nna Maria Molina va ser campiona d'Espanya de 80 metres tanques el 1967 i, onze anys després, va guanyar el títol estatal de pes en el campionat de 1978. Entremig, 14 victòries més en Campionats d'Espanya absoluts en tanques, pentatló, disc o pes tot i una greu lesió al genoll el febrer del 1971 que els metges pronosticaven que acabaria amb la seva carrera atlètica. Una luxació de ròtula amb trencament del nervi ciàtic que apartaria Molina de les proves combinades, segant una carrera en el pentatló que podria haver apuntat alt a escala internacional tot i l'escassa projecció cap enfora de l'atletisme femení espanyol de l'època, i que va encaminar la gironina a centrar-se en els llançaments. Anna Maria Molina va batre tretze cops el rècord d'Espanya i, de fet, els seus 14 metres i 13 centímetres eren la millor marca del moment quan demà farà quaranta anys, el 17 d'agost de 1979, l'atleta va morir a Barcelona, on estava ingressada en coma des que deu dies abans havia patit un accident de trànsit. Molina tornava cap a Girona des d'Igualada, amb el cotxe d'una amiga, quan van estavellar-se a l'alçada de l'aeroport en un sinistre del qual l'atleta, que anava al seient de darrere, i amb la cama enguixada per una lesió al turmell, es va endur la pitjor part amb un fort cop al cap que li acabaria provocant la mort. Tenia 29 anys.

«La tenacitat, la millor definició de l'Anna Maria, és que era una atleta i una persona molt tenaç; això explica com va superar la lesió que va tenir centrant-se en els llançaments i deixant les combinades, per a les quals tenia molta capacitat», recorda Josep Lluís Lucero, que, de jove, va conèixer una encara més jove Anna Maria Molina i els seus quatre germans perquè eren tant un com els altres veïns de la Devesa.

Lucero no va entrenar mai Anna Maria Molina, però més endavant el tècnic gironí va ser un reconegut especialista en l'entrenament d'atletes de proves combinades, i té clara la importància de la lesió del 1971 a les pistes madrilenyes de Vallehermoso en la carrera esportiva de Molina. «És que aquí anàvem, com aquell qui diu, amb una sabata i una espardenya. A Girona es feien servir sabatilles amb claus llargs per a la pista de cendra, i quan l'Anna Maria va anar a Vallehermoso, que era de tartan, es va lesionar per no canviar-se aquell dia a les de claus curts», apunta Lucero, que, anys més temps, impulsaria un Memorial Anna Maria Molina i que guarda al seu domicili molts records de l'atleta com el pes amb que solia entrenar-se.

La migradesa de mitjans amb què comptava Anna Maria Molina per entrenar-se a Girona s'expliquen pel context d'una època, les dècades dels seixanta i dels setanta, en què l'atletisme femení gironí en l'àmbit competitiu era gairebé inexistent. Anna Maria Molina o Teresa Saló, germana del seu entrenador Joan, van ser unes de les dones pioneres fent atletisme al GEiEG, que seria el club de la seva vida, i la primera, Molina, en aconseguir resultats importants, perquè, per exemple, abans del seu títol de campiona d'Espanya de 80 metres tanques del 1967, només cinc gironins havien pujat a l'esgraó més alt del podi en uns estatals absoluts: Tomàs Carbonell, abans de la Guerra Civil (400 tanques, el 1931), Emili Mora (martell, 1944), Ferran Méndez (salt de llargada, 1945), Albert Gurt (en 20 quilòmetres marxa, el 1945 i en 10 l'any següent) i Josep Casals (110 tanques, el 1956).

És clar que en l'atletisme, i en l'esport femení, Anna Maria Molina va tirar la porta a terra en l'àmbit competitiu a Girona. Potser, però, massa aviat per a l'Espanya de l'època. El 1968, un any després del seu primer títol espanyol en tanques, Anna Maria Molina havia d'anar als Jocs Europeus Júniors avalada pels seus rècords espanyols de la categoria tant en pentatló com en tanques. El problema, però, va ser que la cita era a la ciutat alemanya de Leipzig, llavors dins de la República Democràtica, i Espanya va acabar fent boicot a la competició, quan Molina i la resta de l'equip espanyol ja eren en territori alemany, perquè Rússia havia ocupat militarment Txecoslovàquia i l'extinta RDA era un país de l'òrbita comunista.

«Estar bé de salut, tenir molta alegria, ser dinàmica i tenir una moral a prova de bomba», així explicava, un any més tard de no haver pogut competir a Leizpig, les qualitats que havia de tenir un bon atleta Anna Maria Molina en un reportatge a Los Sitios just després de guanyar, precisament a Vallehermoso, els títols de campiona d'Espanya de pentatló i de pes, aquest amb rècord inclòs, del 1969. Un parell d'anys més tard, el 1971, arribaria la lesió que, d'entrada, acabaria amb un dels somnis de la pionera gironina: els Jocs Olímpics de Munic del 1972; i la posterior recuperació i el retorn a la pistes per passar a dominar el llançament de pes guanyant tots els campionats d'Espanya entre el 1973 i el 1978 (els anys 1975 i 1976, a més també hi va afegir els títols en disc).

El del 1978 va ser el seu darrer títol. Encara no tenia 30 anys, però Anna Maria Molina va dir prou. Vinculada a l'Opus Dei, l'atleta gironina va decidir que havia arribat el moment de deixar a un costat la competició i dedicar-se a ensenyar les noves generacions. Molina, que en la seva joventut havia treballat a la Delegació Provincial d'Informació i Turisme, es va dedicar llavors a fer classes d'educació física en una escola d'Igualada. I d'allà tornava quan va tenir l'accident que acabaria provocant la seva mort, demà en farà quatre dècades, el 17 d'agost de 1979.