Ballart: "L'adaptació a la Xina va ser a dues bandes, vam entendre els seus costums i ells com treballàvem"

Quina valoració fa del primer mig any a la Xina?

Molt positiva en la part personal i professional, em sento un privilegiat. He tingut la sort de visitar moltes ciutats de la Xina, des de ciutats fantasmes, on estàvem sols rodejats d’edificis i cases buides, a grans de més de 20 milions d’habitants com Xangai o Hong Kong. Estic fent el que m’agrada, a més al costat d’en Raúl i de l’Arnau que en saben molt, de futbol, i que fa molts anys que estan a l’elit. Marxar a fora no sempre és fàcil, hi ha moments durs, de dubtes i d’e­nyorança. Fa dos anys que no celebro els Reis ni el meu aniversari a casa i he vist néixer el primer fill de la meva germana a distància, el vaig poder conèixer al cap de tres mesos d’haver nascut.

Què l’ha sorprès més en l’àmbit positiu i negatiu?

Negativament, que, en general, són molt poc oberts de ment. El poder que té el govern sobre la gent i com volen que estiguin de callats sobre certs temes que estan prohibits. Els limiten molt l’accés a la informació, algunes aplicacions no funcionen i algunes pàgines web tampoc, com Google, Gmail, Facebook, Twitter, Instagram, Uber, WhatsApp. Per contra, el govern els ha facilitat unes altres apps o plataformes controlades i supervisades per ells mateixos. A més, la majoria de gent no sap dir ni Hello amb anglès, la qual cosa dificulta molt la comunicació amb la gent del supermercat, en el taxi i en els restaurants. En l’àmbit positiu, destaco que et sents segur en tot moment pels carrers i pels llocs. Amb nosaltres, la gent és molt hospitalària i atenta, intenten que et sentis com a casa.

Quina anècdota destacaria?

Amb en Raúl i l’Arnau diem que podríem escriure un llibre. En un partit, l’àrbitre va expulsar un jugador de l’equip contrari per una falta que va originar una trifulga. El jugador va ser enviat al vestidor, i al cap de cinc minuts, després de la trifulga, es van ajuntar tots els àrbitres i van retirar-li la vermella. Malauradament, el reglament diu que l’àrbitre pot canviar qualsevol decisió que hagi pres, sempre que el joc no s’hagi reprès.

El menjar, el dia a dia, la cultura xinesa, com la porta?

El pitjor és la diferència horària que hi ha entre casa i la Xina, sis hores a l’estiu; set al principi, quan vam arribar. Pel menjar no tinc problemes, menjo pràcticament de tot, cuinen amb picant i salses. L’arròs és present a totes hores, els fideus i els ous també, ferrats, bullits, al forn, són abundants. A les 8 esmorzem, a 2/4 d’1 dinem i a 2/4 de 7 sopem, anem a dormir sense tenir la panxa plena i, en general, descansem millor.

Quines tasques fa?

Soc el preparador físic, m’en­car­rego de l’escalfament, tasques físiques al camp, sessions de gimnàstica, tornada a la calma i controlar la càrrega de treball. A més, també he realitzat tasques d’anàlisi.

Com s'entenen amb els jugadors? La majoria són xinesos o d’algun altre país?

Tenim dos traductors que ens fan la traducció del castellà al xinès. Tot i que moltes vegades ens ajudem amb les paraules xineses que hem après amb aquests sis mesos per donar indicacions com obre’t, tanca’t, pressiona, córrer ràpid, lent, bé, malament. Tots els jugadors són xinesos excepte un brasiler, un senegalès i un mallorquí, en Martí Crespí.

Esportivament, l’equip no acaba de rutllar. Què li falta?

És complicat, el futbol és un esport on l’èxit és multifactorial. Sortir victoriós en els duels individuals durant el partit és més fàcil si tens bons jugadors. A més, els primers sis partits de lliga van ser a fora de casa i en aquest país aquest fet és molt més perjudicial.

Estan a segona, però a quina categoria equivaldria aquí?

Depèn. Pel que fa a infraestructures i logística estaríem parlant d’un nivell professional. Pel que fa al nivell de joc i de la categoria, seria una Tercera Divisió amb algun equip de Primera Catalana. El nivell ens ha sorprès negativament, el del nostre equip és baix, és un equip petit que vol créixer.

A on entrenen i juguen? Quines instal·lacions tenen?

El nostre club té centralitzat la residència amb el camp d’entrenament i l’estadi a la mateixa zona. La residència es va construir fa un any, cada jugador i empleat té la seva habitació amb lavabo i dutxa. És una instal·lació moderna i nova; ens hi trobem molt a gust. El camp d’entrenament està a dins del mateix recinte de la residència i té les mateixes dimensions que les de l’estadi, que és molt gran, amb capacitat per a 60.000 espectadors.

Havia treballat amb Agné i Arnau?

Amb l’Arnau sí, quan vaig tornar del Marroc em vaig incorporar al primer equip del Peralada. Amb en Raúl no havia treballat mai amb ell, tot i que jo havia anat a veure molts entrenaments seus a equips de futbol base de la zona.

Destaco que els dos són pur talent, en saben molt de futbol, m’ajuden i m’ensenyen del futbol i de la vida en el dia a dia.

Fins quan tenen contracte?

De moment, fins a final d’any.

Hi ha previsió d’afegir algun català més en el cos tècnic?

La intenció d’en Raúl és d’incorporar dues persones més a l’equip tècnic, si estem per la Xina un altre any.

Qui completa el cos tècnic?

Un entrenador de porters, un doctor, un massatgista, un parell d’encarregats de material, dos entrenadors assistents més i els dos traductors. A banda, hi ha el gerent que també està amb nosaltres, però que no està involucrat en tasques esportives, s’encarrega de la logística. Tots són xinesos. Al principi vam haver de passar per un procés d’adaptació a dues bandes, nosaltres entendre els seus costums i cultura i ells entendre la nostra manera de treballar. Un cop passat aquest procés, ja podríem dir que som o són un més del cos tècnic.

És la seva segona experiència a l’estranger després del FCB Escola, al Marroc. Com recorda aquella etapa?

La tinc molt present, tenia el cuc de sortir a fora a treballar, la inquietud de voler experimentar si realment estava preparat per sortir a veure món. Tenia ganes de desenvolupar-me i sortir de la meva zona de confort, va valer la pena arriscar-me i lluitar pel que desitjo. Sortir i estar temps fora de la teva terra i dels teus et canvia i et fa valorar les coses més simples que tenim a l’Empordà.

També va agafar el primer equip de l’Escala, de Primera Catalana, amb 23 anys. Creu que l’oportunitat li va arribar massa jove?

Hi tenia molt a guanyar i fins a la penúltima jornada teníem opcions de salvar-nos. Ara, faria moltes coses diferents de les que vaig fer en el seu dia.

Li agradaria tornar a agafar un primer equip o cap a on vol enfocar la seva carrera?

S’hauria de valorar, però de moment estic molt content amb en Raúl i l’Arnau, em sento amb ganes d’aprendre. Per l’edat que tinc, i sobretot pel fet de no tenir parella ni cap responsabilitat econòmica, la meva intenció en els pròxims anys és intentar veure món i seguir gaudint de l’esport que m’apassiona.