Després d'un any per treure's el barret, el Llagostera torna a Segona B. I ho fa per la porta gran, com els campions. Amb total mereixement. Sent un bloc, anant tots a una. Resistint quan toca i excel·lint en l'entrega. L'empat a Portugalete (1-1) va confirmar l'èxit d'un conjunt dominat a l'inici, però que va gaudir del premi gros gràcies a Crespo, l'autor del gol que va deixar assaborir els últims minuts amb tranquil·litat. Els somriures, els càntics i la felicitat es van deixar anar amb el xiulet final. No era per menys.

El Llagostera, que amb el pas dels anys ha adquirit l'experiència necessària per saber entendre correctament els diferents escenaris amb els quals s'ha anat trobant, tenia molt clar que tocaria treballar de valent perquè l'ascens, ni de bon tros, estava fet amb el 2-0 de l'anada. L'avantatge, tot un tresor, era suculent. Però no suficient. I si s'ho creia massa, corria el risc de rebre una plantofada de les grosses. Vista la sortida del Portugalete, encara tenia menys motius per refiar-se d'un rival que va convertir cada pilota bombejada en una acció de fe. Als dos minuts, Moya va fregar el gol en una ocasió ben rebutjada per la defensa gironina. Als set, Galder va rematar creuat, imposant el seu joc aeri. Mentre La Florida cantava «sí que es pot», el Llagostera patia. I els èxits, quan es pateixen, sempre deixen un gust molt millor.

Perquè els homes d'Oriol Alsina, disciplinats al darrere i ràpids al davant, van aguantar tan bé la pressió del rival, que fins i tot van tenir temps a treure el cap en atac amb xuts de Moussa i Lucas Viale. Tal com havien promès, no es conformaven en sortir a veure-les venir. Van buscar el gol, van buscar guanyar. Però l'intercanvi de cops va durar massa poc.

L'obligada sacsejada al doble pivot van ser les úniques substitucions introduïdes pel Llagostera. I van sortir bé, perquè Yeray i Maik Molist van buidar-se, sota una lluita descomunal que, de mica en mica, va rebaixar la intensitat dels bascos. També hi va ajudar la parella de centrals, Amantini i Lucas Viale, omnipresents en les disputes. Com més minuts es jugaven, menys coses passaven a l'àrea de Marcos. I aquesta era una gran notícia. Fora d'ella, però, ningú cedia cap metre i Aimar i Viale es van carregar amb la groga ben aviat. Jugar condicionats al límit del risc, un altre aspecte que els blaugranes, que feia estona que no donaven senyals ofensius, havien de superar. Perquè es va arribar al descans amb el Portugalete centrant i el Llagostera traient aigua. I no una vegada, no. Durant molts minuts. I si la segona part mantenia la mateixa tònica, el partit es faria molt llarg. La intensitat viscuda va ser la d'una autèntica final per pujar a Segona B entre dos dels campions de Tercera.

Només el travesser va impedir que els gironins obrissin una ferida pràcticament irreparable. Enrabiats, van alçar la veu amb una pilota penjada per Sascha que Crespo va enviar directament a la fusta. Era el minut 47 i la Segona B s'apropava, però el neguit començava a dir-hi la seva. I els locals, que sentien no tenir res a perdre i van realitzar un doble canvi a la desesperada, van aprofitar-ho per fer l'última embranzida: Moya, a l'interior de l'àrea petita, va perdonar una ocasió claríssima. L'estadi era una olla de pressió, però el Llagostera no va cedir. De fet, Maynau, gràcies a un xut enverinat de falta desviat per Mediavilla, no va fer el 0-1 de miracle. El destí li tenia reservat el lloc a Crespo, l'autor del gol que va confirmar l'ascens a Segona B. Perquè l'empat de Bonilla no va servir per a res. La felicitat ja estava escrita.