Una Recopa, una Supercopa d’Europa i una Copa del Rei són els tres títols que va aconseguir el figuerenc Pere Vilarrodà durant tres temporades amb el València, a finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. El mític davanter altempordanès, que abans i després de passar per Mestalla va fer carrera en el Figueres, ara té 64 anys, ha tancat la carnisseria familiar per jubilació i, a principis d’octubre, va quedar subcampió estatal d’un altre esport que també ha de posar la pilota de futbol a dins. No hi ha xarxa, però sí forats. El futbolgolf, instal·lat a Maçanet de Cabrenys des de fa una dècada, és una modalitat que té més passió en països nòrdics. De fet, a l’Open d’Espa­nya, que acollia Futbolgolf Catalunya per desena edició, el podi va ser monopolitzat per jugadors i jugadores de Suècia i Dinamarca. Al calaix, com a únic català i espanyol, hi va treure el cap Vilarrodà, que «per només un xut» no va quedar campió.

El subcampionat de l’Open d’Espanya «no va ser bufar i fer ampolles. És el resultat que solia fer en els entrenaments, estic molt content». Era el primer cop que participava en una competició oficial. El de Vilatenim va provar el futbolgolf ara fa un any amb els Veterans de Can Costa, desconeixia que existia, i després s’hi va enganxar «els diumenges i els dilluns, quan tenia la carnisseria tancada i em podia escapar». Quan puja a Maçanet, sol entrenar amb en Domingo Quero Xatu -«és el mestre de tots», diu-, Paco Muñoz, Pitu de Maçanet, i Narcís Fariña, entre altres.

Vilarrodà considera que «el camp de futbolgolf és molt divertit i està molt ben dissenyat, hi juguen famílies amb mainada. Es necessita més tècnica que potència». El figuerenc, la tècnica ja la tenia agafada de la seva etapa com a futbolista, ja que a més de ser davanter del València i de la Unió també va vestir els colors del Ba­nyoles i del Roses, amb qui va penjar botes als 38 anys.

Amb Kempes i Di Stéfano

«Si és més complicat guanyar una Recopa amb el València o el subcampionat de futbolgolf? En el futbolgolf t’ho fas tu sol i en fas prou amb un dia de sort, però per guanyar una Recopa en necessites molts». De l’etapa xé, recorda que «vaig enganxar una bona època, em van tractar molt bé i em quedo amb els títols. Mestalla sempre estava ple, encara que vingués el cuer; vaig fer un gol al Reial Madrid a la lliga». Va jugar al costat de Mario Kempes i va ser entrenat per Alfredo Di Stéfano.

El pas previ de fitxar pel València, de Primera, va ser quedar «màxim golejador amb el Figueres (Tercera) i fer un bon paper a la Copa del Rei. No lligava massa que agafessin un jugador de 24 anys que no fos del planter, però vaig passar unes proves. Em va agafar per sorpresa».

L’Almeria, la granja i el retorn

L’únic cop que es va escapar d’agafar els ganivets a la carnisseria va ser els tres anys que va anar al València. Un cop acabada l’etapa a Mestalla, va tenir l’opció d’anar a l’Almeria, però Emili Bach, aleshores president del Figueres, el va convèncer per tornar a casa: «Sabia que, si tornava a casa, ja no voltaria més amb el futbol. El Figueres volia fer un equip per pujar, també volia tornar per arreglar la granja, i em van convèncer».

El fill també juga a futbol

David Vilarrodà és fill de Pere Vilarrodà i també s’ha acabat involucrant en el futbol, a un nivell amateur. Té 31 anys, ara juga en el Canyelles, equip barceloní de Segona Catalana, i també va passar pel Vilamalla, Roses i Fundació Esportiva Figueres.