Jep Coromines té 40 anys, és de Maçanet i va ser un dels fundadors del Senglanassos. Ara, forma part del Tramuntana X-Trem, l’organitzador de l’Enduro BTT Les Salines, una prova ciclista que té vuit anys i que opta a tenir caràcter internacional.

Primer de tot, com definiria l’enduro?

L’enduro és la BTT que es va inventar fa 20 anys, on tothom fa un recorregut de pujades i baixades. La bicicleta té una doble suspensió i és com la més radical que hi ha de passeig. És una BTT més completa.

Què els porta a intentar organitzar una de les quatre proves del Campionat d’Europa?

És el final d’un recorregut i el principi d’un altre. L’enduro és una disciplina que va néixer fa vuit anys i et diria que ho va fer a Maçanet; som la seu d’Espanya que té més edicions. Hem anat creixent i, ara, ja no és un tema de voluntariat, té una estructura molt gran i vam sol·licitar ser una categoria internacional. Hi ha tres nivells, la Copa del Món és el màxim, i després hi ha l’Europeu i la Challenge. Vam anar a França a parlar amb els organitzadors per acollir la Challenge, però per les referències que tenien ens van proposar que anéssim darrere l’Europeu. De 12 seus que hi optàvem, només quedem nosaltres i Lousã, que està entre Lisboa i Porto, a Portugal. Aviat ho sabrem. És un David contra Goliat; ells tenen un potencial econòmic molt bèstia, però nosaltres destaquem per la participació i la qualitat.

Quines seus han caigut?

Ens va espantar veure les altres seus, n’hi havia dues o tres a França, Osca, Madeira... La nostra competència d’enduro, a Espa­nya, és Osca, que ha acollit proves de la Copa del Món, però no tenen el que hi ha aquí. A Aïnsa, la muntanya és la mateixa a tot arreu, mentre que Maçanet és únic, estem ben comunicats i els corredors en parlen molt bé.

Qui gestiona aquesta prova?

A partir del 2019 en enduro s’ajuntaran l’Enduro World Series i la Unió Ciclista Internacional. L’EWS ho va muntar un tècnic de la UCI i a la seva estructura buscaven la qualitat i l’experiència. Hi ha circuits molt radicals on els pilots número 1 van a fons, però també volen que l’últim participant s’ho passi bé. Durant vuit anys han anat per separat, i, a partir del 2019, s’ajuntaran. Si ens escullen, seria molt fort, perquè seríem la primera cursa de tot el calendari que puntuaria per les dues disciplines en l’àmbit mundial. Ens enviarien àrbitres, proves antidòping, la repercussió en premsa seria més gran, ja que garanteixen set milions de visites en els diferents webs i xarxes i, en definitiva, el vencedor guanyaria la copa d’Europa. Les altres tres proves del Campionat d’Europa ja estan donades a França, a Itàlia i a Escòcia.

Què té Maçanet?

Té dues coses que les fa úniques. Per un costat, l’orografia. Tenim mil metres de desnivell com a totes les seus del món, però en aquest tram hi ha cinc tipus de bosc mediterrani. La federació i els cor­redors entenen les mancances que tenim per ser un poble de 600 habitants, però cap més seu ho pot dir, això. En una sola baixada de set minuts et pots trobar pi negre, fageda, castanyeda, suro i alzinar. També tenim pi blanc i roures, però no estan inclosos en el circuit. A Itàlia i a França tenen un terreny i no surten d’allà i el de Portugal és més humit. El circuit comença a les Salines, però el 2019 hi haurà una part al Fau. L’altre fet diferencial és la manera de fer les coses com a gironins. Tinc una referència, que és elBulli. Hi ha 70.000 llocs més macos i es podia haver fet a qualsevol indret, però la seva manera de fer és única. Ens agradaria ser elBulli de la BTT, salvant les distàncies. Quan vam començar teníem 80 corredors de Catalunya i de França, deien que ens equivocàvem perquè vesteix més tenir-ne 300 i 400. A poc a poc vam anar creixent, altres seus que van començar com nosaltres van petar perquè econòmicament era insostenible. Els cracs, per venir a córrer aquí, paguen la inscripció, mentre que en altres llocs els conviden. Venen ciclistes catalans i francesos, sobretot, i també n’han vingut d’Itàlia, Suïssa, Nova Zelanda... És molt gironí fer les coses a la nostra manera, es tracta de ser constants i de picar molta pedra. El màxim de corredors que hem acollit van ser 400, el 2011, i és el tall. A l’Europeu també el màxim són 400.

També tenen equips ciclistes que venen a fer estades.

Sí, hi ha equips que van a la Copa del Món i que els preparem les pretemporades a Maçanet. Aquest any ha vingut Orbea a provar el material, és una fàbrica del País Basc, però té tècnics de Suïssa, dels Estats Units... És com quan el Barça de futbol venia de pretemporada per aquí.

Quants circuits tenen?

Fem servir quatre circuits i en renovem dos cada any, anem recuperant antics camins. El curt, que és per l’espectacle, els corredors l’acaben amb dos minuts. El llarg, amb nou minuts, però jo el faria amb més de vint.

Primer, l’Europeu ha de ser una realitat, però es plantegen rebre la Copa del Món?

Seria la idea, ho hem sol·licitat per al 2020. Hi ha 9 proves a la Copa del Món i, per mercat, a Espanya li tocaria una. A Andorra, per exemple, l’enduro no hi encaixa, tot i que Vallnord té potencial, però fa massa pendent.

Quina estructura tenen per organitzar les curses de l’Enduro BTT Les Salines?

Som una setantena de membres de l’organització, comptant arbitratge, cronometradors i voluntariat. Amb l’Europeu, també hi hauria antidòping.

L’antidòping l’haurien de passar tots els ciclistes?

No, només els primers de cada categoria i tres per sorteig. L’enduro està net, ningú es dopa i el primer que ho faci tindrà un problema gran, perquè es carregarà un esport molt jove. Com a organitzador, no l’acceptarien enlloc.

Tot i rebre els millors corredors d’aquesta disciplina, noten que Maçanet a vegades queda un pèl oblidat en general?

Tot el que passa a l’esquerra de l’N-II està oblidat. No és només Maçanet, també Albanyà, Sant Llorenç de la Muga, Terrades... ja no només en l’àmbit esportiu, sinó en infraestructures. Aquí, tenim el jardí i la gent ve quan s’atipa de la platja.