i va faltar un pèl de sort, «estar al lloc adequat en el moment oportú», considerava ahir Pepe Pinto, per poder arribar, com el seu germà Josep, a l'elit, però ningú pot discutir que Joan Puig Curta II és una de les grans llegendes del Girona. Un futbolista de garanties per a l'afició, perquè segons Xavi Agustí, un altre exjugador de l'equip que va poder compartir-hi vestidor, «quan la gent arribava a Vista Alegre i veia que ell jugava, es quedava més tranquil·la». Un central infranquejable, amb un físic imponent, i molt sòlid en el joc aeri, que va jugar de blanc-i-vermell en dues etapes, entre el 1955 i el 1959 (i va ser testimoni del penúltim ascens a Segona i del retorn a Tercera), i entre el 1962 i 1964. Mort dilluns a l'edat de 86 anys, el funeral es farà avui a les 11 a la parròquia de Sant Cugat de Salt.

De Curbet a Curta, i de Curta a Isidre Sala. Tres llegendes del Girona, tres centrals que durant els anys 50 i 60 van convertir-se en els autèntics líders de la defensa. Pinto recordava ahir que «en Joan era un molt bon central, molt fort, però sobretot una molt bona persona. Tenia un físic grandiós, una gran fortalesa, i això el feia infranquejable, sobretot per dalt». El seu germà, Josep, també format al Girona, va tenir la fortuna d'arribar a l'elit, al Barça, «però a ell li va faltar sort. I la sort en tots els ordres de la vida és fonamental».

Curta II va irrompre al primer equip amb força el curs 1955/56. L'històric Jaume Curbet l'havia començat de titular però el saltenc li va prendre el lloc. Les lesions havien castigat Curbet i Curta pujava amb molta força. Aquell any es va ascendir a Segona. «Mai he tornat a veure la gentada que va sortir al carrer per rebre'ns», explicava en una entrevista al Diari de Girona el 2010. El Girona i el Barça eren les seves passions. D'entre les anècdotes de la seva primera etapa al club, hi havia el record de la gira per la Costa Blava francesa el 1955, amb derrotes a Niça (4-1) i Marsella (5-2), i triomf a Menton (0-5). Tot i que no es poden considerar mals resultats perquè Niça i Olimpique eren equips de Primera, en tornar a Girona la Federació va enviar un requeriment al club prohibint-los tornar a sortir a l'estranger «pels mals resultats».

Per Xavi Agustí, Joan Puig era «una extraordinària persona, un central infranquejable en el clàssic sistema d'abans amb tres defenses. Era el jugador ideal per a l'equip. Poca gent podia fer el que ell feia». Com Pepe Pinto, tampoc s'explicava per què no va triomfar més amunt (va jugar també a l'Anglès, l'Olot i el Calella): «Encara no ho entenc. Potser li faltava una mica de tècnica, però ho suplia amb força i velocitat, era un fenomen». Curta va tornar al Girona entre 1962 i 1964, per acabar donant pas a Isidre Sala.