05 de desembre de 2018
05.12.2018
L'Empordà
Shay Murphy. Spar Citylift Girona.

«Vull que se'm recordi per ser bona persona i no perquè feia molts punts»

05.12.2018 | 06:30
«Vull que se'm recordi per ser bona persona i no perquè feia molts punts»

Així que es pensava que Girona era una ciutat petita on s'avorriria molt.

Sí, sí (riures...). Quan venia a jugar aquí amb Salamanca o altres equips només vèiem el pavelló i l'hotel Ibis d'aquí al costat. No havia vist res de la ciutat i al setembre em vaig trobar per sorpresa que és preciosa, amb el riu, les places... I que també hi ha molt per descobrir com restaurants, cinemes o llocs per sortir a prendre alguna cosa. M'encanten els restaurants de Girona i ja en tins uns quants de preferits com el 8 de 7, els de la plaça Independència, la Tagliatella, un mexicà del centre... Estic molt feliç a Girona.

Veig que no compleix el tòpic de la nord-americana que, quan juga a Europa, es passa el dia al pis mirant televisió per internet.

I jugant a la play, oi? No, no. A mi m'agrada sortir a conèixer la cultura, la ciutat, la gent... Vull aprendre coses noves cada setmana i, com que parlo molt, sempre estic preguntant i ara vull saber més coses sobre les diferències entre regions com Catalunya, el País Basc o Castella-i-Lleó.

Això també ho està aprenent?

M'agrada molt la història i saber la cultura dels llocs on visc. Pregunto què és la Guerra del Francès per la plaça Independència o perquè hi ha banderes amb una estrella blava i altres que no la tenen o, sobre aquestes banderes, com és que ara hi ha gent aquí que lluita per la independència. La gent em diu que és una història molt llarga, però jo sempre estic parlant i preguntant.

La temporada passada jugava a Turquia. Molt diferent?

Tornar a jugar a Espanya és gairebé un regal per a mi després de dos anys a Turquia. És molt diferent, la lliga turca m'agrada perquè allà el bàsquet és molt potent, paguen bé i sempre m'ha anat bé fent vint punts per partit. Però el problema a Turquia no és el bàsquet, és la vida; la cultura i la gent és rara i, per exemple, és complicat sortir a prendre alguna cosa. Quan estava a Turquia els meus amics dels Estats Units no em venien a veure, només la meva mare, i aquí en canvi cada mes en ve algun. Ara mateix tinc uns amics nord-americans aquí perquè volen anar a Barcelona, Costa Brava...

Parla de conèixer cultures, de provar restaurants, de descobrir ciutats... I, en canvi, molta gent deu pensar que Shay Murphy només pensa a fer molts punts.

Jo vull que la gent digui que la Shay Murphy és una bona persona. No es pot ser una jugadora professional tota la vida, però sí una bona persona tota la vida. Més que una campiona o una gran anotadora, vull que la gent em recordi perquè era una bona persona, que la gent em vingui a saludar després dels partits, em demani per fer una foto i jo els digui «què tal, tot bé, que tingui un bon dia». Això és el més important, que el meu nom vagi associat a un somriure d'una bona persona, que és bromista i també una mica pallassa.

Sí, molt bé, però no deixa de fer molts punts...

I tant de bo en segueixi fent amb l'ajuda de Déu. Tot i que en els últims partits estic una mica baixa de confiança i no estic anotant gaire; espero que ara pugui canviar el xip i ajudar una mica més l'equip jugant millor perquè arriben els moments importants com la Copa.

Jugant malament? És la màxima anotadora de la Lliga.

No, no, estic jugant molt malament i estic trista per això. La culpa és meva i sé que he d'ajudar més l'equip perquè avui arribarà el partit contra Salamanca i després la Copa. A l'equip cada dia ens coneixem més i juguem millor, però tinc clar que jo he de millorar. Soc exigent amb mi mateixa, però tinc poca paciència i m'agradaria estar jugant bé ja, ara mateix.

Anota molts punts jugant al costat de Palau, Núria Martínez, Rosó Buch, Hampton, Colhado... Molt talent. És millor això o jugar en un equip on es dediquin a donar-li pilotes perquè tiri?

És millor jugar amb bones companyes. Jo he estat en equips més dolents i en altres de bons com el Ros Casares que va ser campió d'Europa o la WNBA amb Phoenix Mercury, que tenia Diana Taurasi. És millor sempre jugar amb bones jugadores.

Parlant de la WNBA, vostè ja l'ha guanyada; igual que l'Eurolliga, l'Eurocup, diferents lligues... No arriba un moment en què pensa «ja ho he fet tot»?

És una bona pregunta. Quan tinc moments complicats, anotant poc o jugant malament, sempre penso que arriba el moment de la retirada, però després quan faig punts i sento els crits de la gent al pavelló tot el meu cos ho nota i recordo que estic molt enamorada del bàsquet.

Es veu jugant molts anys més?

No ho sé. Per una part penso que podria jugar fins als 40 anys si el cos em deixa, però també penso que fa molts anys que estic lluny de Los Angeles, de la meva família, dels meus amics i que si tingués una bona oportunitat de treballar en un equip de la WNBA o d'una universitat... De moment, vull deixar totes les portes obertes.

WNBA o bàsquet universitari. Això vol dir ser entrenadora?

No ho sé. També m'agraden més coses que només el bàsquet, a mi m'agrada molt treballar amb nens, potser ser professora. No ho sé... No soc la típica jugadora que només pensa en bàsquet.

Per nens i nenes, la multitud que baixa a la pista de Fontajau a demanar autògrafs després de cada partit...

Sí, són adorables. M'encanten totes amb la samarreta de Rosó o de l'equip. Em demanen si es poden fer selfies amb mi i jo els dic que «sí, penjo a Instagram». M'encanta l'ambient de bàsquet i la meva vida a Girona i ja tinc ganes que vingui la meva mare per Nadal per ensenyar-li la ciutat, el riu, els restaurants...

Experiències que van més enllà de jugar per una bona fitxa.

Ni a Europa ni a la WNBA juguem per diners. El que ens paguen no està malament, però és que estic cobrant per viure de franc a Espanya... El bàsquet m'ha donat moltes coses com estudiar una carrera (Comunicació i Sociologia) en una universitat com Southern California que val gairebé 80.000 dòlars cada any. Això ho vaig poder fer gràcies al bàsquet.

El que sí s'han acabat són els estius a la WNBA?

Sí, els estius he de descansar. L'any passat vaig fer el t rainning camp amb Nova York i va ser molt dur. Dues setmanes entrenant i jo pensava «vull anar a Cancun». He jugat deu anys a la WNBA i tres estius seguits vaig estar amb Montenegro i a la WNBA; ara ja n'hi ha prou. M'agrada fer vacances caribenyes: Cancun, República Domicana, Bahamas...

Per cert, acabem l'entrevista i no li he preguntat si aquesta temporada l'Spar Citylift Girona guanyarà algun títol. Sap que aquí tenim una fixació amb el Perfumerías Avenida, veu possible derrotar-los en un final?

Tinc molt respecte a Salamanca, és un club molt professional que ha guanyat molts títols i jo estic molt feliç que el meu nom sigui entre les jugadores que ho han fet allà. Als Estats Units hi ha una paraula, underdog, per explicar que nosaltres encara som més petits que ells, com David i Goliath, tot i que potser no estem tan lluny, i a veure si a la Copa podem donar la sorpresa. Hem de lluitar i treballar molt totes juntes com a equip per guanyar-les.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook