28 de març de 2019
28.03.2019
L'Empordà
DAVID MILLAR · Exciclista professional

«En l'esport, i en tot, si vols ser el millor has de ser mentalment fort»

Guanyador de 10 etapes entre Tour, Giro i Vuelta, Millar va rebre una sanció de dos anys per dopatge i va tornar a l'elit del ciclisme professional per competir fins a la seva retirada, el 2014 · Establert des de fa temps a les comarques gironines, l'exciclista escocès ha escrit dos llibres sobre la seva experiència professional

28.03.2019 | 06:30

L'exciclista escocès David Millar tancarà el dijous 4 d'abril a l'Auditori de Girona la I Jornada Esport i Salut organitzada per Diari de Girona amb una xerrada titulada Lessons learnt from a life in professional bike racing (Lliçons apreses d'una vida professional en carreres de bicicletes). Millar parlarà de la seva experiència en el ciclisme d'elit, en què va passar de guanyar etapes del Tour de França a estar sancionat dos anys per dopatge per tornar com a defensor d'un nou ciclisme més net.

En la seva carrera va viure totes les cares del ciclisme en els anys més convulsos d'aquest esport. Amb l'ajuda del pas dels anys com valora la seva experiència?

La meva experiència ha estat extrema. He experimentat les profunditats més fosques i he estat en els cims més alts. Ara, des del meu punt de vista, posant la mirada enrere, estic orgullós d'haver sobreviscut i espero ser una persona millor gràcies a tot allò. Això sí, també dic que no vull que ningú més ho hagi de viure.

Recordo que en el seu llibre Racing Through the Dark es descriuen bé les dues cares de la vida d'un ciclista professional. Tant la fama i els diners en un noi jove com la solitud, i la duresa, dels entrenaments. L'esport professional té molt de component mental?

Jo fins i tot diria que un esportista és gairebé tot mental. He conegut molts esportistes genèticament molt dotats que no han arribat al cim perquè no tenien la mentalitat adient per aconseguir-ho. Això no és només en l'esport, si vols ser el millor en qualsevol cosa has de ser mentalment fort; més enllà de les teves habilitats has de tenir un caràcter que et permeti manejar les càrregues de treball i les tensions que comporta portar-te a tu mateix fins al límit.

En el seu llibre també hi ha un personatge, l'Équipier , que l'acaba d'introduir definitivament en el món del dopatge. Escollir bé la gent que l'aconsella és clau per a un esportista?

L'entorn que tens sempre és un reflex d'un mateix. Sovint, quant som joves, no som qui som i depenem de les persones que ens envolten perquè ens modelin. Per això és responsabilitat d'aquest entorn ajudar l'esportista a ser la millor persona que pugui ser. Malauradament, però, això també pot ser d'una altra manera.

Algun cop ha comentat que «mentre hi hagi diners sempre hi haurà dopatge» referint-se a la pressió que reben els professionals per guanyar. Encara ho creu o el ciclisme ja ha entrat definitivament en un altre camí?

Sí. El ciclisme ha entrat definitivament en un altre camí, però l'única raó és que estava tan malament que era l'única manera de sobreviure. Ara, les curses més importants les guanyen els corredors nets. No es pot dir que s'hagi erradicat el dopatge i que ja ens puguem relaxar, però podem estar orgullosos de com hem canviat.

Anys després de la sanció, el 2009, ja corrent amb el Garmin, va anar escapat molts quilòmetres en l'etapa del Tour de França que sortia de Girona, però el van atrapar ja en els carrers de Barcelona. No va guanyar, però, aquella gesta, corrent net, va ser una espècie de recompensa personal?

Estranyament, aquell dia s'ha convertit en un dels moments més icònics de la meva carrera. El fet que l'etapa comencés a Girona, que s'ha acabat convertint en la meva llar i és on han nascut els meus fills, sembla una coincidència perfecta. Estava molt orgullós de córrer a a casa aquell dia i això em va impulsar a fer una cosa especial demostrant com l'aspecte mental afecta en el rendiment.

Hem parlat molt de dopatge, però hi ha altres perills per a la salut dels esportistes. Cada cop la gent vol fer curses més llargues i tenir millors marques a l'Strava... Aquesta tendència pot acabar anant en contra dels esportistes?

En anglès diem « horses for courses...». En tots els àmbits de la vida hi ha gent que portarà les coses a l'extrem i, potser, ho necessiten en la seva vida. És difícil jutjar les persones sense conèixer-les. És preocupant quan aquest gust pels desafiaments esportius es converteix en una obsessió.

En els últims anys, ja retirat, l'hem vist participar en algunes curses gironines molt populars, com la Terra de Remences. Què aconsellaria a la gent no professional que en corren?

Aquest tipus de curses són millor quan les encares com un repte personal. El que compta és la participació, no el resultat. És important ser realista i convertir aquests reptes en un afegit positiu a la teva vida en lloc que sigui una cosa que et faci por. L'entrenament i la preparació necessària per gaudir d'aquest mena de curses és el que més compta.

El pas de sortir a rodar amb els amics el cap de setmana a fer proves com la Quebrantahuesos o, en el món de la BTT, la Titan Desert, s'hauria de fer sempre amb l'ajuda de metges i entrenadors especialitzats?

Hi ha molts nivells de curses i, lògicament, si gaudeixes de les d'aquí, com per exemple la de Terra de Remences, i veus que vols un repte més gran, una part d'aquest requerirà més entrenament i preparació. En aquests casos jo recomanaria buscar ajuda professional.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook