El 17 de maig de 2009, avui fa just una dècada, el bàsquet gironí recuperava un lloc a la màxima categoria femenina divuit anys més tard del segon i definitiu descens de l'Adepaf Figueres. A Badajoz, el llavors Argon Uni Girona feia el salt a l'elit derrotant l'Obenasa Navarra (61-69) amb 25 punts d'Astou Traore i la nominació com a millor jugadora de la fase final per a una jove Marta Xargay que no s'arribaria a estrenar a LF-1 perquè aquell estiu fitxaria pel Perfumerías Avenida en l'inici d'una carrera que portaria l'actual jugador del Dinamo de Kursk rus a guanyar un grapat de títols i a viure experiències com la disputa d'uns Jocs Olímpics o competir a la WNBA.

Sense Marta Xargay, però mantenint l'entrenadora de l'ascens (Anna Caula) i amb gent com Pere Puig, encara avui ideòleg esportiu de tot el que passa a Fontajau, Lorenç Biargé, Jan i Lluís Soler, Paredes, Santiago o el també incombustible Vicenç Bordas entre d'altres, l'Uni Girona feia els primers passos en un món que, deu d'anys després, l'ha vist guanyar dues lligues (2015 i 2019), convertir-se en habitual de les finals fent dels duels amb l'Avenida en un clàssic, passejar el nom de la ciutat per Europa i, sobretot, convertir el bàsquet femení en un espectacle de primer nivell. «El més important d'aquesta Eurocup no és haver arribat a semifinals sinó la victòria social de portar milers de persones a Fontajau en partits entre setmana i l'ambient que s'ha creat», explicava fa tot just unes setmanes el tècnic de l'Spar Citylift Girona, Èric Surís, just abans d'anar a Montpeller, on es va acabar el somni de jugar una final europea. I, en la mateixa línia, una jugadora que ho ha vist tot el món del bàsquet com Laia Palau, amb tres Jocs Olímpics a la seva motxilla de rècords, no ha dubtat a definir com a «espectacle» l'ambient del pavelló gironí en els partits contra el Montpeller o en la final davant el Perfumerías Avenida: «Sense Fontajau segurament no hauríem guanyat la lliga». I és que els habituals dels primers anys, no ja a Lliga Femenina-2 sinó també després de l'ascens, no es creurien com s'ha passat d'aquell menys de mig miler de fidels als més de 5.000 espectadors de les grans cites dels últims anys.

Sempre treballant molt i avançant a poc a poc -«somiant en fer cada any una passa endavant», com solia dir l'històric expresident Llorenç Biargé- per no caure en els vicis que van enterrar a Girona dos projecte de bàsquet masculí. «El projecte de l'Uni és real, perquè creix prioritzant sempre la sostenibilitat a guanyar més títols», deia l'actual president Cayetano Pérez en una entrevista amb aquest diari abans de l'inici d'un play-off que ha acabat amb el segon títol de liga de la història del club. La recerca d'aquesta sostenibilitat econòmica sempre ha estat el gran cavall de batalla d'un club que, ajudes institucionals a banda, ha viscut de la seva creixent massa social, petits patrocinadors, d'esforços personals de directius (a vegades més enllà del que recomanava el seny) i, sobretot, de marques com Argon, Don Piso, Girona FC, Spar i Citylift.

Uns patrocinadors que han permès que aquesta història de 10 anys sempre hagi tingut un component d'ambició. Ja al primer any a l'elit quan, després de la marxa de Xargay, l'Uni aconsegueix portar a Fontajau jugadores com Laura Antoja, l'exinternacional Laura Camps o una fina nord-americana, Kiesha Brown, que introduiria Anna Caula en el complicat món de gestionar els egos de determinades estralles foranes. En aquell primer any, l'Uni va acabar cinquè, a només una victòria del Mann Filter, i per darrere dels llavors encara intocables Ros Casares, Perfumerías Avenida amb un equip on també s'hi havien mantingut Anna Carbó i Astou Traoré i en el que havia arribat la gironina, i actual capitana del Cadi, Geo Bahí.

La bona estrena del primer any va continuar l'arribada, a poc a poc, de més bones notícies. La primera vegada que es jugava una fase final de la Copa (Arganda), el primer cop que s'aconseguia guanyar l'Avenida (en un partit a Palau amb 25 punts de Noe Jordana), l'arribada de jugadores amb un ràpid impacte com Jacinta Monroe, Angela Robinson, Ify Ibekwe o Chelses Gray o altres, poques, que, tot i el seu innegable talent individual, no es van adaptar al grup com Chardé Houston.

L'estiu del 2014, Anna Caula decidia fer un pas al costat i deixar el lloc a la banqueta al veterà Ramon Jordana que, tot i elaborar un bàsquet de nivell, va veure com l'equip se li col·lapsava després de la derrota a Torrejón de Ardoz en la Copa. Per pura casualitat, però, en aquelles dates, Roberto Íñiguez vivia a la ciutat acompanyant el seu fill, Pablo, llavors futbolista al Girona a Segona A. El tècnic de Vitòria, que ja havia estat campió de l'Eurolliga amb Ros Casares i Fenerbahçe, va acceptar fer-se càrrec de l'equip que, sense perdre cap més partit, s'enduria el títol de lliga derrotant l'Avenida en dos partits. El segon, omplint Fontajau el dia de Sant Jordi. Lògicament, l'Uni no va poder renovar Íñiguez i el primer, i de moment únic, projecte dels gironins a l'Eurolliga el va comandar Miguel Ángel Ortega que va començar guanyant la Supercopa fins que l'equip se li va desfer enter les mans quan Chelsea Gray va marxar a Turquia. Ortega va ser destituït, el director general Xavi Fernández va acabar la temporada a la banqueta com a preludi a l'arribada d'Eric Surís, amb qui l'equip gironí ha viscut la seva època més estable lluitant pels títols tres temporades seguides. Bones actuacions a Europa, finals de Lliga i Copa i la cirereta final, de la recent segona lliga de la història de l'Uni amb jugadores com Laia Palau, Núria Martínez, Julia Reisingerova, Gabby Williams...