El Llagostera-Nàstic del passat dimecres al Municipal va tenir de tot menys gols. Culpa en van tenir, principalment, els porters d'un i altre equip. Bernabé ho va treure tot. I per no ser menys, Marcos Pérez va fer tres quarts del mateix. Quelcom que és tota una rutina pel blaugrana, una veritable assegurança sota pals. Són dos anys i mig al club, suficient per haver-se guanyat l'estima de tots, dins i fora del vestidor. Per caràcter i rendiment. El que fa que Alsina el posi setmana sí, setmana també. Així ha anat acumulant partits. N'ha arribat als cent a la Lliga, ja sigui a Segona B com a Tercera. Un centenari que va celebrar amb una excel·lent actuació. Només va faltar la victòria, però el punt permet que l'equip es mantingui a la zona tranquil·la de la classificació, lluny del perill i també d'allà on molts els situaven abans que comencés l'acció.

Està «content» i d'això no se n'amaga. Sobretot perquè ho ha fet en un club on «em sento com a casa». «M'han tractat molt bé des del primer dia», etziba. Va aterrar-hi l'estiu del 2017, també a la categoria de bronze. Llavors poc s'imaginava que s'hi passaria un mínim de dues temporades i mitja i tot el que vindria després. «No em va passar del cap ni de bon tros, que seria centenari. Però soc un porter que no m'agrada moure'm cada any. Prefereixo l'estabilitat, sobretot si em trobo a gust. I aquí em passa això». 100 partits a la competició domèstica, xifra que s'engreixarà perquè encara falta mig curs. I així seguirà si Marcos decideix quedar-se més temps. «Mai se sap què pot passar, no és pas una decisió que hagi de prendre només jo, hi ha una altra part implicada que és el club. Com he dit, em sento molt a gust. Quan arribi el moment ja ens asseurem a parlar a veure què és el que volen de mi. Ara mateix no és un tema que em preocupi». La gran preocupació del barceloní va més enllà de l'egoisme i d'una perspectiva individual. Mira pel grup i confia que tard o d'hora arribi la salvació. La d'un equip que ve de Tercera, però que ja té més de mitja feina feta. N'intenta explicar el secret: «Som un vestidor molt unit. El compromís és enorme per part de tots. Els futbolistes, cos tècnic, l'afició, la gent del club i el mateix entrenador. Tot plegat fa que competim al màxim. Una altra cosa és si els resultats acaben arribant o no, però ens deixem la vida cada segon. Aquest és el nostre secret».

Després de fer un «treball enorme» contra el Nàstic, un «equipàs» que «està fet per pujar», Marcos té coll avall que el Llagostera ha notat una «millora defensiva» en els últims partits i que «quan tornem a veure porteria més fàcilment» està convençut que «sumarem de nou de tres en tres». Una altra recepta perquè la permanència no s'escapi i es pugui competir, almenys, una temporada més a la Segona Divisió B. Categoria que ha sigut el seu sostre. Als seus 35 anys l'ha trepitjat amb sis clubs diferents (Espanyol B, Gramanet, Gavà, Badalona, Cornellà i Llagostera) però mai ha arribat més amunt. «El meu somni sempre ha sigut arribat al futbol professional però no ho he aconseguit. Tampoc m'he mogut massa de la Segona B i això em fa estar orgullós de la meva carrera. Ni molt menys descarto arribar-hi algun dia. Tant de bo se'm presenti l'oportunitat i sigui amb el Llagostera».