No era impossible, però gairebé. El que es va viure la setmana passada a Fontajau en el darrer quart del partit d'anada ha de perviure com el gran record de la participació de l'Spar Citylift Girona en aquesta Eurocup. Anit simplement no hi va haver partit. El BLMA Montpeller, perquè és un històric del bàsquet europeu des de fa temporades, va acabar fent el que l'Uni va evitar fa una setmana: passar per sobre de les gironines. A la mitja part el partit ja s'havia acabat, 55-30, davant el recital de bàsquet, de triples, de superioritat física i d'encert del Montpeller que es va trobar més que còmode en la seva petita ratera de Lattes on l'Uni va acabar encaixant un dolorós 98-69 . Per sort, avui serà un altre dia i la vida, i la temporada, continuarà. Esportivament parlant aquest continuarà és immediat, perquè l'Spar Citylift Girona rebrà demà el Bembibre a Fontajau, sense descans, en una falta de consideració per part de la FEB, que ha generat malestar al club.

La «constel·lació d'estrelles» de què parlaven Èric Surís i el seu ajudant David Muñoz abans de començar l'eliminatòria contra el Montpeller es va veure més clara que mai al Palais des Esports de Lattes. Triples per donar i per vendre de qualsevol jugadora que sortís de la banqueta, bàsquets agònics en finals de possessió, pivots grans fent mal prop de cistella, pivot iguals de grans que es poden obrir a tirar de tres punts... el Montpeller té de tot i molt. Només falta l'efecte d'un canvi d'escenari, del Fontajau dels més de 4.000 espectadors al petit pavelló de Lattes on la gent comença animar quan encara falta una hora per començar, perquè es generi la tempesta perfecta. L'ambient era dur i els àrbitres ho van notar, però avui no toca parlar dels àrbitres. Simplement de noms com l'australiana Sami Whitcomb. Una escorta que va jugar la final del darrer Mundial i que sap el que és lluitar per pujar al podi d'uns Jocs Olímpics. Núria Martinez l'havia parat molt bé en el partit d'anada, però a la seva pista la història va ser diferent. Whitcomb la va clavar de tres en el primer atac del Montpeller en la que només seria el pròleg de la seva exhibició que seguiria completant al llarg del partit. Veure-li fallar un tir és gairebé impossible. De fet, a la mitja part, quan el Montpeller ja tenia l'eliminatòria resolta (55-30), l'australiana duia 13 punts sense cap errada.

El problema per a l'Spar Citylift Girona era que aquest BLMA Montpeller és molt més que els punts de Whitcomb. L'encert de l'australiana «només» va servir perquè les locals marxessin al final del primer quart guanyant de 8 punts (25-17). Les gironines estaven provant de donar la cara. Sobretot amb la feina de Reisingerova, malaurament per a Pere Puig i la seva il·lusió de renovar-la ahir la pivot txeca no va perdre el seu duel particular amb la pivot de la selecció francesa (Helena Ciak). Però la resistència de l'Uni es va acabar quan Omella Bankole, una de les poques franceses no internacionals del Montpeller però una autèntica «bèstia» física, aconseguia empetitir a un altre físic privilegiat com Gabby Williams. Bankole va recuperar pilotes, va anotar de tres i ho va fer postejant prop de la zona... Ella i els triples, els constants triples del Montpeller, van convertir en el segon quart en un petit calvari de l'Uni. Miyem sortia en el lloc de Ciak i en la pirmera jugada la clavava de tres. Una pivot molt més grossa que Bea Sánchez o una Hampton que, abans de descans, ja duia tres faltes personals. Després de Miyem li tocava el torn a Tchatchouang... No hi havia res a fer. A la mitja part, el BLMA Montpeller guanyava de 25 punts de diferència, havia anotat 10 triples i més que triplicava en valoració a l'Uni: 72 a 20.

El més natural era que pel cap passés la idea de pujar a l'autobús i anar enfilant el camí de tornada. Però no es podia fer. Calia donar la cara encara que pensar en una altra remuntada màgica com la de la setmana passada a Fontajau era utòpic. I més quan Julia Resingerova es va carregar amb la quarta falta personal només de començar el tercer quart. Segurament no era falta, però això ja una altra història i les jugadores van aguantar el ruixat fins al final de la millor manera que van poder. El parcial de 19-23 de l'últim quart i el fet que, com sol ser «habitual» en aquestes situacions, cap jugadora s'esborrés per cinc faltes personals demostra la professionalitat d'una plantillla amb jugadores que, com reconeixa Laia Palau, «feia molt de temps que no perdia». Van ser 29, 98-69.