El somni era arribar a xiular a Tercera o, qui sap, més amunt. Però l'any passat, per una sèrie de circumstàncies que es van aliar, es va esvair, i Ester Parramon, la que era la millor àrbitre de Girona, havent arribat amb 23 anys a Primera Catalana, va acabar renunciant a la categoria i a una de les metes que s'havia proposat. Aquella espina que encara admet que té clavada, a la llarga, s'ha convertit en una nova oportunitat: la de tornar a destacar com a futbolista. Parramon, que es va iniciar amb tres anys, havia jugat a la Superlliga amb l'Estartit i a Primera Nacional amb el Girona abans d'apostar més seriosament per l'arbitratge. Sis anys després, i sense aparcar el xiulet, perquè encara la seva categoria de règim especial li permet dirigir partits de base i de Quarta Catalana, ha decidit reprendre la carrera de jugadora a les ordres de Joan Pont al Sant Pere Pescador, el màxim referent actual del futbol femení a Girona.

Amb 26 anys, combina el futbol en una categoria competitiva situada justament per sota la Lliga Iberdrola, amb l'arbitratge, la seva feina d'Educadora Social a Juià i un màster. I confessa que malgrat que encara pensa en l'oportunitat que se li va escapar quan va acabar renunciant a fer carrera en l'arbitratge, «soc feliç amb el que tinc». Tot va començar quan en unes proves físiques per a àrbitres una errada burocràtica a l'hora d'aplicar uns barems de temps (per una noia són diferents que en nois) va quedar desqualificada. Aquella situació la va deixar molt contrariada, inhabilitant-la per xiular a Primera Catalana, i al febrer va acabar renunciant-hi, també perquè amb la feina i els estudis li era impossible fer uns bons entrenaments.

A l'estiu, anant a veure partits del Sant Pere de pretemporada, on hi juguen moltes excompanyes seves de l'època al Girona i a l'Estartit, la van començar a temptar amb tornar a la gespa novament fent de jugadora. «Em deien 'va, vine', però per la feina no podia perquè plego cada dia a quarts d'onze de la nit i no podia anar als entrenaments. Però al final una cosa va portar a l'altra, el tècnic, Joan Pont, em va oferir que hi anés quan pogués, sense compromís, i la veritat és que jo cada cop en tenia més ganes. Ara alguns divendres em puc escapar als entrenaments i els caps de setmana estic disponible per jugar», explica.

Va debutar en la tercera jornada al camp de l'Igualada i admet que, al principi, i després de sis anys de no jugar «costa». «La tècnica es manté, però no al 100%, i sense rodatge és més complicat. Per sort tenim bon equip, les companyes m'ajuden molt». Parramon va començar fent de migcampista però la seva posició més natural és la de pivot defensiu o central. La gironina lamenta que tot i els bons partits que ha fet el Sant Pere «a la classificació només tenim quatre punts, amb una victòria i un empat. Mereixem més del que tenim, però el vestidor no abaixa els braços i seguirem lluitant, amb humilitat». Per començar, aquest diumenge a casa contra l'Europa.

A Ester Parramon li espera un cap de setmana 100% futbol: xiularà tres partits el dissabte (un benjamí, un infantil i un Quarta Catalana) i l'endemà, si no té cap designació al matí, que podria ser, se centrarà en el partit del seu equip, a la tarda. «No costa canviar de rol. Quan he jugat sempre he tingut molt respecte als àrbitres i, a més, com que jo també sé què és ser àrbitre entenc com se sent i què pot pensar. Sempre hi pot haver errors, has de prendre decisions en dècimes de segon, i tothom s'equivoca», explica. A pesar d'haver recuperat la seva carrera de futbolista, no ha volgut prescindir del xiulet perquè «l'àrbitratge és un esport individual, que em dona protagonisme a mi mateixa i sempre m'ha agradat, m'ajuda a desconnectar».