10 de juny de 2018
10.06.2018

Carol Routier: «No permetré que un accident em retiri»

Un mes i mig després de ser envestida per un cotxe, la trialeta banyolina es recupera de les seves lesions convençuda que tornarà a competir i conscient que «vaig tenir sort, podria haver estat molt pitjor»

09.06.2018 | 06:30
Carol Routier: «No permetré que un accident em retiri»

El passat 23 d'abril, just el dia que feia 28 anys, Carol Routier va ser envestida frontalment per un cotxe mentre s'entrenava a la carretera que va de Banyoles a Olot passant per Sant Miquel de Campmajor, Mieres i Santa Pau. Les lesions van ser molt importants, però, segurament, també menys del que podrien haver estat. «Soc conscient que vaig tenir molta sort, perquè va ser un xoc frontal anant jo amb bici; els metges em van dir que sort que estava forta i en bona forma, perquè era un cas clar d'anar directe a l'UCI i haver estat molt pitjor», relata Routier, que, un mes i mig després de l'accident, marxarà ara cap a Font Romeu, on el seu grup internacional d'entrenament té programada una concentració d'un mes, convençuda que «tornaré a competir». «No sé si serà la temporada vinent o a finals d'aquesta, però segur que hi tornaré; no permetré que es digui que em vaig retirar per un accident», assegura l'esportista banyolina, que té molt gravada una frase que la seva parella, el també triatleta Mario Mola, li va dir just després de l'accident: «Que res no et retiri a tu, plega quan tu decideixis plegar».

Carol Routier encara porta el braç esquerre immobilitzat (va estar sis hores al quiròfan per resoldre les fractures de l'escàpula i la clavícula); i també sap que «hauré de treballar molt psicològicament per poder tornar a agafar la bici per carretera». Però, al mateix temps, la triatleta de Banyoles també té molt clar que els seus objectius esportius no han canviat respecte als que tenia abans del 23 d'abril: «Penso en els Jocs de Tòquio del 2020, ja tenia decidit competir internacionalment fins allà i això no ha canviat; el 2020 tindré 30 anys i estaré en un bon moment de la meva carrera». Carol Routier és la millor triatleta estatal, habitual de les Sèries Mundials i ja va participar en els darrers Jocs, a Rio de Janeiro el 2016, on va haver d'abandonar per un problema mecànic a la bici.

Estada a Font Romeu

Acostumada a viatjar per tot el món sense parar seguint els entrenaments i les competicions internacionals, Carol Routier ha estat aquests dies a Banyoles després de sortir de l'hospital Josep Trueta de Girona, pendent de l'evolució del pulmó, (el trencament de diferents costelles va provocar que li entrés líquid) i d'operar-se després a Barcelona de les fractures a la zona de l'espatlla. L'esquinç de genoll no va tenir més importància i, després d'anar una mica coixa al principi, ara ja camina bé «tot i que encara m'esgoto més del normal pel tema del pulmó» i ja descompta hores per començar a veure com avança la seva recuperació. «Les respiracions per treballar el pulmó ja les estic fent a casa, però a Font Romeu hi haurà el meu físio i podrem començar a treballar amb la rehabilitació de la part facial i espero que d'aquí a un parell de setmanes, quan he de veure el metge que em va operar de l'escàpula i la clavícula, em treguin la immobilització del braç i començar també a fer recuperació», explica Routier.

Un mes i mig després de l'accident, està molt forta mentalment. Ella ho atribueix al fet que «he estat tan ben acompanyada per molta gent i amb l'estima que m'han demostrat fan que ho portis bé», però també a haver pres consciència demanera ràpida que l'accident podria haver estat encara molt més greu: «Per sort ni la columna ni el cap van rebre i, després, les operacions van anar molt bé. Soc conscient d'això i he d'estar molt agraïda d'estar vida i poder explicar-ho; i que les lesions no m'impediran fer vida normal a curt termini».

En els primers dies després de l'operació, Routier va tenir alguns dubtes perquè «llavors l'espatlla era un tema més secundari, el preocupant era el pulmó», però ara, un cop els metges que la tractaven de la part toràcica ja li han donat l'alta fins d'aquí a un any, la triatleta de Banyoles ja torna a mirar la competició un cop descartades les seqüeles físiques. «Tinc clar que per fer vida normal no tindré cap problema, perquè el genoll va ser només un esquinç i per tant podré caminar i, encara que ara no tinguem clar com em quedarà la mateixa elasticitat que tenia en el braç, això tampoc em portarà un problema per fer vida normal perquè d'aquí a vint anys potser no aniré a nedar». De moment, però, Carol Routier és una de les millors nedadores, o la millor, entre les grans especialistes mundials de triatló. La natació sempre ha estat el millor segment de la gironina, que, convalescent del braç, anirà a Font Romeu perquè el triatló i la competició continua sent una gran part de la seva vida. I això no ho canvia un accident. «Viatjar i competir no se m'ha fet mai dur perquè ho faig amb la meva parella, per a la gent que viaja sola sí que ha de ser més complicat. Ara vaig a Font Romeu, perquè ell i la resta del grup estaran allà. Vulguis o no, dedicant-se ell al triatló, tampoc puc desconnectar mai d'aquest esport. Sempre estic pendent del que passa i, em pugui entrenar o no, el millor per a mi és estar allà començant a fer rehabilitació».

L'accident i tornar a la carretera

A Font Romeu, o a on sigui que es desplaci posteriorment el grup que dirigeix el tècnic canadenc Joel Filliol, Carol Routier podrà treballar amb la recuperació de les seves lesions, a tornar a nedar amb el seu braç esquerre operat d'escàpula i clavícula, a recuperar la forma física... Però la triatleta banyolina també és conscient que arribarà un moment que haurà de tornar a agafar la bici i entrenar-se per carreteres on passaran cotxes. Per carreteres més transitades que la que passa per Sant Miquel de Campmajor, Mieres i Santa Pau. «Sé que això serà difícil. Estic segura que encara em queda molta feina de psicologia en aquest aspecte; de moment no agafaré la bici, almenys per fora, sí que faré estàtica... És un tema pendent que psicològicament encara no he encarat», diu. De moment, pensa més a posar la seva bicicleta de carretera sobre un rodillo que no pas a sortir a fora.

En el record hi ha el que va passar aquell 23 d'abril quan, amb Mario Mola a punt de competir a les Bermudes en una prova on ella no havia anat, Carol Routier estava uns dies a Banyoles i va anar a entrenar-se en una carretera molt coneguda pels ciclistes. Tant professionals com aficionats. «És una carretera que quan volem anar tranquils i sense cotxes anem per allà, per moltes pitjors carreteres ens hem entrenat, està clar que quan t'ha de tocar et toca...». Routier estava en plena pujada quan un cotxe, conduït per un noi jove «que es va distreure», no va traçar bé un revolt, va envair el carril contrari i va envestir frontalment la triatleta banyolina.

«Els ciclistes sempre són els més dèbils, pot haver-hi ciclistes imprudents i conductors imprudents, però els ciclistes, encara que vagin amb casc, sempre són els més dèbils», apunta Carol Routier, que, fent un esforç de mirar més enllà de les lesions que omplen el seu cos, reflexiona sobre el que li ha passat dient que «al final sempre surts més forta quan has passat per un problema important com aquest que m'ha passat a mi, totes les situacions tenen la seva part bona i dolenta i t'han de servir per aprendre».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook