Yasmina Alcaraz (Figueres, 1989) xiula partits de bàsquet des de fa més de quinze anys. És llicenciada en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport, i actualment viu a Borrassà. Després de passar per les diferents categories de la Federació Catalana, fa sis anys va començar a xiular per la Federació Espanyola: tres temporades a Lliga EBA, dues a LEB Or i Lliga Femenina 1, i finalment, aquesta campanya ha fet el salt a Lliga ACB.

Alcaraz ja ha xiulat tres partits de la màxima competició estatal. De ben segur que els ha comentat amb la seva família, ja que el seu pare també xiula i la seva germana ho havia fet. A part de l'ACB també arbitra l'Eurocup Women (FIBA).

Va debutar el passat 5 d'octubre en un Múrcia-Saragossa. Com va anar?

«Pensa que és bàsquet», em van dir abans de començar, però sí que vaig voler fer una bona presentació. De fet n'hauré de fer cada dia amb els equips que em vagi trobant. No vull dir que hagués de demostrar res, ja que penso que si soc aquí és perquè m'ho mereixo, però sí que vols fer-ho bé, ser imparcial i estar a l'altura. L'ACB és molt exigent i cal minimitzar l'error, que és el principal objectiu que ens marquen.

Ha notat una gran canvi respecte a LEB Or i LF1?

LEB i LF1 són categories molt potents, però l'ACB és fer un altre salt. La gent s'hi dedica de manera plena, i hi ha molta exigència, tant pels místers, com pels clubs, com pels jugadors, dels millors d'Europa. A la pista tot passa més ràpid, i l'ull el tenim preparat, però cal acostumar-lo a aquesta rapidesa. Hi ha situacions noves, passen moltes coses a la vegada, hi ha simulacions... quan estàs a la pista tot canvia, són molt grossos, alts i amples, però també són ràpids i àgils. Tapen molts de forats i no veus tan bé. He d'acostumar l'ull a la mida i a la vegada a la velocitat dels jugadors.

En quin moment arriba?

Físicament, mental i tècnica molt bé. L'any passat al circuit per entrar a ACB estava menys preparada. La segona temporada a LEB he anat d'àrbitra principal molts cops i m'ha anat molt bé. M'ha servit per endurir-me, conèixer jugadors, conèixer la competició, protegir i ajudar els companys, en definitiva, per fer un pas més. La maduresa mental potser és el que em faltava. Les proves d'enguany les vaig fer amb més tranquil·litat, tot i la pressió que tens per se.

L'àrbitra nascuda a Figueres (1989). Foto: BORJA BALSERA

S'esperava arribar-hi? A mesura que més s'acostava entenc que sí, no?

Sempre ho tens en ment, però perquè és normal. Fa dos anys i mig a Lliga EBA vaig passar una etapa complicada amb alts i baixos i vaig perdre una mica la confiança. En aquell moment no hi pensava, però després, quan em van ascendir a LEB i LF1, que va anar molt bé, sí. Fer el circuit al primer any, tot i no pujar, també va ser part del camí. Era com un somni, que de mica en mica es feia realitat. Val a dir que la lliga busca un perfil molt concret i no tothom hi encaixa, deixant de banda el talent...

Es veu molts anys a l'elit de l'arbitratge?

Espero que sí, si tot va bé. Ara toca mantenir-me i progressar adequadament, ja que hi ha un temps limitat per ser àrbitra 3 (el que té menys responsabiltat), ja que després 0 te'n vas o puges a àrbitra 2. Hi seré tot el temps que jo pugui i em vulguin. L'arbitratge és una feina dura, has d'aguantar molt, estar sol, viatjar... sort de la companyia i la família.

Ha estat un problema ser dona en un esport molt masculinitzat?

Soc la quarta dona que xiula a l'ACB i la segona en aquesta campanya, però penso que quan arribes a aquest nivell, puges perquè la teva actuació a pista és valida objectivament. La tendència és que cada vegada n'hi hagi més. Crec que no hi ha més dones perquè abans en començaven poques o duraven poc. Ara, en canvi, en comencen més i duren més, i tenen, a més, molt de nivell. Potser abans aquest món no estava preparat per a un públic femení, tot i que quan vaig començar no vaig pensar en la imatge de ser noia àrbitra, simplement arbitrava.

Ara, quan li pregunten a què es dedica, diu que és àrbitra?

Sí, ara mateix sí. Fins ara, el problema era que quan no arbitraves no cobraves i no tenies una baixa mèdica en cas de lesions o malaltia. No tenies sou fix. A l'ACB, lliga privada, tot canvia, ja que tens un sou fix, una baixa i t'hi pots dedicar més. A més, pots complementar-ho amb competicions europees, tot i que implica molta dedicació.

Així, només arbitra?

Sí, vaig decidir només xiular i fer col·laboracions amb la Federació Catalana. I veig que ja suposa molta feina; has de fer tasques abans i després de cada partit, així com autoavaluació. Hi ha companys que sí que treballen del seu ofici, ja que si només es xiula a l'ACB es pot compaginar bé. Ara bé, si arbitres a l'ACB i FIBA, més els desplaçaments, és molt més complicat. Sí que és veritat que no pots aparcar-ho tot perquè mai saps quan pot durar l'estada a ACB. Cal meditar-ho bé...

També xiula competicions europees, no?

Correcte, l'Eurocup Women (segona divisió) i partits qualificatius de selecions per a campionats.

Canvia molt respecte a l'ACB?

Sí, bàsicament perquè és bàsquet femení, físicament menys potents tot i que potser tècnicament millors. De moment xiulo la fase de grups on trobes equips de molts nivells. El canvi és notori, ja que a l'ACB hi ha molts contactes físics, i a l'Eurocup Women la permissivitat varia.

Cap problema amb l'idioma?

Bé, fa uns anys vaig començar a fer classes particulars d'anglès. He hagut d'aprendre moltes paraules tècniques i específiques, sobretot. A LF1i LEB Or també trobes molts jugadors estrangers.

Un cop a l'elit, quins passos li agradaria fer per ascendir encara més?

Vull seguir al màxim nivell i tenir encert i sort, dos factors molt importants, ja que una errada greu ho pot fer canviar tot. La idea és fer-ho bé perquè confiïn cada vegada més en mi. A l'ACB ascendir és potser més complicat que a FIBA. Així, de mica en mica vull anar millorant i amb el temps xiular algun play-off i tenir més papers d'àrbitra 2.

La logística de desplaçaments és complicada?

Déu-n'hi-do. A la Federació Espanyola tu proposes el viatge, que estigui bé per preus i horaris normatius, i després t'accepten o no la proposta. A FIBA, el club local paga els arbitratges i t'has de posar en contacte amb el seu delegat. És com si planegessis unes vacances cada setmana, i tens 24 h per fer-ho, ja que sinó et poden sancionar. Tinc l'agenda sempre a mà per saber què toca fer i on he d'anar.

Però no xiula cada cap de setmana. Quin criteri se segueix?

En bàsquet no hi ha hores límits, però sí que intenten tenir en compte els viatges. Els nous, del grup 3, tenim una pauta marcada amb descansos i hi ha una mica més de marge. Aquesta setmana descanso de les dues competicions, i ho necessito. El tram final de l'any passat, els àrbitres havien de fer doblets (dos partits per jornada), i era massa dur. Sobretot mentalment.

Expliqui'm una mica més la diferència entre àrbitre 1, 2 i 3?

Els rols, a l'ACB, estan molt diferenciats. El més important és complir la responsabilitat primària, on la selecció de xiulades és clau pel tarannà del partit. Un cop avances l'exigència també ho fa. Per exemple, l'àrbitre 2 ha d'ajudar el principal a controlar el partit i els jugadors, però també ha de donar un cop de mà a l'àrbitre 3. Finalment l'1 té la potestat de decidir, és el que sol mirar l'instant replay, pren més decisions i carrega amb el pes del partit. És a dir, hi ha un augment de la responsabilitat, tot i que és una manera subjectiva o poc clara de definir.

A l'ACB hi ha alguns dels millors jugadors d'Europa. Li fa il·lusió veure'n algun en concret?

La veritat és que no. Sigui quin sigui, tots els jugadors impacten en directe. Sí que et produeix una satisfacció especial xiular en aquesta categoria amb aquest nivell. I sí que et fa il·lusió coincidir amb gent mítica del bàsquet, per exemple l'altre dia amb Pablo Laso o amb Trifon Poch.