02 de gener de 2020
02.01.2020
Yasmina Alcaraz. Àrbitra de bàsquet a la lliga endesa

«Ser la primera àrbitra gironina a l'ACB ha de permetre obrir el camí; no vull ser l'única»

02.01.2020 | 06:30
Yasmina Alcaraz, xiulant un partit de l'ACB.

Pujar a l'ACB ha estat el premi a l'esforç i la feina constants que Yasmina Alcaraz (Castelló d'Empúries, 1989) ha dedicat a l'arbitratge des que va decidir penjar les botes quan va marxar a Barcelona per estudiar Ciències de l'Activitat Física. Tenir el seu pare de referent i l'experiència de la seva germana van convèncer-la per xiular el seu primer partit als 14 anys i des de llavors no ha deixat mai de treballar per convertir en ofici el que en un primer moment era un hobby. La Lliga Endesa ha fet que el seu dia a dia sigui molt més exigent, amb una agenda plena de compromisos, però sempre intenta treure un moment per compartir amb els de casa. I és que ser la primera àbitra gironina que xiula a la màxima categoria del bàsquet estatal ha de servir de mirall per als més petits. Tant és si s'és nen o nena. Per a Alcaraz el secret per aconseguir allò que hom es proposa es troba en la passió, l'ambició i l'exigència.


L'herència familiar va ser determinant per començar a arbitrar?

El meu pare ens ha inculcat els valors de l'esport a tota la família. Ell va ser àbitre de jove, ho va deixar i ara s'ha reincorporat. Abans que ell tornés, la meva germana va fer el curset i això va ser determinant. A mi m'agradava jugar, he estat a l'Esplais de Castelló, les Escolàpies i el Grifeu-Llançà, així que al principi ho combinava amb l'arbitratge. Quan jugues no pots ascendir arbitralment a la Federació Catalana –una norma que em sembla molt bona–, així que quan vaig fer el salt a la universitat vaig agafar-ho d'excusa per plegar de jugar perquè em lesionava sovint els turmells i progressar com a àrbitra. M'agradava i era una manera de continuar vinculada amb el bàsquet. Xiular sèniors no és el mateix que xiular nanos, volia provar-ho.

En algun moment va veure's d'entrenadora?

No ho he provat mai. La veritat és que la part de docència té a veure amb la meva carrera, però mai m'ha cridat l'atenció dins del bàsquet.

Fa un any s'imaginava xiulant a l'ACB?

Vaig estar molt temps arbitrant i jugant alhora. Es podria dir que estava estancada perquè era la meva decisió, però en el moment que es fa l'aposta per l'arbitratge es vol progressar. A Catalunya hi ha moltes categories i molta gent. És un inconvenient per ascendir, no és el mateix que a Múrcia o La Rioja, per exemple. He estat entre un any i dos a cada categoria. L'ACB és la punxa de la piràmide i n'hi arriben molt pocs. Depens dels teus progressos, la teva vàula i que s'uneixin molts components, a banda de la sort. Has d'agradar, que és un aspecte molt subjectiu. Treballar-te cada categoria durant un cert temps, t'enforteix i et fa guanyar experiència.

Saber treballar sota pressió també deu ser un factor a tenir en compte.

Sí. La part psicològica és molt important. Necessites treballar l'autoestima, la confiança en un mateix i que tot el que passi tant dins com fora la pista t'afecti el mínim possible.

Sempre que surt el seu nom a la premsa es parla del gènere. Com és ser dona en un gremi molt masculí?

Mai he tingut cap problema amb companys, jugadors, tècnics ni directius, però se n'ha de parlar. M'han acceptat com a professional de l'arbitratge, sobretot ara que estic a l'ACB. Potser jo mateixa m'he autoimposat l'exigència de voler fer-ho bé. Trobo que hi ha dues vessants: la positiva és que s'aposta per nosaltres perquè som poques i la negativa que socialment no està vist. La gent no hi està acostumada. Entre el públic sempre hi ha un sector que no entén que poguem estar al mateix nivell. Per davant meu tinc dones com Pilar Landeira o Esperanza Mendoza, però són poques i saltades en el temps. No m'he sentit discriminada pel fet de ser dona, però al principi veia que la gent se sorprenia quan entrava a la pista. Recordo que vaig ser la primera dona que arbitrava un partit sènior a Campdevànol i tothom es va quedar sorprès. La delegada de camp, que també era dona, em va felicitar, jo era molt joveneta.

S'ha convertit en la primera àbitra de Girona, tant en dones com en homes, que xiula a l'ACB. Es considera un exemple per a molts nens i nenes?

Més que un exemple, m'agradaria ser un mirall. Cadascú ha d'agafar coses bones de diferents professionals. No he de ser l'única, sinó que soc la primera i el meu objectiu és obrir camí. Vull que la notícia sigui que som totes i n'hi ha moltes. Que equiparem el número i que, fins i tot, hi ha molts àrbitres noies i nois que venen de Girona o Catalunya perquè tenen bon nivell arbitral. Tenim la sort que hi ha molt bàsquet i Girona ha crescut molt en els últims anys. Ara tenim cobertura per a tots els partits de la demarcació, abans érem tots veterans.

Té alguna referència en el món de l'arbitratge?

El referent més important i més proper que tinc és el meu pare. M'ha ensenyat disciplina, treball i humilitat. Tinc preferències subjectives d'àbitres que m'agraden, però intento veure els partits per aprendre d'ells. M'he anat fent a mesura de conviure amb àrbitres de pista.

Ara només es dedica a arbitrar. Ha canviat molt el dia a dia?

L'àrbitre s'ha de preparar igual o més que un jugador. És la gran diferència d'una lliga professional. Cada setmana faig scouting dels equips que xiularé, un videotest, preparació física i l'autoavaluació de l'últim partit. Aquesta temporada també soc internacional i he d'afegir els viatges. Estic contenta d'haver decidit no treballar perquè són moltes hores.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook