n dels gironins que més pavellons de bàsquet, i també bastants camps de futbol ha trepitjat en les dues últimes dècades no amaga que rebre una oferta laboral de Vitòria li posaria molt complicat evitar fer les maletes. La qualitat de vida de la capital alabesa és ben coneguda, però, més enllà de bars de pintxos i restaurants de picoteo, Vitòria és un regal per als amants del bàsquet. I aquesta Copa ho ha tornat a demostrar amb l'ambient a Mendizorrotza, un «segon» pavelló amb unes prestacions que permet a la ciutat tenir quatre equips de bàsquet d'elit (ACB, Lliga Femenina, LEB Or i LEB Plata), però, sobretot, en actes com la cercavila de dissabte al matí o a la fan zone just al centre neuràlgic de la ciutat, plaça de la Virgen Blanca. Una dada, l'equip amfitrió, Araski, està eliminat des de dijous, però ahir un dels diaris locals d'Àlaba, dedicava més pàgines a aquesta Copa que la important victòria de l'Alabès al camp del Vila-real (1-2).

La Copa, una més, se'n va anar cap a Salamanca però, tot i l'autocrítica que ahir de manera més o menys pública, ja corria pel pensament dels caps pensants de l'Uni, en el club segur que també tenen clar que el cap de setmana de bàsquet que han passat els més de dos centenars d'aficionats gironins a Vitòria és un altre èxit d'un projete que «és ambiciós, que vol seguir creixent, però que encara no té la història i el bagatge del Perfumerías Avenida». Un viatge a Vitòria que també recordaran les jugadores de l'infantil del Citylift GEiEG Uni, subcampiones de la MiniCopa infantil perdent la final contra el Sant Adrià (47-40) a la mateixa pista on, hores després es jugaria la final professional.

Un Mendizorrotza, inaugurat per cert l'any 1969 i seu dels primers pasos del Baskonia a l'ACB, però amb una posada al dia i unes prestacions impensables per al «menys cuidat» Palau Sacosta, que ha tornat a viure aquella màgia de les aficions agrupades que, en l'esport estatal, és complicat de trobar més enllà de les diferents copes de bàsquet. La «Marea Azul» de l'Avenida sempre és la més nombrosa, però veure com ahir a la tarda, tres dies després de l'eliminació del seu equip, l'afició de l'Araski seguia cantant i ballant o l'alegria i la festa com la del Gernika vans seguir uns quarts de final en què mai va tenir opcions de guanyar és un regal. Una manera d'entendre l'esport lluny de les constants polèmiques al voltant del «VAR» o de les declaracions d'aquell i del de més enllà. L'afició gironina s'ha deixat veure i sentir en un pavelló on més d'algun aficionat i algun cronista de Salamanca ningú ha fet gran escarafalls per escoltar els seus crits reclamant la «llibertat dels presos polítics» o el de «no tenim reina, però volem la Copa».

No va ser un cap de setmana perfecte, perquè, i això no és cap novetat, el títol de Copa va marxar cap a Salamanca. Per a la història quedarà que, i això tampoc no és novetat, que Erika de Souza va ser l'MVP d'aquesta Copa de la Reina del 2019, però, la realitat és que segurament l'Uni va començar a perdre la final d'ahir el mes de desembre. El dia que van passar per sobre del Perfuemerías Avenida a Fontajau en el partit de lliga. Una contundent derrota que va coure molt a Salamanca en general i a la famíia Recio en particular. Els dirigents/patrocinadors del Perfumerías Avenida van decidir canviar de rumb acomiadant Lino López i recuperant Miguel Ángel Ortega i reforçar el nou projecte del tècnic català amb els fitxtges de Goree i de Jewel Lloyd. Res, que Vitòria està molt bé però que si Ortega s'hagués quedat a Edimburg, on estava pasant un any sabàtic en companyia del seu fills abans que el Perfumerías Avenida el convencés per torrnar, arrel de la derrota a Fontajau en lliga, el cap de setmana encara podria haver estat millor.