El rosinc Manel Pedreira Font és tota una institució en el món de vela, ara té 66 anys i durant aquesta setmana i la passada ha format part del jurat internacional en el Campionat d’Europa de catamarans de Fórmula 18 que se celebrava a Sant Pere Pescador, a la platja del Cortal de la Devesa. “La meva tasca consisteix a estar a l'aigua i veure com es fan les coses de manera que si hi ha una reclamació puguis jutjar en coneixement de causa; ho has de veure amb els teus ulls. Si hi ha una reclamació, que entre regatistes és normal, poden reconèixer que l'han pifiat o es posen en mans del jurat, en aquesta segona opció prenen més risc perquè es poden desqualificar”, explica Pedreira, que té com a companys membres de Bèlgica, Rússia, Anglaterra i França.
En aquest sentit, considera que “els pollastres grossos te’ls trobes en la línia de sortida, és imaginària, no és com les motos i els cotxes, se surt entre boies i embarcacions, la línia no està pintada a l'aigua. A vegades acceleren perquè creuen que tenen lloc per allà, tot està molt ajustat. Aquí, en surten 75 al mateix temps, és una línia que pot fer 300 metres i com algú vulgui rectificar... Com una proa et piqui fa mal i poden foradar el casc, són embarcacions de vela lleugera, forts, però els pots foradar”.
Pedreira va néixer a Barcelona, després se’n va anar a Palamós i des de fa quasi mig segle resideix a Roses. “En aquest campionat formo part de l’organització i atenc a tot el que fa falta a l’equip de terra, també atenc al regatista que reclama. A vegades ho filmem, aquí no, val la nostra paraula. N'hi ha que t'expliquen històries de viking, normalment no anem a sac, som molt rígids, no anem amb ximpleries, però a l'hora de decidir els cinc membres ho hem tenim clar, hem de tenir unanimitat amb els fets provats”.
La mà dreta del cap de projecte
El veterà rosinc ha estat, al llarg de la seva trajectòria, membre de l'equip olímpic espanyol, on “tocàvem totes les classes, havies d'aprendre totes les modalitats”. Ara bé, d’on se sent més realitzat és del seu paper en els Jocs Olímpics de Barcelona, al 1992, on exercia de director adjunt de l’organització. “És el més maco que he viscut, però tècnicament també el més dur i difícil. Era el segon del cap de projecte i, alhora, el director tècnic de la competició. Va ser un màster de sis anys; venia de ser entrenador de l'equip olímpic i professional de la vela”, recorda amb nostàlgia.
Format, entre d’altres llocs, en el Grup d’Esports Nàutics de Roses, Pedreira actualment és “tècnic de la federació i de clubs; a la Barcelona World Race em vaig encarregar de temes de seguretat, un any de ser el jutge de sortida i arribada, i també faig d’àrbitre en Optimist. Gaudeixo amb tot, però on m'ho passo més bé és amb l'arbitratge, estant a l'aigua amb una match race”. En aquest aspecte, el rosinc opta per “embarcacions lentes, que costen més de separar-se, jo estic al darrere i soc qui ho veu millor, en una ala, com un assistent. Com que s’intenta aprofitar el vent el màxim, en un dia pots fer 15-20 encontres, durant 7-8 hores i si fa vent i onades, com que anem en una llanxa petita per no molestar, tragues aigua i passes fred. Ara bé, tècnicament gaudeixes com un boig”.
Les sortides amb Lay Gaínza
Amb 66 segueix navegant “amb un ganivet a la boca com quan en tenia 18”, època on sortia amb Lay Gaínza, director del Càmping La Ballena Alegre: “La badia de Roses me l'he passejada unes quantes vegades. A la Ballena Alegre veníem des de Roses, o anàvem fins a l'Escala i les Illes Medes amb una taula de windsurf de les antigues, no com les d'ara. Ara, en Lay surt amb el kite i es planta allà en 15 minuts quan abans eren dues hores; en aquells temps aguantàvem deu hores seguides amb les taules i després havíem de fer d'instructors”, conclou un esportista que al 2015 va rebre la Medalla de l'Esport per part de la Generalitat de Catalunya.
