Felip Sánchez Babot, o simplement Pipe, per a la gent que el veia nedar fins fa pocs anys a la piscina del GEiEG a Sant Ponç, va ser el metge de capçalera de moltes generacions de gironins, en una llarga vida professional que va combinar sempre amb l'esport. Mort el desembre del 2016, el llegat esportiu de Pipe Sánchez Babot inclou, a més de la Pujada a Peu als Àngels, la bona idea de convèncer el llavors alcade de Banyoles, Francesc Xavier Prat, perquè el 1944 li deixés organitzar una travessia de l'Estany nedant. Des de la zona de Lió fins al passeig Dalmau, just al revés de com es fa actualment, en una petita bogeria per a l'època de més de dos mil metres nedant que Prat només va veure clar gràcies a la insistència del seu fill, Anton, que en aquells temps entrenava nedadors a la zona dels actuals Banys Vells, i que va ser el gran aliat de Pipe Sánchez Babot.

I el projecte va anar endavant. El 17 de setembre de 1944, 18 nedadors, tots homes, van provar de travessar l'Estany d'un costat a l'altre, no pas de l'ample com proposava un alcalde que encara no ho veia clar. Dels 18, 16 varen aconseguir-ho i, això no va ser cap sorpresa, el primer a arribar va ser Pipe Sánchez Babot, que va necessitar una mica menys de 37 minuts. Des de llavors, la travessia a l'Estany de Banyoles s'ha celebrat cada any. Sense cap interrupció i, de fet, en pocs temps, a principi de la dècada dels 50, ja se la considerava «la festa major de la natació catalana».

L'historiador i expresident del CN Banyoles Joan Anton Abellan situa aquesta definició en una crònica de La Vanguardia i la corrobora perquè, «si el rem ha fet conegut l'Estany internacionalment, la travessia l'ha popularitzat a Catalunya i França». Abellan destaca com «durant anys molts nedadors francesos han vingut a nedar la travessia, en alguna època l'han dominat molt, i era habitual veure autocars de clubs francesos que venien a nedar una travessia que ara reuneix més de dos milers de nedadors, però que als anys setanta, amb Banyoles molt menys ben comunicada que ara, rebia alguns anys més de 1.300 nedadors que llavors tenia molt mèrit». Demà passat, diumenge, la travessia arribarà als seus 75 anys amb l'objectiu de superar el rècord de participació que es va assolir fa dos anys amb 2.154 nedadors.

Per commemorar aquest setanta-cinquè aniversari, Joan Anton Abellan publicarà un llibre La travessia de l'estany, una història visual amb imatges de totes les edicions, els guanyadors en categoria masculina i femenina de cada any i algunes de les infinites anècdotes i històries que s'han viscut a la travessia des de la victòria de Pipe Sánchez Babot el 1944 fins a la del nedador que, aquest diumenge, arribi primer. «Des del 1991, quan es va fer el camp de regates per als Jocs Olímpics, la travessia es neda en sentit contrari que en els primers anys», explica Abellan, que apunta que amb el canvi el recorregut es va allargar uns centenar de metres fins als 2.115 actuals. Els nedadors que els han completat amb menys temps són Kiko Hervás amb 23.05 minuts l'any 2005 i, en categoria femenina, Mireia Belmonte amb els 24.52 del 2014.

Més enllà de marques i guanyadors, el llibre d'Abellan també és molt ric en anècdotes. Sobretot, gràcies a les nombroses imatges que han recopilat. «Ara, des que la sortida és a 500 metres del club, els nedadors hi van caminant, però al principi els portaven amb camions, primer de l'exèrcit perquè encara hi havia el camp d'aviació del Pla de Martís, i després d'empreses locals», apunta Abellán sobre fotografies de desenes de nedadors amuntegats un sobre l'altre anant cap a la sortida en «una imatge que avui seria impensable». «Un cop algú va fer una broma de deixar anar una serp dins d'uns d'aquells camions...», recorda l'historiador banyolí.