17 de maig de 2019
17.05.2019

«Teníem urgència per pujar perquè sense l'ACB era el nostre moment»

17.05.2019 | 06:30
«Teníem urgència per pujar perquè sense l'ACB era el nostre moment»

Amb discreció i sense cap afany de protagonisme, Pere Puig ha sigut testimoni directe del naixement de l'Uni, de l'ascens a l'elit i de les dues lligues que s'han celebrat. Avisa que el seu cicle està arribant al final però, de moment, encara no hi posa data de caducitat i ja treballa en la confecció de la plantilla de la temporada que ve. El dubte a resoldre és si hi haurà diners per anar a l'Eurolliga i disposar d'un equip més competitiu. «Com a mínim no hi ha temor per fer passos enrere», assegura, perquè ara el club està estabilitzat econòmicament i sense deutes.

Què és el primer que li ve al cap quan recorda l'ascens?

Em vaig despertar molt nerviós i durant el partit contra l'Obenasa encara m'hi vaig posar més. Pensi que veníem de perdre la temporada anterior l'ascens en el partit decisiu contra el Sòller d'Astou Traoré a la pròrroga. Ens hi jugàvem la temporada un altre cop. El partit es va complicar moltíssim, a mitjans del tercer quart perdíem 41-49. Ho veia molt negre. Teníem un bon equip, però posat a les mans de la Marta Xargay, que aleshores tenia 17 anys i va ser l'MVP de la final, jugant de base. Vaig passar molts nervis.

Què va acabar decantant la victòria?

Potser la profunditat de plantilla que teníem i una jugadora molt decisiva que era Astou Traoré, que aleshores jugava amb nosaltres. L'any anterior havíem provat fitxar-la i no havia pogut ser. Traoré encadenava ascensos a Lliga Femenina però a l'elit ningú hi apostava i amb nosaltres va estar-hi aquell any de l'ascens i dos més.

Ha calculat quantes jugadores han passat per l'Uni en aquests deu anys?

Buff, una burrada! La nostra pitjor classificació a Lliga Femenina ha sigut un cinquè lloc. Aquí les jugadores es revaloritzen i es fa molt difícil mantenir-les. A mi m'hauria agradat que n'haguéssin passat menys i haver tingut més estabilitat. També ha passat una altra cosa: el club s'ha fet gran i hem pogut assolir jugadores que abans no ens hauríem pogut permetre.

Quines l'han marcat més?

N'hi ha de dos tipus, les que et marquen per qualitat, i aquí diria Chelsea Gray, Chardé Houston, Astou Traoré mateix, les d'aquest any, Gabby Williams, Shay Murphy... moltes, però les que t'acaben marquant més són aquelles que tenen una qualitat humana que no es pot comparar com Jael Freixenet, Laura Antoja, Toch Sarr, Mari Moreno... jugadores que encara de tant en tant t'envien missatges o venen a la grada a veure partits.

S'ha complert el full de ruta?

No s'ha dit mai, però penso que teníem una urgència per pujar a Lliga Femenina. Nosaltres vam néixer de la fusió de Santa Eugènia i Vedruna el 2005, però veníem de dos equips de Copa Catalunya que un havia perdut la categoria i l'altre s'havia salvat a l'última jornada. Un cop es va entendre que la fusió seria important i que s'acabaria l'agafar-nos jugadores els uns als altres, vam fer el pas. Les urgències eren pel moment que es vivia a la ciutat. El bàsquet ACB havia desaparegut un any abans i era el nostre moment. Amb Girona a l'ACB no podíem créixer de cap manera perquè el bàsquet femení estava totalment menysvalorat, amb unes institucions que només apostaven pel bàsquet masculí, ja no ni pel futbol. Estàvem menysvalorats, sense accés a la pista central per entrenar, amb mals horaris, sense subvencions. Ens hi jugàvem el tot pel tot amb aquell ascens. Gràcies al supot d'Argon i a la feina de la junta es va aconseguir. Era el nostre moment per situar al mapa el bàsquet femení perquè vèiem que la manera com s'enfocava el bàsquet ACB a Girona en l'època Akasvayu a nosaltres no ens deixava créixer. Era un transatlàntic tan gran, que arrasava tot el que hi havia al seu voltant. En aquella època hi havia certa complicitat amb Anna Pagans i s'ha de reconèixer que va ser de les primeres polítiques a creure-hi, en aquest projecte.

Ara seria compatible l'Uni amb un hipotètic futur ascens del Bàsquet Girona a l'ACB?

Per la nostra part, segur. Sempre hem cregut en els projectes de bàsquet i sempre hem col·laborat amb tots els clubs que ens ho han demanat. Ens agrada que, com que ho hem viscut, el gran no trepitgi mai el petit. Quanta més oferta esportiva hi hagi a Girona, molt millor, i tant de bo d'altres projectes creixin i ens poguem entendre.

