28 de maig de 2019
28.05.2019
El perfil

La màgia del 13 de l'Adepaf seguirà un any més a les pistes de bàsquet

Edu Vallmajó diu que el seu caràcter ha canviat, però que ara ha de tenir un rol secundari. Afronta amb respecte el repte de jugar a Segona Catalana

28.05.2019 | 11:54

Jugar fins que el cos digui prou, això és el que pensa fer Edu Vallmajó (Figueres, 1978) que fa unes setmanes va acabar la seva enèsima temporada –més de deu, més de vint i més de trenta– a les pistes de bàsquet. I ho va fer al seu club de tota la vida, l'Adepaf, on ha jugat totes les campanyes, menys la 94-95, en què ha viscut el bàsquet «d'una manera seriosa i compromesa», comenta, malgrat que sempre hi ha posat moltes ganes, com bé reconeix ell mateix i com bé sap la gent del seu entorn.

Després de deixar l'Adepaf de Copa Catalunya, on tantes vegades va fer vibrar l'actual pavelló Roser Llop, ara fa sis temporades, se'n va anar al Grifeu-Llançà, a Tercera Catalana, per gaudir d'un bàsquet «menys exigent i més d'amics», reconeix. «Encara que no gaire, se'm feia pesat entrenar tres dies a la setmana i anar cada dos caps de setmana a jugar a Barcelona; realment necessitava fer aquest canvi», afegeix el base figuerenc. Un cop es va acabar l'etapa del Grifeu, de tres temporades, «volia continuar entrenant però sense competir», esmenta, i per això va donar un cop de mà a l'Escala d'Albert Clopés, de Segona, i a l'Adepaf de Jordi Marull, a Tercera, entrenant entre setmana.

La temporada següent, és a dir, la passada, «no tenia intenció de jugar, però la possiblitat d'ajudar el meu club, de compartir vestidor amb en Xavi Jaén, i que l'any següent, o sigui aquest, tornessin jugadors amb qui em feia il·lusió jugar com en Guillem Pascua, l'Adrià Usan o en Gerard Alonso, em va fer tornar a les pistes», a tornar a vestir el seu característic número 13.



Edu Vallmajó (Figueres, 1978).

El segon dels tres germans de la família que han jugat a bàsquet, també ha firmat la renovació –«o com a mínim així hem quedat amb en Jordi Marull [l'entrenador]» per a la temporada que ve, on, en principi, jugaran a Segona Catalana després de ser segons aquest any a Tercera. Sobre el possible ascens, Vallmajó expressa que «era el que s'esperava, però jo personalment no ho veia tan clar: hi ha jugadors nous que han d'aprendre la manera de jugar de l'equip i Tercera no és una competició gens facil». Era el que tothom esperava, és cert, sobretot amb les incorporacions de jugadors de lligues més altes, i potser la pressió va fer acte de presència en l'equip. Però el base de Figueres de 41 anys explica que «el club no ens va posar cap pressió, com a molt, vam ser nosaltres, que al principi de temporada no anàvem gaire bé i vèiem que podíem estar molt més a dalt».

L'equip, doncs, si tot va bé, jugarà a Segona Catalana, una categoria que per a Vallmajó és del tot desconeguda, ja que no hi ha jugat mai. «Afronto amb respecte el nou repte, perquè no sé què ens trobarem (com a mínim jo); no sé el nivell d'exigència física que hi ha, que és el que més em 'preocupa', ni sé si hi haurà gaires desplaçaments a la zona de Barcelona, fet que sempre tinc en compte», comenta Edu Vallmajó, informàtic del Consell Comarcal del Baix Empordà, a la Bisbal d'Empordà.

Amb els anys, el caràcter de la les persones canvia, i a la pista, Edu Vallmajó també ha canviat: «Ara no m'afecten tant les decisions que els meus companys o àrbitres (segons el meu punt de vista) han pres erròniament. Abans potser fotia una bronca, no excessiva, o protestava al col·legiat, ara, en canvi, soc més tranquil i intento fer veure al company en què s'ha eqivocat o demano a l'àrbitre explicacions del que ha xiulat», afirma Vallmajó.

El que no vol que canviï és el seu rol de secundari, «el que em toca fer ara», diu, ja que «han d'agafar el timó de l'equip altres jugadors més joves», puntualitza. «El meu rol ha canviat sobretot en anotació: no soc tan ràpid, no salto tant, em canso més, em costa més entrar, no puc fer tants contraatacs...», reflexiona.

La màgia del 13 de l'Adepaf seguirà a les pistes fins que «el cos digui prou» o fins que el club «no vulgui que continuï», diu Vallmajó, tot i que «si pugéssim a Primera, crec que tampoc no seguiria».

Per acabar, Vallmajó no es veu fent d'entrenador, i ja ha viscut l'etapa de ser a la Junta: «Quan plegui, doncs, no crec que continuï lligat al món del bàsquet», conclou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook