Diu Xavier Aguilar que «la vida són etapes» i, seguint al peu de la lletra la seva màxima, a punt de complir 46 anys n'acaba de tancar una. S'ha passat molt de temps dedicat a l'arbitratge. La seva feina, sí, però també una veritable passió. Va començar fent d'àrbitre, a Tercera; després d'assistent, la majoria dels anys a la Primera Divisió, compartint tripleta amb noms propis com els d'Iturralde González, Mateu Lahoz, Clos Gómez o Estrada Fernández, entre d'altres. Fins ara. El Comitè Tècnic d'Àrbitres (CTA) fixa en 45 l'edat màxima per exercir. A partir de la temporada vinent, però, no es deslligarà pas del món del futbol. Canvi de capítol, això sí. A partir d'ara, el gironí es dedicarà a fer d'informador de partits, una «història totalment diferent» que ni de bon tros s'esperava però que afronta amb «molta il·lusió».

És moment de tirar endavant, de mirar cap al futur. Però també de fer un cop d'ull al passat, de valorar com ha sigut aquest trajecte. I Aguilar té claríssim que, si li toqués posar una nota, aquesta seria ben alta. «M'emporto grans coses d'aquesta professió. Si ara tornés a néixer estic convençut que seria àrbitre de nou. És un món que m'apassiona». Explica per què hi va posar els dos peus. Uns inicis curiosos que de ben segur repetiria de nou. «Em vaig adonar que era molt dolent jugant, però m'encantava el futbol. El meu pare havia sigut àrbitre i va ser ell que m'ho va proposar. Llavors tenia 14 anys quan vaig començar. Fins ara». Durant tot aquest temps ha establert «gran relació» amb altres àrbitres i fins i tot amb futbolistes de primer nivell. Diu sentir-se «un afortunat» per tot el que ha viscut i, a pocs dies de fer 46 anys, està convençut que encara té corda per estona. «Porto tres o quatre temporades sentint-me millor que mai. Per experiència i maduresa. Conec el joc, també els futbolistes i la categoria. Podria estar-me quatre o cinc anys més». Ara bé, també entén «perfectament» la política del CTA. «Si ens quedéssim més temps faríem un tap important per la gent que puja. N'hi ha i molta de ben preparada». Alguns d'ells, de gironins. Ara mateix, el sostre el marca Gerard Brull, col·legiat palamosí a la Segona Divisió B. La mateixa categoria a la qual s'hi presenta Oriol Jarid, un assistent. «Estic convençut que, a mig termini, tindrem gent de la demarcació ben amunt. A Segona o fins i tot a Primera Divisió. Tant en Gerard com l'Oriol són nanos joves amb molta projecció i crec que arribaran ben amunt».

Aguilar ha estat més d'una dècada a Primera, a l'elit del futbol estatal. Però també compta amb experiència internacional. És més, el seu últim partit va ser l'Itàlia-Bòsnia del passat 11 de juny. Durant tot aquest temps ha col·leccionat vivències de tota mena. La majoria, positives. Encara que hi ha algun capítol més cru. El mes de novembre del 2011, per exemple, va patir l'impacte d'un paraigua llançat des de la graderia del Nuevo Los Cármenes de Granada. O quan quatre anys més tard va viure, des de l'Stade de France, l'esgarrifosa nit en què el duel entre França-Alemanya va ser testimoni dels horribles atemptats que van sacsejar París, deixant unes 120 víctimes mortals i més de 300 ferits. «Dies com aquells et fan preguntar-te On m'he ficat? Què hi faig aquí? Però alhora són experiències, anècdotes, que s'han de viure. Les he passat el millor possible. Quan m'ha tocat sempre ho he vist com quelcom puntual. No guardo rencor a cap incident ni mala paraula».

Considera també que l'arbitratge ha patit una «millora del cent per cent» al llarg dels darrers anys i que el propi àrbitre també ha canviat. «Ara som atletes. Cada mes passem un control i les pertinents proves físiques». A tot això, parla del VAR com «la millor eina que hi pot haver en aquest món» i aplaudeix que una dona com Guadalupe Porras hagi pogut donar el salt com a assistent a Primera. «És un pas endavant, una millora molt important. Ha de quedar clar que entre homes i dones no hi ha diferències».