No va ser per no insistir, perquè l'Olot s'hi va deixar la pell. Com porta fent tota la temporada, per ser més exactes. Els olotins van marxar emprenyats, perquè no volien la derrota; un fet que diu molt del seu caràcter i d'una fam que els està permetent realitzar un curs que serà recordat. L'Hèrcules, però, va ser massa rival. No perquè fos molt superior ni els passés per sobre, sinó perquè va fer valer el seu potencial per colpejar quan tocava. Va ser un solitari golàs de Nani, al llindar de la mitja hora de joc, el que va saldar un partit que no es va resoldre fins que l'àrbitre va xiular el final gràcies a la tossuderia d'un Olot que portava cinc partits seguits sense perdre i que pot presumir de mantenir intacta la seva imatge. Competint així, tothom pot estar tranquil.

El partit era important, perquè l'oportunitat de reduir el desavantatge amb l'Hèrcules era massa llaminera per no donar-li valor. Així de bo està sent el curs olotí, que pot mirar als ulls d'un rival de l'entitat de l'alacantí. I amb l'enfrontament contra el Vila-real B a l'horitzó, qui sap què hauria passat si els tres punts haguessin viatjat a terres volcàniques. El triomf local, però, fa més gran la diferència entre tots dos, ara de deu punts. Això, però, encara no s'ha acabat.

L'Hèrcules, que va acabar empetitit i demanant l'hora, va començar manant: no era per menys, amb el múscul que va posar damunt del terreny de joc. Primer va ser Benja qui ho va intentar i tot seguit, Carlos Martínez. En totes dues ocasions va excel·lir Ginard, que no va poder fer res davant la contundència de Nani. El pitjor guió s'estava complint i allò feia tota la mala pinta del món.

La reacció dels de Garrido, però, no es va fer esperar. Sempre, amb Marc Mas com a protagonista. Sempre, sense l'encert que sí que va somriure a Nani. Les coses del futbol. I de Falcón, que encara no sap com no va entrar la doble ocasió de Mas i Alan Baró quan el descans estava a punt d'arribar. Els locals, que havien disminuït la seva superioritat, feien molt mal a cada arribada i Carlos Martínez feia lluir Ginard, segur i atent davant del seu xut de rosca.

Triple canvi per a l'esperança

Garrido va saber llegir bé el que demanava el partit, i va omplir d'arguments tàctics l'esperança d'un Olot que no sap el que és rendir-se. Faltaven poc més de vint minuts quan va fer entrar Marc Cosme per Barnils, primer, i Xumetra i Alfredo per Guzmán i Chavarría. A la primera que va tenir Xumetra, tothom va tenir clar que el final de partit se li faria llarguíssim, als locals, i que segurament seria curt per als visitants.

Que l'Hèrcules no tanqués el partit, va ser per mèrit volcànic, que va desafiar la porteria de Falcón amb un setge angoixant que no va tenir recompensa en forma de punts. Lúltima la va tenir Alan Baró, que acabaria expulsat per doble groga al temps de descompte, però la seva rematada va morir a les mans del porter.