res anys de feina, 67 entrevistes i 1.500 referències. Aquest són, a grans trets, alguns dels números del llibre L'handbol Costa, la crònica sentimental d'una vida lligada a aquest esport que ha escrit el professor, escriptor i periodista Pere Costa, vinculat de sempre al Garbí de Palafrugell com a jugador i tècnic. Tot arrenca de l'any 2016, quan decideix deixar les banquetes després de més de dues dècades. «Per dins encara em quedava el cuc de l'handol, en volia seguir parlant, i vaig començar a penjar al Facebook, per distracció, petites peces sobre coses que havia viscut o que m'havien explicat i que jo documentava», recorda. Quan en duia mitja dotzena, Lluís Cle, exjugador del GEiEG i del Sarrià, i de l'Asobal en clubs com l'Arrate, que havia estat a les seves ordres, va dir-li que de tot allò n'havia de fer un llibre. I el volum és a les llibreries des del mes de setembre, després d'haver sigut rebutjat «28 vegades» per editorials «i entitats públiques i privades». L'handbol costa no té ajudes i s'ha editat gràcies al suport de l'editorial Gregal, de Maçanet, «que va adonar-se que no existeix cap llibre d'història de l'handbol. Serà més bo o més dolent, però no té competència», relata l'autor.

Costa era alumne l'any 1978 de de Josep Maria Mora, el fundador del Garbi. Va ser un dels primers jugadors de l'equip, que disputava el primer amistós com a federat l'11 de novembre d'aquell any a Bordils «perquè a Palafrugell no teníem cap instal·lació apta». Va jugar fins als 23 anys, arribant a ser el capità de l'equip sènior. Després també va fer carrera a la banqueta «perquè ja veia que com a jugador no arribaria enlloc».

L'obra documenta des del punt de vista de Pere Costa 25 històries relacionades amb l'handbol. «Vaig pensar que fer un llibre cronològic d'handbol mundial s'escapava de les meves posibilitats i mitjans. Tampoc volia fer una cosa d'història local. Jo parteixo sempre de la idea de l'handbol local, que no vol dir només de Palafrugell, sinó del més proper, de Girona, de casa, català, i a partir d'aquí me'n vaig on toqui, a uns Jocs, un Europeu o un Mundial», detalla. El relat més antic és sobre els Jocs de 1972, quan el seu esport s'estrenava en el programa olímpic. També es parla de la Recopa d'Europa de 1976 que va guanyar el Granollers «en el primer partit d'handbol retransmès a Espanya per televisió, en prime time un dissabte a l'hora d' Informe Semanal; de la primera Copa d'Europa del Barça de Lorenzo Rico i Valero a la banqueta; hi ha monogràfics, com el de Veselin Vujovic, «el jugador total, el millor de la història»; i temes que no fan referència ni a clubs ni a competicions, com un dedicat als defensors avançats. En clau gironina es parla del GEiEG, «que ha estat fins ara l'únic club gironí que ha jugat a Divisió d'Honor» i s'ho fa «venir bé» perquè la secció ha celebrat recentment el seu 75è aniversari; del Bordils «com a model de club, que duu set anys a Plata i sap treure partit del que tenen», i del Sarrià «perquè els primers partits que vaig veure van ser allà, amb l'equip de l'Emilin Rodríguez». El Garbí també, és clar, «perquè és el meu club».

«La major part de la informació ha sortit d'entrevistes amb gent amb trajectòria que m'han explicat històries que he hagut de contrastar. He passat hores penjat del telèfon o parlant amb gent», assegura Costa, que defineix l'obra com «el testimoni en primera persona d'una vida gairebé dedicada a l'handbol. Tinc 54 anys i el 1972 en tenia 7. És un llibre rigorós i sentimental perquè ningu m'ha imposat res, hi surten els meus ídols i la gent que m'estimo».