No em negarà que la seva vida ha canviat bastant...

Sí. Ara tinc clar que no es pot dir mai que «d'aquesta aigua no en beuré». Fa deu anys, passar d'entrenar equips de base a agafar el primer equip i jugar per pujar a Lliga Femenina -1 ja va ser un canvi important; i, ara, en aquests darrers tres anys en la política el gir també ha sigut d'una certa magnitud.

Què recorda d'aquell partit a Badajoz contra Navarra?

Va ser un dia molt especial que ho va canviar tot. Era l'inici d'un projecte que unificava la il·lusió de molts i la recordes amb aquella estima de les primeres vegades. Era el somni de molta gent que amb el treball col·lectiu va acabar sent una realitat.

En aquella època, algú es podia imaginar que l'Uni estaria 10 anys a l'elit, que guanyaria dues lligues o que jugaria a Europa?

Ens en recordem moltes vegades, del president, d'en Llorenç (Biargé), quan feia pronòstics com «d'aquí a dos anys jugarem a Lliga Femenina» o, en la presentació del primer any, «d'aquí a uns anys guanyarem la lliga» o «competirem a l'Eurolliga». La gent ens el miràvem somrient, però després s'ha vist que fent una bona feina constant i implicant molta gent els somnis es poden fer realitat. Encara que d'entrada semblessin molt llunyans.

També semblava llunyà el creixement social fet pel club. Abans hi havia molts partits de Lliga Femenina amb menys de 500 persones al pavelló.

Ha estat una transformació. L'èxit esportiu a dins de la pista era important d'aconseguir sobretot perquè amb ell hem pogut posar l'esport femení com a referent. I d'aquesta manera la gent ha descobert que li agrada i que quan el tasta repeteix. Abans teníem 500 persones i pensàvem com podíem fer-ho perquè ni hagués 700. L'altre dia hi havia més de 5.000 persones a Fontajau i, el que és més important, amb una gran comunió entre l'equip, l'afició i l'espectacle que es veia a la pista. Això és la satisfacció més important per a la gent que vam començar el projecte.

L'equip puja en el seu primer any a la banqueta i, un cop a Lliga Femenina-1, li fitxen Laura Antoja, Laura Camps, Kiesha Brown... Com ho va portar?

Sempre dic que va ser un postgrau de dos anys amb cinc mesos. No teníem referents propers perquè llavors el bàsquet femení no es veia gaire per televisió, no teníem cap equip a prop per emmirallar-nos. Per a mi i per al club va ser un aprenentatge constant.

El cinquè lloc en l'any del debut, anar a la Copa, guanyar per per primer cop l'Avenida... Quins són els millors records?

Sempre acabàvem l'any pensant que «el proper serà complicat de superar-ho», perquè d'entrada debutar acabant cinquenes ja va ser molt gran perquè en aquella època la realitat de la lliga era diferent amb tres equips (Ros, Avenida i Rivas) molt per sobre de la resta; el tercer lloc del segon any era haver guanyat un dels «grans», recordo les participacions a la Copa a Arganda i Zamora; però crec que el dia que comencem a girar la història és quan guanyem per primer cop el Salamanca a casa en un partit a Palau on, a diferència de Fontajau, on abans no teníem tanta gent com ara, cada cop que fèiem un triple semblava que valia com si fossin tres. Aquella victòria va tenir molt bon gust.

Títols de lliga, jugar competició europea... Enveja del que han viscut els seus successors a la banqueta de l'Uni Girona?

Enveja sana, però sobretot satisfacció i orgull. Aconseguir la primera lliga ens va permetre fer un pas endavant pel que fa a patrocinadors i de pressupost que després es nota en la qualitat de les entrenadores que es poden fitxar i en la profunditat de la banqueta. Estic molt orgullosa de com el club ha sabut arribar a tots els racons de les comarques gironines i que qualsevol nena, o ciutadà, sap ara què és l'Uni. N'estic molt orgullosa, perquè sé que ha costat molt arribar fins aquí.

D'acord, però no em digui que no li hauria agradat tenir Laia Palau i Núria Martínez.

Sí, sí... Podrien haver arribat una mica abans, a vegades li dic això, a la Laia. Però també he tingut la satisfacció de veure-la jugar a l'Uni. He de reconèixer que pagaria per haver-la dirigit des d'una banqueta.

Va canviar l'esport per la política. Veu impossible tornar a fer el camí en sentit invers?

No, no ho crec. L'esport m'ha aportat moltíssim pels valors que m'ha transmès i ho he descobert en canviar d'àmbit. En la política, que pot semblar que no tingui tanta relació, he vist tot el que en mi va construir l'esport col·lectiu com saber que necessites la teva gent per assolir objectius. No tanco cap porta a fer un altre canvi a la meva vida.