El problema és aquest: falten noies que vulguin i puguin fer d'àrbitre. Sigui en la categoria que sigui. N'hi ha poques, per no dir poquíssimes. La Federació Catalana de Futbol (FCF) fa temps que se n'ha adonat. S'ho ha estat rumiant fins que ha decidit actuar. Fer-hi alguna cosa. El primer pas el va fer ahir, organitzant una xerrada informativa amb la intenció d'aportar tota la llum possible perquè aquelles que hi estiguin interessades decideixin fer el primer pas. La seu de la FCF a Girona va ser l'escenari perquè una trentena d'assistentes escoltessin el testimoni directe de dues de les quatre àrbitres que a dia d'avui hi ha a terres gironines. Una xifra més que baixa si es compara amb la del gènere masculí, que supera els 170 membres.

Les dues convidades a l'acte van ser Martina Cárdenas López, que fa dos anys que xiula, i Clàudia Marco, que viu la seva tercera temporada com a col·legiada. Les altres dues representants són Raquel Maspoch Geli, també amb tres anys d'experiència. I Esther Parramon Monerris. Aquesta última és qui més amunt ha arribat fins ara, tot i que en aquest moment viu una situació especial. Havia arribat fins a Primera Catalana però a l'hora de la veritat no va poder superar les exigents proves mèdiques per arbitrar més amunt. Llavors se li van presentar dues opcions: agafar-se un any d'excedència i tornar-ho a provar o renunciar. Va agafar aquesta segona via, per la qual cosa ara xiula partits de Quarta Catalana i també de futbol base. Tot això ho compagina amb la seva altra gran passió, que no és cap altra que jugar al futbol. Aquesta mateixa temporada ha fitxat pel Sant Pere Pescador, el club més potent a dia d'avui de les comarques gironines i que després de l'ascens del darrer curs milita actualment a la Segona Divisió estatal.

El cas és que quatre no són pas multitud. Al contrari, són ben poques. «El problema és que no tenim noies que facin d'àrbitre», lamenta Jordi Bonet, el delegat territorial a Girona de la FCF. «La majoria dels col·legiats són nois», afegeix. No n'acaba de trobar les raons, sinó que vol anar directa a barraca a treure conclusions. «Ens trobem que les noies, en general, no ho acaben de tenir clar. Així és molt difícil tenir àrbitres i menys, que acabin arribant a categories altes». Però precisament aquest «no és l'objectiu», com bé s'afanya a detallar. «El que volem és tenir noies».

Defensa Bonet que la professió d'àrbitre, a Catalunya, està «ben valorada i també ben pagada», i que aquest no hauria de ser pas un obstacle perquè s'acabin decidint. És més, no fa pas altra cosa que veure-hi arguments positius. «Abans hi havia el hàndicap que els impedia, si eren sèniors, jugar a futbol al mateix temps que arbitraven. Ara això no passa. Una noia pot jugar i també xiular, sempre que no ho faci en la mateixa categoria en què participa», s'explica.

Considera, però, que l'arbitratge fins ara ha estat considerat un món «més masculí» que no pas femení i que les creences externes i també de les pròpies implicades a vegades ha acabat jugant una mala passada. «Se les tracta molt bé per part de la Federació i se'ls dona facilitats, com a tothom. Però és un món complicat, en el qual s'hi entra ràpid, amb només 15 o 16 anys. Quan en tens més, solen arribar les dinàmiques d'estudi i de parella. I en aquest sentit, a vegades a la persona amb la qual estàs costa fer-li entendre que has d'arbitrar un cap de setmana. Això passa amb els nois i també amb les noies», s'explica. «Si podem captar el cinquanta per cent de les assistents ja serà un èxit», demanava Bonet. Almenys, el primer pas ja està fet. «Després, les potenciarem i també les cuidarem». Queda dit.

El gran exponent és el d'Ainara Acevedo, la primera àrbitre catalana que ha obtingut una distinció internacional per part de la FIFA. Qui sap si algun dia, una gironina li seguirà els passos.