Un cop a Lliga Femenina, la finalitat era guanyar títols?

No, això no ens ho podíem ni imaginar aleshores. Sempre ens motivava que l'esport femení fos dignificat i visualitzat. A la junta hi havia molts pares de jugadores. Els títols? A mida que van avançant vas fent equips competitius i et vas engrescant. Però sobretot aquí també és important que s'estan omplint les grades. La gent torna a veure bàsquet. No ens podem queixar, estem molt contents per la resposta de la gent.

L'han vingut a buscar mai, d'altres clubs?

Sí que he tingut converses amb molta gent, fins i tot amb algun club de fora de l'estat, però tothom sap que jo no em moc d'aquí. No soc d'anar a esdeveniments ni buscar protagonisme. Alguna vegada em proposen que els faci assessorament, però el meu lloc és aquí, on tinc la meva feina i la meva família. Jo mai he sigut un professional d'això, no he cobrat mai ni un duro. A més la junta es grata la butxaca quan cal. La meva feina ha estat aquesta, com d'altres de la junta n'han fet una altra.

Què vol ser l'Uni quan sigui gran?

Ara hi ha estabilitat econòmica, el club està sanejat, i la junta directiva és forta, amb patrocinadors solvents. I tenim la gent al darrere. En els propers dies s'ha de decidir si acceptem el repte d'anar a l'Eurolliga, però més enllà d'això no hi ha decisions que puguin fer perillar el club. En el passat hem viscut moments molt caòtics. Recordar l'època Delgado encara ens posa nerviosos. Va retirar un patrocini a mitja temporada, i ho va fer amb enganys! Hi ha hagut anys en què no sabíem si podríem sortir a la Lliga Femenina. Ara és diferent. Si hem d'anar a Eurocup, ho farem amb un equip competitiu per lluitar a la Lliga. Si podem anar a l'Eurolliga, haurem de fer un esforç més i tindrem un equip més competitiu. Ara el dubte és saber si podem fer més passos endavant, però tenim la certesa que almenys no en farem enrere.

De les dues lligues, dels èxits de la base, de l'ascens... amb què es queda?

Amb tot. Recordo el primer campionat d'Espanya que vam anar. Ara hem estat a prop de guanyar el júnior, una fita molt difícil. La sensació és de satisfacció màxima, sobretot quan veus que tot això es valora. Hi ha el perill que ho normalitzem, que coses tan extraordinàries com que el júnior quedi segon d'Espanya, ho normalitzem. Aquests dies ho veig. Hi ha gent que ja està nerviosa perquè no hem fitxat a ningú.

L'afició s'ha de fer la idea que a la Lliga a l'Uni li està sorgint un altre rival potent a València?

Aquí se'ns han escapat jugadores perquè no les hem pogut pagar i es queden a la Lliga espanyola. És llei de vida.

S'han entès ja amb Èric Surís per lligar la seva renovació?

Estem cada vegada més a prop. L'Èric és una persona de club. Nosaltres vam apostar per ell fa tres anys, hem tingut la paciència per fer-lo crèixer i en aquest final de lliga s'ha doctorat. Tot té un procés i també s'ha de païr tot el que ha passat. No és un tema econòmic, estem parlant de tot. No només d'allò seu sinó del club. De fet, un dels grans èxits de l'Uni és la vinculació amb el GEiEG. Hem donat un exemple de com cedir per crèixer, de generositat. Allò sí que era difícil, que el GEiEG i l'Uni s'entenguéssin, i més quan molts havíem sortit malament d'allà. I ho vam fer, ens vam entendre.

És veritat que no ha vist mai jugar l'Uni a Salamanca?

Mai. Sempre he vist els partits per la televisió. Faig els viatges que em venen de gust. No és cap obligació per mi viatjar, les jugadores estan perfectament ateses per en Vicenç (Bordas), el delegat. Viatjo molt poc, i si per cas, quan em ve de gust per plaer a Donostia, Logronyo...

On veu l'Uni d'aquí deu anys?

D'aquí deu anys l'Uni jo segur que el veuré des de casa o des de la grada. Tot són cicles, i el meu s'apropa cap al final. Vam començar una colla i hi ha hagut un relleu generacional. El club s'ha professionalitzat i és bo que es doni pas. Jo seré a la grada, o si em deixen ser-hi, allà dret al fons de la pista, com ara.

És una qüestió de nervis?

No, miri, m'hi he acostumat. A peu de pista m'aïllo una mica més que estant a la grada. Tornant al que em deia, el futur de l'Uni serà esplèndid perquè ara està a les millors mans. Segur que seguirem creixent i que continuarem tenint el suport de la ciutat per afrontar els nous reptes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook