara fan de davanters, sempre els insisteixo amb el mateix. Amb el compromís. Faci fred, faci calor, nevi, plogui, faci sol, sigui hivern, sigui estiu, a les bones, a les dolentes; si et compromets amb un equip ha de ser fins al final», emfatitza el porter del conjunt arlequinat; feliç de veure com els seus fills segueixen els seus passos. «Quan els veus jugar tornes enrere, cap a la teva infantesa», diu Graboleda, que es va formar com a persona i com a jugador a l'EF Garrotxa, abans de remarcar que «una altra cosa que veus quan vas a veure la canalla és que hi ha pares que seria millor que es quedessin a casa perquè es passen tota l'estona alliçonant els fills. 'Ves cap aquí'. 'Ves cap allà'. Aquí tots som entrenadors. I el fill de tothom és el nou Messi».

A Messi, precisament, no l'ha vist mai al Camp Nou. «Els meus fills i la meva dona sí, però jo no hi he anat mai al camp del Barça. El segueixo, però és com una altra cosa. És diferent. Molt. Com un altre món. No té res a veure amb tot això. A mi m'agrada molt més el futbol de regional que el que miro per la tele. Aquest, el futbol de regional, el nostre, és el futbol autèntic. Aquí hi juguem perquè ens agrada. Per amor a aquest esport. Allà, en canvi, tot, tot, són interessos i diners. Allò és un producte. Això és futbol. Aquí no vens a guanyar-hi res. Aquí hi vens a entrenar amb fred, amb neu, amb el camp glaçat. I cansat de la feina. I té molt més mèrit. Aquí hi vens a fer feliç el nen que tots tenim a dins», destaca, fent seu el #FutbolDeVeritat que acompanya cada tuit del conjunt nyerro, un Graboleda que, a més, també fa de segon entrenador i de preparador de porters i que aquest curs, deixant enrere una lesió al tendó d'Aquil·les, ja havia disputat dos partits de Lliga.

L'hora del partit s'apropa. «Jo vull jugar. Jo vull jugar», reconeix, repeteix, l'olotí; «nerviós per saber qui serà el titular». L'escollit acaba sent Marc Boix; però una lesió del «13», que quan va obrir els ulls per primera vegada ja feia més de dues dècades que Graboleda corria pels camps de la zona, fa que l'avi de l'equip, molt més gran que els seus companys, que debaten sobre la universitat durant l'escalfament, s'ajusti els guants per saltar al terreny de joc; a la gespa que ell mateix, jardiner de professió, cuida. «Com sempre, Lluís! Com sempre!», crida un membre del cos tècnic. I ell, un porter dels de sempre, dels que criden, dels que manen, fa que sí amb el cap. No pot evitar la derrota (0-2), però després de firmar diverses aturades clau, de mèrit, providencials, surt del camp somrient. Com sempre. Com quan tenia sis o set anys i tornava a casa després de passar-se tota la tarda jugant pels carrers d'Olot. «Per què hauria de plegar si em fa tan feliç?».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook