Un apassionat i amant del món del bàsquet, així és com es defineix Jordi Moncanut (Figueres, 1972). I és que ha dedicat, i encara dedica, gran part del seu temps -també el temps lliure- a aquest esport, primer com a jugador, després com a entrenador i també com a pare. Actualment, Moncanut és un dels dos ajudants de l'equip masculí del Bàsquet Girona que juga a LEB Plata, després de l'ascens de Lliga EBA de la temporada passada.

«Ja fa 25 anys que visc aquí, a Girona, però sempre que vinc a Figueres, on viuen els meus pares, em sento com a casa», explica Moncanut que recorda amb nostàlgia els diumenges de partit en els quals jugaven els tres equips masculins de l'Adepaf un rere l'altre. «Era un altre format de bàsquet», comenta. Al club figuerenc hi va jugar des dels 10-11 anys, fins l'any 1994 quan va canviar d'aires per militar al Cassanenc després d'algunes temporades al primer equip. «Realment se'm va fer molt estrany jugar amb una altra samarreta», afirma. Aquell moment, va coindicir amb l'època que estudiava Arquitectura Tècnica a Girona, on s'ha quedat.

Moltes hores de dedicació

Moncanut viu a Girona per, entre altres motius, poder dedicar tantes hores a ajudar l'equip i al primer entrenador. «M'hi dedico set dies a la setmana, pràcticament», explica Moncanut. Reconeix que gràcies a treballar amb el seu pare i tenir un horari molt flexible pot fer aquesta feina, perquè és una feina, ja que la dinàmica de l'equip és «totalment professional i crec que no es distancia d'un equip de Lliga ACB», assegura. De fet «l'estructura i la inèrcia ja estan construïdes per poder créixer en aquest sentit».

Concretament, «amb el meu company -que s'hi dedica de manera exclusiva- ajudem l'entrenador a preparar els partits, jo personalment m'ocupo de l'anàlisi dels contraris i de les fitxes tècniques dels jugadors rivals; li proposem al míster, per igual, les nostres idees i després ell tria el que vol», explica Jordi Moncanut.

L'any passat el sènior del Bàsquet Girona jugava a Lliga EBA, una lliga «bona però al cap i a la fi amateur», explica. «El canvi amb la LEB Plata [dinàmica professional] és exponencial, en molts aspectes. Per exemple, els horaris no són mai els mateixos, sempre van en funció dels partits -a vegades també entre setmana- i de les càrregues dels jugadors», esmenta el tècnic nascut a Figueres. I els desplaçaments són encara més lluny, ja que han de jugar amb equips d'arreu d'Espanya, «si és necessari, viatgem amb avió», diu. «Tenim jugadors americans o fitxatges que han vingut només per jugar en aquest equip, i t'adones que és un tarannà molt professional».

Tornar a veure Fontajau ple

Un dels estímuls i reptes personals de Moncanut, si és que no és el principal, per formar part d'aquest projecte tan ambiciós és tornar a veure ple el pavelló de Fontajau de Girona, «un magnífic pavelló on anava a veure molts partits d'ACB. Quan es torni a omplir, que segur que s'aconseguirà, podré dir que hauré posat el meu granet de sorra perquè allò sigui possible, i em farà sentir molt orgullós», exclama l'exjugador de l'Adepaf.

«És una gran sort treballar amb l'equip humà del club que destina moltes hores perquè tot rutlli, també en els equips de base. I evidentment, també és una gran sort comptar amb els recursos de'n Marc Gasol, i els valoro molt, ja que la resta d'equips de la província no els poden tenir», comenta.

«Girona és un referent en bàsquet femení, també ho ha de tornar a ser en bàsquet masculí», diu.

Inicis 'involutaris' a l'Escala

Jordi Moncanut ha entrenat moltes temporades al Sant Narcís, i al Sant Josep Girona, club que va desaparèixer fa uns anys, tant la base com els primers equips. Els seus inicis com a tècnic van començar a l'Escala amb 30 anys, on després de fitxar per ajudar un equip jove es va lesionar greument els dos genolls, «i sense haver-m'ho plantejat mai, vaig entrenar aquell equip dues temporades, i des de llavors no he parat», explica.

«No trobo a faltar l'amateur»

El canvi d'una dinàmica amateur a una dinàmica professional és notori, però Jordi Moncanut no troba a faltar en excés l'ambient més amateur del bàsquet. «Potser sí que la relació amb els jugadors fora de la pista és més intensa i els jugadors fan més coses; i sempre agrada prendre un mateix les decisions, però simplement cal canviar el xip», explica. «Soc una persona molt exigent i m'agrada molt el bàsquet, també amb aquesta mentalitat més professional, a part que tinc molts anys per endavant», afegeix.