19 de novembre de 2019
19.11.2019
ARTS MARCIALS

«Hauria de viure un parell de vides més intensament per poder entendre-ho tot»

José Miranda ens obre les portes del seu dojo per conèixer de primera mà les arts marcials tradicionals japoneses

19.11.2019 | 07:50
Miranda practicant amb l'espasa al Tadaima Dojo (Figueres)

El mestre va ser reconegut per la ciutat de Figueres després de 40 anys en actiu a la capital de l'Alt Empordà i, poc després, Miranda, juntament amb la seva família, va viatjar al Japó per competir en un torneig de Laido com a únics representants occidentals.

Tota una vida dedicada a les arts marcials. José Miranda Mateo (Cartagena, 04/07/1957) es va criar a Al-Aaiun (Sahara), per acabar, de nou, a Cartagena quan era ben petit. El Bulling va precipitar els seus inicis en el món de les arts marcials, una relació que dura més de 50 anys d'entrenament i aprenentatge esportiu, espiritual i vital. Miranda és el mestre amb graus més elevats de tot occident, tot i que considera que els seus grans èxits han estat la seva família i els valors que ha aconseguit en un camí de més de mig segle.


Quan comença en el món de les arts marcials?

Jo era un noi de 10 anys que acabava d'arribar a Cartagena. Em costava molt adaptar-me a l'escola i vaig ser víctima del Bulling, que no és nou d'ara, sinó que ha existit tota la vida. El meu pare va decidir apuntar-me a un dojo per apendre Judo i Jujitsu.

En quin moment decideix dedicar-s'hi completament?

Amb el pas del temps, suposo. Per mi és un hobby molt fort que m'ocupa la majoria del meu temps. La meva família em segueix en la pràctica de les arts marcials tradicionals, viatgem i, també, podem ajudar a molta gent que ho necessita.

Com ajuda a través de les arts marcials?

La part tradicional aporta valors i coneixements importants. Hi ha nens i nenes que són desnonats, que no els volen als equips d'altres esports i en el nostre dojo són benvinguts per aprendre. També ajudem a la gent més gran amb la pràctica de l'espasa japonesa per mantenir la coordinació, més enllà de caminar o altres activitats que potser són més impersonals. Intentem fer exhibicions benèfiques, som pioners a Espanya amb la defensa personal femenina i ajudem a la policia i els mossos d'esquadra, també en defensa personal.

Per tant, va més enllà de la pràctica esportiva?

Quan ens truquen intentem ajudar. Personalment, així ho considero i és un dels valors fonamentals de les arts marcials que practiquem. És important que tinguin una utilitat social.

Fa poc va rebre la Medalla de plata al mèrit esportiu de Figueres. No deixa de ser un reconeixement més a 50 anys de trajectòria?

La veritat és que no m'ho esperava. Agraeixo aquesta medalla però procuro passar desapercebut perquè pot aflorar un dels grans problemes que tenim en aquest sector, l'ego. Ho faig per passió i de tot cor, no tant pels reconeixementes. Però insisteixo que ho agraeixo sincerament, ja que també és un premi al meu equip, la meva dona, els meus fills i la gent que participa de forma altruista amb nosaltres.

Estem fent aquesta entrevista quan tot just acaba de tornar del Japó. Quina és la seva experiència personal allà?

Són una gent extraordinària i és un país que ha sobreviscut a moltes misèries. El que em fa pena és que no puguem imitar alguns elements de la societat japonesa. Més enllà de la cultura o les arts marcials, parlo de civisme, respecte, seguretat, neteja i, sobretot, ordre. Són valors que ens farien falta aquí.

I des del punt de vista esportiu?

Nosaltres imitem la seva tècnica. Mai podrem sentir el mateix que ells en les arts marcials, és la realitat. Per aquest motiu és, també, una satisfacció personal molt gran arribar on ho he fet, però continuo entrenant i estudiant.

Després de tota una vida dedicada a les arts marcials, amb què es queda?

La sensació que tinc és que, després de cinquanta anys, realment, no en tinc ni idea. Hauria de viure un parell de vides més intensament per entendre-ho tot. A més, una de les grans victòries que tinc és la meva esposa, que es va enamorar de les arts marcials fa uns anys i ara és la dona amb el grau més alt d'Europa en espasa. És el millor que tinc, juntament amb els meus fills que també practiquen amb nosaltres. Són grans satisfaccions personals però, repeteixo, considero que encara no en tinc ni idea.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook